You are currently browsing the tag archive for the ‘parlament’ tag.

Aquesta setmana el Parlament autònom de Catalunya rebutjarà previsiblement una proposta de la CUP-AE per fer una auditoria del deute públic de la Generalitat, i fer-ne públics els resultats, perquè el conjunt de la població pugui avaluar quina part d’aquest deute és legítima o no.

 

Aquesta proposta, que els polítics i mitjans de casa nostra ens diran que és una quimera, sí ha estat aplicada a països com Suècia o Islàndia i té l’aval de la ONU com a actuació de transparència política necessària en el marc de l’actual crisi financera. És més, tant la Conferència de Nacions Unides sobre Deute i Desenvolupament com el Consell de Drets Humans de Nacions Unides, reconeixen l’existència de deutes que, per les circumstàncies en què han estat contrets, o pels impactes que tenen sobre els drets de les persones, poden ser considerats il·legítims.

 

Els polítics, els mitjans i els creadors d’opinió principatins però, es limiten a un mercadeig amb els dèficits amb l’estat que els va molt bé per tapar altres misèries, davant la perplexitat del comú de la població, per lo general ignorants de quin l’abast té allò que estan parlant, i de a què correspon una dècima del seu dèficit amb respecte les nostres vides quotidianes, qüestió per altre banda difícil de comptabilitzar.

 

Així doncs sembla necessari posar una mica de llum i intentar sintetitzar de què parlen quan parlen del deute públic que sembla haver generat aquesta crisi, i com l’han generat. On van a parar els diners?

 

Xifres orientatives d’una estafa a gran escala:

 

El Govern de la Generalitat de Catalunya (CAC) va tancar l’any 2012 uns pressupostos amb un volum total de 37.024,5 milions d’euros (a partir d’ara ME), amb un pretès equilibri absolut entre ingressos i despeses que és tan sols una fal·làcia més, un joc de malabars comptables com queda palès amb els 16000 ME de deute acumulats durant aquests darrers dos anys “d’equilibri pressupostari” i suposat dèficit zero.

 

Per emmarcar aquestes xifres cal explicar que el principat va generar 207.762 ME de PIB aquest any 2012, per tant el pressupost de la Generalitat correspon a poc més d’una sisena part del PIB que generem en un any. Si tenim en compte la xifra oficial de deute de la generalitat (50.948 ME), veurem que correspon a una quarta part aproximadament. Però altres fonts indiquen que aquest deute podria fàcilment ascendir a més de 80.000 ME, les xifres no estan clares, i per això es demana una auditoria.

 

En tot cas, l’any passat la Generalitat va pagar 4.089 ME en deute i interes del deute bancari, i per aquest any es calcula que li tocarà pagar 4.300 ME, equivalent a uns 6 ME al dia. Però si no paren de retallar, com és que el deute no para d’augmentar?

 

La gran mentida.

 

El dogma neoliberal de l’austeritat atribueix l’actual crisi a l’acumulació de deute públic generat pels excessos despilfarradors en pro de l’estat del benestar, que era el dogma econòmic durant els anys de “bonança”.

 

En realitat han sigut el conjunt de les condicions econòmiques creades per anys de polítiques neoliberals, i la gestió que els diferents governs (de qualsevol color) n’han fet d’aquestes polítiques que ells mateixos han aprovat i beneït de forma entusiasta.

 

L’origen del problema està en la política monetària i en el nucli mateix de la construcció de la UE. En el domini de la banca, i de les forces neoliberals que aquesta promou. Aquestes forces van establir un Banc Central Europeu que no era un banc central, sinó un enorme lobby de la banca en pro de la política neoliberal.

 

El que fa un Banc Central en un país és imprimir diners i amb aquests diners compra deute públic al seu Estat, de manera que si els interessos dels seus bons es disparen perquè l’Estat té dificultat per vendre’ls, el Banc Central compra bons i en fa baixar l’interès. D’aquesta manera, en contra del que es diu i del que s’escriu, els interessos del deute les marca el Banc Central de cada estat, no els mercats financers. Menys en el cas d’Europa.

 

Quan es va establir l’euro com a moneda d’us comú del conjunt d’estats que formen part de la UE, es va delegar aquesta autoritat al BCE, que segueix imprimint diners però, ai las! no pas per prestar-los directament als estats, sinó per prestar a la banca privada a uns interessos baixíssims (menys d’un 1%). I és aquesta banca privada la que compra deute públic a uns interessos elevadíssims (ara mateix al 8% en el cas de Català). Negoci rodó. La banca s’ha folrat de diners durant tots aquests anys. Mai els havia anat tan bé. Xuclen la sang als estats, i tan sols quan aquests semblen a punt de declarar suspensió de pagaments, el BCE els ha prestat diner, i tan sols per assegurar-se que la banca privada pogués continuar xuclant els diners dels contribuents. I alhora imposar unes reformes bàrbares, l’escanyament de la capacitat adquisitiva de les classes treballadores i l’anorreament dels drets socials adquirits amb anys i anys de lluites i sacrificis (i li diuen rescat).

 

Quan el bò d’en ZP va donar els primers 30.000 ME del rescat a la banca, descapitalitzant de pas un Estat Espanyol que en aquell moment gaudia de cert superàvit, ens va ficar a totes definitivament a la trampa preparada per una banca sense escrúpols que domina absolutament la sacrosanta UE, i els demés van aplaudir. I els que han vingut darrera no han fet sinó seguir aprofundint la gran presa de pel, intentant que oblidem que tot plegat no és una crisi casual ni passatgera, sinó purament una estafa a gran escala amb la que uns quants estan aconseguint folrar-se, quedar-se les nostres cases, i de pas esborrar els nostres drets.

 

Sens dubte, aquest és el motiu per el qual no interessa fer auditories públiques i transparents del deute públic, que posarien en evidència l’esperpent de la situació a que ens estan portant, i la maldat i la mala fe del conjunt d’una classe política i d’un entramat econòmic i estatal que fa molt de temps va deixar de ser una democràcia, i d’estar al servei del poble… si és que ho ha estat mai. I que la corrupció no és, o no és només, un conjunt d’irregularitats fiscals o de delictes econòmics puntuals, sinó que es troba en el nucli, en la manca d’ètica d’un sistema ideat únicament en pro de l’acumulació sense limit de capital. I sobretot perquè serviria per identificar clarament qui són els escanyapobres que es beneficien d’aquest saqueig promovent un sistema immoral. Les persones, si se’ls pot dir persones, que es beneficien i viuen gràcies al patiment general.

 

 

 

 

Joan-Arnal Boy,

Militant de la CUP-AE i l’EI.

Articles Anteriors