You are currently browsing the tag archive for the ‘TV3’ tag.

Aprofitant la simplement genial descripció del sempre finíssim Joan Ollé, en la seva darrera columna “sabatina”, direm que Santa Tresa i Sant Arcadi “han unit els seus actius per reploclamar que el seu regne és d’aquest món, i que l’infern són els altres”, i a tant singulars personatges se’ls han sumat d’altres que en el context de fa 1500 anys també haurien passat una canonització col·lectiva, com Itziar Gonzàlez, Jaume Asens, Santiago Vidal (i un llarg etc), per convidar “als descamisats de la CUP, i als desencorbatats d’iniciativa, a tornar a fer fora a puntades de peu, als mercaders del temple.”

La proposta però va molt més enllà del pur intent de reproduir un “cristianisme indignat”, per situar-se en un nou intent d’unir les esquerres amb una formula hibrida entre moviment social i partit polític, en base a un procés constituent per una República Catalana i l’aplicació d’un programa de govern de 10 punts molt bàsics, que poques no firmaríem ara mateix: (enllaç manifest complet)

Però, és possible aquesta unió dels partits d’esquerres i els moviments socials que superi l’actual marc de barbàrie capitalista?

Per entendre d’on venen les divisions que han marcat el camí de les nostres esquerres pàtries, cal fer un breu repàs de la història política del país, posant el focus en aquestes divisions en particular:

La primera divisió és de base ideològica, i té el seu origen al s.XIX (si ve de lluny!), és la divisió entre republicans (liberals o moderats) i internacionalistes (socialistes), aquesta és una divisió ideològica molt difícil de salvar, malgrat les experiències dels primers anys 30, en que ERC va aconseguir guanyar diverses eleccions i governar amb l’ajuda imprescindible de la CNT, però que va quedar quasi definitivament esberlada, a sang i foc, pels fets de maig del 37. De fet no és casual que d’aleshores ençà els republicans s’hagin entès molt més bé amb els liberals de dretes, que amb ningú altre.

La proposta de procés del tàndem Forcades-Arcadi ni tan sols intenta anar en aquest sentit, sinó que busque complicitats tan sols en el segon grup, el dels internacionalistes, també llargament dividits en diversos subgrups (llibertaris, comunistes, socialistes… etc).

Aquest segon grup es divideix per divergències en les formes, molt més que en el fons ideològic, de les seves propostes. Però aquesta divisió també respon a uns processos històrics, que neixen també en el marc dels fets de maig (es van esbatussar tots contra tots), però s’aprofundeixen molt més per les derives històriques enfrontades durant la guerra freda i els anys de la dictadura.

POUM_C_Lenin

Com a exemple clar (que no únic) tenim el cas d’iniciativa: als anys seixanta, quan encara es deien PSUC, van renunciar de facto a la construcció nacional d’aquest país, en el procés per esdevenir el partit de classe del poble treballador català (sic), format molt majoritàriament per persones d’origen immigrant amb moltes dificultats per assumir-lo, en un moment especialment delicat per la pressió esborradora del franquisme, aliat desde la guerra precisament amb la burgesia catalana, aliança que no es va començar a trencar fins a finals d’aquella dècada prodigiosa (i mai del tot).

Posteriorment, i com a peatge culminant del pacte per la restauració borbònica hereva del franquisme, i del seu maleït consens “democràtic”, durant els anys vuitanta també va acabar renunciant a la lluita de classes. Dissolent per absorció els moviments veïnals i sindicals que protagonitzaren en aquest país la lluita per els drets socials, en el marc d’aquella mal dita transició. De la deriva posterior millor ni parlar-ne.

Fruit d’aquest procés de renuncies i de dissolució ideològica del partit dels i les comunistes catalanes, nasqueren les primeres esquerres independentistes modernes, però també un munter d’altres petits grups amb diferents accents d’esquerra radical. I alhora es feu impossible refer l’aliança amb els llibertaris, l’hegemonia dels quals en aquest àmbit ideològic, el que sorgeix de la primera internacional, fou l’autèntic fet diferencial català durant tot el segle passat, doncs el gruix de gents que s’emmarcaven en posicionaments internacionalistes (comunistes, socialistes i etc), aquí sempre foren llibertaris, o hi estaven, i hi segueixen estant, molt influenciats.

També el postmodern i molt espontani moviment dels indignats, l’esquerra indepe renascuda de les seves cendres després de la infame garzonada del 92, o la mateixa proposta de procés constituent, presentada aquesta setmana com si fos un manà caigut del cel “tevetresí”, tenen un posi llibertari imprescindible.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

En l’actual context de crua lluita de classes, amb unes majories socials clarament partidàries de la ruptura amb les polítiques escanyapobres dominants, aquesta proposta, feta i oberta desde la plataforma de difusió més potent que es coneix, representa una bona oportunitat per superar la història i recuperar la capacitat de plantar cara a l’absolut cinisme i manca d’escrúpols dels nostres governants, polítics i econòmics. Però cal portar-la al carrer per fer-la real, cap moviment que vulgui ser coherent amb les idees que es presenten pot parir-se en un despatx o un plató televisiu.

Cal que ens trobem al carrer, en les lluites del dia a dia, a cada assemblea popular de cada poble i de cada barri, per bastir una alternativa real, prou forta i duradora, com per poder plantar cara al capital, de forma efectiva.

I el primer pas és fer-la extensiva al conjunt de la nació, portant-la i articulant-la a València, a Alacant, a Palma, a Felanitx, a Fraga, a Lleida, a Sitges, a Perpinyà… i als carrers i pobles del conjunt dels Països Catalans. Per evitar renúncies, i malentesos que la podrien fer naufragar, per fer-la realment real i que no esdevingui un brindis al sol, impedint de nou la unitat en la lluita per la transformació social necessària, davant a barbàrie del capital.

Joan-Arnal Boy

Militant de l’EI, i de la CUP-AE, de Sitges.

Altres enllaços:

Article “el procés constituent i la unitat popular”

Entrevista a l’Arcadi Oliveres a Vilaweb

Anuncis

El Sergi, el xef de Can Riera, està que trina perquè la nova directora comercial de la fonda li vol fer canviar els proveïdors de sempre per treballar amb els de la central de compres de la cadena de restaurants que ella representa, suposadament per augmentar els marges de benefici.

No tinc el plaer de poder seguir la novel·la de la tarda, però és fàcil deduir com acabarà la trama: la baixada de qualitat els acabarà passant factura, i després de diverses vicissituds que ens tindran distretes ben bé fins nadal, els bons dels Guitard tornaran a comprar el peix i la verdura als pagesos i pescadors del Maresme que quan els ho demanen els porten Bacallà  i pistatxos.

També és de preveure que la noia s’embolicarà amb un o amb els dos germans, per amanir la trama amb suficients dosis d’humanitat i carinyo per fer-la prou interessant. I finalment, cap al juny, tot s’arreglarà amb un pacte: la incorporació dels productors amics a la dita central de compres i aquells, per art de màgia, podran vendre més barato, sense perdre qualitat. I totes contentes.

L’aparent bona voluntat dels guionistes de la sèrie, no és casual, fa un parell d’anys que desde TV3 i altres mitjans de difusió ens bombardegen amb campanyes de màrqueting més o menys subtil, que semblen compartir el missatge de la gent d’Slow Food o de la Xarxa de Consum Solidari, incipient aliança entre productors, professionals i ecologistes del país, que de fa anys duen a terme una tasca de difusió dels valors de la sobirania alimentaria i en pro d’una producció i consum responsables i de proximitat.

En la campanya dels mitjans però, dissenyada i pagada desde la Generalitat totalment al marge de les organitzacions i persones implicades fins ara, s’obvien detalls com que el bacallà és una bèstia que es troba en una situació molt delicada, fins hi tot amb risc d’extinció, per la sobrepesca a que la sotmetem, o que els festucs no es un producte que es produeixi precisament gaire al nostre país, no és prou rendible donat que ha de competir en preus amb les tones de fruits secs importats de països amb tan poques garanties en qüestió de drets socials com ara l’Iran, per exemple.

Aquests oblits no son casuals, malgrat que els aquests exemples agafats a l’atzar d’algun dels plats del ja famós menú degustació del restaurant. Ficar al mateix sac aliments ecològics o lligats a un treball humà responsable, amb altres que provenen d’una producció amb criteris diametralment contraris no és un detall sense importància.

Sembla més aviat una voluntat de desdibuixar els segells Km.0 i “de proximitat”, segells comercials que gaudeixen de prou bona imatge lligats a uns valors (i certa efectivitat que requereix dedicació, com tot lo ecològic), per tal d’encabir-hi qualsevol cosa que es pugui dir que hi ha implicat el productor, sigui gran o petit, l’ecològic i el transgènic junt, i poder fer-ne negoci sense contemplacions, abandonant aquells valors.

Només en la narrativa “tevetresina” de la realitat és compatible una cosa amb l’altre, treballar pel medi i el territori sense abandonar el desarrollisme d’Eurovegas, que tocant una pastanaga et facis de sucre, o que la independència sigui possible sense secessió ni ruptura, ni parlar de drets socials, i que el bacallà es pesqui sense sortir del Maresme també.

Sort que tot plegat tan sols és una telenovel·la… no?

Articles Anteriors