You are currently browsing the tag archive for the ‘proces constituent’ tag.

Fa poc més d’un any que es posava en marxa públicament l’ANC i iniciava el desplegament del seu full de ruta cap a la independència.

Moltes érem les que posàvem en dubte l’oportunitat de l’aposta, així com la idoneïtat de l’estratègia, i m’hi incloc, però el que a aquestes alçades no es pot negar és que ha suposat un autèntic sotrac per la història política d’aquest país i un impepinable impuls per la causa independentista, no sols al principat, sinó pel conjunt de la nació.

L’autodeterminació ocupa avui el centre del debat polític, i ni les múltiples crisis que ens van caient a sobre (financera, econòmica, social, ecològica, política i etc) l’han desplaçat ni un mil·límetre d’aquesta centralitat política.

I la roda sembla girar a favor de l’independentisme d’esquerres, doncs, si més no, el procés seguit almenys ha servit per destapar els diferents models de país que cada actor polític proposa al poble català:

Per una banda tenim l’estat ultraliberal, anorèxic de complexió i sense serveis públics universals, sinó privatitzats, on tot són oportunitats de negoci per els qui no tenen escrúpols en lucrar-se amb el que sigui, desde la salut fins al menjar de les criatures en edat escolar. Tot allò que una persona pot necessitar per viure i desenvolupar-se el llarg de la seva vida serà susceptible de compra-venda… més o menys com fins ara però a lo bèstia.

CECOT-Antoni-Artur-20121027

“Catalunya serà business friendly o no serà” bramava el president de la CECOT, i tots i cadascun dels consellers de l’actual govern han repetit el mantra d’una o altre manera, suposem que perquè ens quedés molt clar.

Aquest és el model d’estat que imposa la UE i la troica, un estat amb una mínima capacitat reguladora i una forta estructura repressiva per protegir els interessos dels amos del negoci. Un estat amb la sobirania supeditada a Brussel·les i al poder els lobbys que, desde allà, són amos del pati europeu.

I aquí al nostre país té els seus adeptes. Sobretot entre els que, fins ara, han remenat les cireres, han tallat el bacallà, i ens han donat garrofes i de tan en tan estopa.

Però per altre banda, l’actual context ha posat sobre la taula una altre manera d’entendre el futur. L’esquerra indepe ja no està sola en la proposta de fer un procés constituent que generi una dinàmica de canvis reals i profunds, en apostar per un nou país autènticament sobirà, amb una economia planificada participadament entre totes, al servei de totes, i que tingui com a objectiu el bé comú, i el repartiment de la riquesa entre totes les que participem en generar-la.

Cada cop som més les que plantegem la necessitat d’un canvi real en la concepció mateixa del país, en un país que es pensi i es faci desde abaix, desde la base, i no desde dalt, desde les elits. I van naixen assemblees constituents al llarg i ample del país, poc a poc, però sense pausa, per entre totes pensar i dibuixar aquest nou país.

Hi ha sobre la taula dues propostes, dues formes d’entendre i encarar el futur, una proposta lampedussiana, que vol que tot canvií perquè en el fons no canvií re i una proposta de canvi real cap a una societat necessàriament millor. Cadascú esculli.

Joan-Arnal Boy Martinez,

Esquerra independentista de Chile

Aprofitant la simplement genial descripció del sempre finíssim Joan Ollé, en la seva darrera columna “sabatina”, direm que Santa Tresa i Sant Arcadi “han unit els seus actius per reploclamar que el seu regne és d’aquest món, i que l’infern són els altres”, i a tant singulars personatges se’ls han sumat d’altres que en el context de fa 1500 anys també haurien passat una canonització col·lectiva, com Itziar Gonzàlez, Jaume Asens, Santiago Vidal (i un llarg etc), per convidar “als descamisats de la CUP, i als desencorbatats d’iniciativa, a tornar a fer fora a puntades de peu, als mercaders del temple.”

La proposta però va molt més enllà del pur intent de reproduir un “cristianisme indignat”, per situar-se en un nou intent d’unir les esquerres amb una formula hibrida entre moviment social i partit polític, en base a un procés constituent per una República Catalana i l’aplicació d’un programa de govern de 10 punts molt bàsics, que poques no firmaríem ara mateix: (enllaç manifest complet)

Però, és possible aquesta unió dels partits d’esquerres i els moviments socials que superi l’actual marc de barbàrie capitalista?

Per entendre d’on venen les divisions que han marcat el camí de les nostres esquerres pàtries, cal fer un breu repàs de la història política del país, posant el focus en aquestes divisions en particular:

La primera divisió és de base ideològica, i té el seu origen al s.XIX (si ve de lluny!), és la divisió entre republicans (liberals o moderats) i internacionalistes (socialistes), aquesta és una divisió ideològica molt difícil de salvar, malgrat les experiències dels primers anys 30, en que ERC va aconseguir guanyar diverses eleccions i governar amb l’ajuda imprescindible de la CNT, però que va quedar quasi definitivament esberlada, a sang i foc, pels fets de maig del 37. De fet no és casual que d’aleshores ençà els republicans s’hagin entès molt més bé amb els liberals de dretes, que amb ningú altre.

La proposta de procés del tàndem Forcades-Arcadi ni tan sols intenta anar en aquest sentit, sinó que busque complicitats tan sols en el segon grup, el dels internacionalistes, també llargament dividits en diversos subgrups (llibertaris, comunistes, socialistes… etc).

Aquest segon grup es divideix per divergències en les formes, molt més que en el fons ideològic, de les seves propostes. Però aquesta divisió també respon a uns processos històrics, que neixen també en el marc dels fets de maig (es van esbatussar tots contra tots), però s’aprofundeixen molt més per les derives històriques enfrontades durant la guerra freda i els anys de la dictadura.

POUM_C_Lenin

Com a exemple clar (que no únic) tenim el cas d’iniciativa: als anys seixanta, quan encara es deien PSUC, van renunciar de facto a la construcció nacional d’aquest país, en el procés per esdevenir el partit de classe del poble treballador català (sic), format molt majoritàriament per persones d’origen immigrant amb moltes dificultats per assumir-lo, en un moment especialment delicat per la pressió esborradora del franquisme, aliat desde la guerra precisament amb la burgesia catalana, aliança que no es va començar a trencar fins a finals d’aquella dècada prodigiosa (i mai del tot).

Posteriorment, i com a peatge culminant del pacte per la restauració borbònica hereva del franquisme, i del seu maleït consens “democràtic”, durant els anys vuitanta també va acabar renunciant a la lluita de classes. Dissolent per absorció els moviments veïnals i sindicals que protagonitzaren en aquest país la lluita per els drets socials, en el marc d’aquella mal dita transició. De la deriva posterior millor ni parlar-ne.

Fruit d’aquest procés de renuncies i de dissolució ideològica del partit dels i les comunistes catalanes, nasqueren les primeres esquerres independentistes modernes, però també un munter d’altres petits grups amb diferents accents d’esquerra radical. I alhora es feu impossible refer l’aliança amb els llibertaris, l’hegemonia dels quals en aquest àmbit ideològic, el que sorgeix de la primera internacional, fou l’autèntic fet diferencial català durant tot el segle passat, doncs el gruix de gents que s’emmarcaven en posicionaments internacionalistes (comunistes, socialistes i etc), aquí sempre foren llibertaris, o hi estaven, i hi segueixen estant, molt influenciats.

També el postmodern i molt espontani moviment dels indignats, l’esquerra indepe renascuda de les seves cendres després de la infame garzonada del 92, o la mateixa proposta de procés constituent, presentada aquesta setmana com si fos un manà caigut del cel “tevetresí”, tenen un posi llibertari imprescindible.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

En l’actual context de crua lluita de classes, amb unes majories socials clarament partidàries de la ruptura amb les polítiques escanyapobres dominants, aquesta proposta, feta i oberta desde la plataforma de difusió més potent que es coneix, representa una bona oportunitat per superar la història i recuperar la capacitat de plantar cara a l’absolut cinisme i manca d’escrúpols dels nostres governants, polítics i econòmics. Però cal portar-la al carrer per fer-la real, cap moviment que vulgui ser coherent amb les idees que es presenten pot parir-se en un despatx o un plató televisiu.

Cal que ens trobem al carrer, en les lluites del dia a dia, a cada assemblea popular de cada poble i de cada barri, per bastir una alternativa real, prou forta i duradora, com per poder plantar cara al capital, de forma efectiva.

I el primer pas és fer-la extensiva al conjunt de la nació, portant-la i articulant-la a València, a Alacant, a Palma, a Felanitx, a Fraga, a Lleida, a Sitges, a Perpinyà… i als carrers i pobles del conjunt dels Països Catalans. Per evitar renúncies, i malentesos que la podrien fer naufragar, per fer-la realment real i que no esdevingui un brindis al sol, impedint de nou la unitat en la lluita per la transformació social necessària, davant a barbàrie del capital.

Joan-Arnal Boy

Militant de l’EI, i de la CUP-AE, de Sitges.

Altres enllaços:

Article “el procés constituent i la unitat popular”

Entrevista a l’Arcadi Oliveres a Vilaweb

Articles Anteriors