You are currently browsing the tag archive for the ‘Països Catalans’ tag.

L’aperitiu:

El gran Manuel Vàzquez Montalban, ens va ensenyar que tot relat té el seu aroma, o aromes, i aquests no es perceben sols amb un sentit de l’olfacte, imaginari. També hi intervé necessàriament el sentit del gust, directament connectats abdós amb la part del subconscient on resideix el record.

En el relat del moment històric actual podríem dir que encara som a l’aperitiu: S’hi pot detectar el sabor profund i desconcertadorament agredolç d’un escabetx amb bolets (tan és el peix, si és blau), acompanyat de l’aspror del vi novell de la terra, aquell que encenia la taula.

El procés iniciat l’onze de setembre de l’any passat ha obert un debat social, del carrer als mitjans i institucions, sobre al qüestió independentista, situació molt positiva en sí mateixa, considerant que aquest era un tema, fins aleshores, absolutament tabú, molt molest, marginat i menyspreat obertament, per uns mitjans de comunicació, i una classe política, embrancats en “altres interessos”… durant més de 30 anys.

Però encara no em passat d’aquest punt. Malgrat la profusió de literatura al respecte, i el molt soroll que s’esta fent al voltant del tema desde els mitjans de comunicació.

Uns mitjans que, últimament, ens venen advertint hipòcritament d’un suposat xoc de trens entre el govern d’Espanya i el poble català, per l’actitud d’aquest. De resultes del qual “moriríem” atropellats. Com si no vinguessen atropellant-nos, amb tot el que tenen, desde fa cinc-cents anys.

Ja no ens espanten.

Viurem_Lliures

I encara som a l’aperitiu…

Aquest conflicte ja era aquí molt abans. És un conflicte larvat que ve de lluny, entre el poble català i el govern del regne d’Espanya, concretament d’aquest contra la supervivència d’aquell.

No el provoca el debat, ni el procés independentista que impulsa i compromet una franja cada vegada més gran d’aquesta societat, sobretot al principat però, en diferent mesura, al llarg i ample dels Països Catalans. Ni molt menys ve marcat per les actituds d’una classe política absolutament superada per l’impuls del moviment social, i que viu molt allunyada de l’interès de la majoria, a qui només coneixen per les enquestes.

És conseqüència del permanent intent esborrador d’un imperi contra un poble ocupat, i forma part indestriable d’aquesta aberració de la història que és l’imperi Espanyol, nascut del genocidi dels nostres veïns jueus i àrabs.

IxCT_mural

el primer plat: la consulta?

Després del rotund èxit de la cadena humana del darrer onze de setembre, el següent pas, si es vol avançar i que no quedi en quelcom estèril, és fer la consulta. Digui el que digui el govern d’Espanya.

La història no és el resultat inevitable d’allò que férem ahir, sinó fruit del que decidim fer avui, i, si això ens pertany, el futur és nostre. Això és l’autodeterminació. Tenim l’oportunitat de decidir com serà el futur, d’aquest país, i de la societat que el conforma.

No ho deixarem en mans de les vedets del despropòsit que ens han governat fins ara.

Joan-Arnal Boy Martinez

militant d’esquerra independentista.

Anuncis

Vivim probablement el final d’una era en que per norma impera el cinisme per sobre de totes les demés actituds humanes. El cinisme d’un sistema excloent i corrupte, que encara patim.

Qui millor ho ha definit ha sigut el gran Josep Fontana, en aquestes línies, publicades recentment a El Periodico:

Els partits polítics -tots, però en una proporció diferent, d’acord amb les seves possibilitats d’oferir compensacions- es mantenen econòmicament del diner brut que reben de les institucions financeres i de les grans empreses. …(Al seu torn), els partits corresponen a aquest finançament amb favors i concessions, a costa dels interessos públics.

Els casos PP-Bàrcenas o el cas Palau-CDC testimonien unes dinàmiques que han format part de la praxi política desde l’adveniment del sistema de partits ( Filesa-PSC, Pallerols -Unió…), però que sols són una continuació de les formes de fer anteriors, com la mal dita transició mateixa.

Tots els partits que han format part d’aquest sistema s’han alimentat de l’estafa. Però han esdevingut ostatges dels financers.

Això els impossibilita aprovar la dació en pagament, o qualsevol altre mesura per mitigar la crisi o corregir el to antisocial de les lleis actuals. ( En el seu moment, no fa tant, un partit que havia arribat a la Generalitat amb la promesa d’eradicar els peatges, en renovà la concessió per cinquanta anys, evidentment amb el suport entusiasta de tots els representants parlamentaris, de tots els colors ).

La crisi ha destapat bona part de les seves misèries, fent palesa la necessitat de canviar l’ordre i el sentit de les coses, però el fet que la societat arribi a la conclusió que això no funciona no vol dir que sigui el pròleg d’un canvi o d’una ruptura positiva, ni molt menys immediata. Cal empènyer, i molt, perquè vaigui en el sentit que volem que ho faci.

La mateixa idea de la independència sembla presa per el filibusterisme d’aquesta classe política que vol utilitzar-la simplement per mantenir la cadira i els privilegis adquirits en estreta connivència amb els poders econòmics. Ells mateixos diuen que volen la independència per deixar de ser independentistes i centrar-se a seguir governant en favor d’uns pocs, que tot canvií per no canviar res.

El primer que haurem de canviar, si mai volem un país realment independent i plenament lliure, és l’actual clase política i tots els seus sequaços. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Joan-Arnal Boy Martinez

Militant d’esquerra independentista, i la CUP de Sitges

indepcanviartot

Aprofitant la simplement genial descripció del sempre finíssim Joan Ollé, en la seva darrera columna “sabatina”, direm que Santa Tresa i Sant Arcadi “han unit els seus actius per reploclamar que el seu regne és d’aquest món, i que l’infern són els altres”, i a tant singulars personatges se’ls han sumat d’altres que en el context de fa 1500 anys també haurien passat una canonització col·lectiva, com Itziar Gonzàlez, Jaume Asens, Santiago Vidal (i un llarg etc), per convidar “als descamisats de la CUP, i als desencorbatats d’iniciativa, a tornar a fer fora a puntades de peu, als mercaders del temple.”

La proposta però va molt més enllà del pur intent de reproduir un “cristianisme indignat”, per situar-se en un nou intent d’unir les esquerres amb una formula hibrida entre moviment social i partit polític, en base a un procés constituent per una República Catalana i l’aplicació d’un programa de govern de 10 punts molt bàsics, que poques no firmaríem ara mateix: (enllaç manifest complet)

Però, és possible aquesta unió dels partits d’esquerres i els moviments socials que superi l’actual marc de barbàrie capitalista?

Per entendre d’on venen les divisions que han marcat el camí de les nostres esquerres pàtries, cal fer un breu repàs de la història política del país, posant el focus en aquestes divisions en particular:

La primera divisió és de base ideològica, i té el seu origen al s.XIX (si ve de lluny!), és la divisió entre republicans (liberals o moderats) i internacionalistes (socialistes), aquesta és una divisió ideològica molt difícil de salvar, malgrat les experiències dels primers anys 30, en que ERC va aconseguir guanyar diverses eleccions i governar amb l’ajuda imprescindible de la CNT, però que va quedar quasi definitivament esberlada, a sang i foc, pels fets de maig del 37. De fet no és casual que d’aleshores ençà els republicans s’hagin entès molt més bé amb els liberals de dretes, que amb ningú altre.

La proposta de procés del tàndem Forcades-Arcadi ni tan sols intenta anar en aquest sentit, sinó que busque complicitats tan sols en el segon grup, el dels internacionalistes, també llargament dividits en diversos subgrups (llibertaris, comunistes, socialistes… etc).

Aquest segon grup es divideix per divergències en les formes, molt més que en el fons ideològic, de les seves propostes. Però aquesta divisió també respon a uns processos històrics, que neixen també en el marc dels fets de maig (es van esbatussar tots contra tots), però s’aprofundeixen molt més per les derives històriques enfrontades durant la guerra freda i els anys de la dictadura.

POUM_C_Lenin

Com a exemple clar (que no únic) tenim el cas d’iniciativa: als anys seixanta, quan encara es deien PSUC, van renunciar de facto a la construcció nacional d’aquest país, en el procés per esdevenir el partit de classe del poble treballador català (sic), format molt majoritàriament per persones d’origen immigrant amb moltes dificultats per assumir-lo, en un moment especialment delicat per la pressió esborradora del franquisme, aliat desde la guerra precisament amb la burgesia catalana, aliança que no es va començar a trencar fins a finals d’aquella dècada prodigiosa (i mai del tot).

Posteriorment, i com a peatge culminant del pacte per la restauració borbònica hereva del franquisme, i del seu maleït consens “democràtic”, durant els anys vuitanta també va acabar renunciant a la lluita de classes. Dissolent per absorció els moviments veïnals i sindicals que protagonitzaren en aquest país la lluita per els drets socials, en el marc d’aquella mal dita transició. De la deriva posterior millor ni parlar-ne.

Fruit d’aquest procés de renuncies i de dissolució ideològica del partit dels i les comunistes catalanes, nasqueren les primeres esquerres independentistes modernes, però també un munter d’altres petits grups amb diferents accents d’esquerra radical. I alhora es feu impossible refer l’aliança amb els llibertaris, l’hegemonia dels quals en aquest àmbit ideològic, el que sorgeix de la primera internacional, fou l’autèntic fet diferencial català durant tot el segle passat, doncs el gruix de gents que s’emmarcaven en posicionaments internacionalistes (comunistes, socialistes i etc), aquí sempre foren llibertaris, o hi estaven, i hi segueixen estant, molt influenciats.

També el postmodern i molt espontani moviment dels indignats, l’esquerra indepe renascuda de les seves cendres després de la infame garzonada del 92, o la mateixa proposta de procés constituent, presentada aquesta setmana com si fos un manà caigut del cel “tevetresí”, tenen un posi llibertari imprescindible.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

En l’actual context de crua lluita de classes, amb unes majories socials clarament partidàries de la ruptura amb les polítiques escanyapobres dominants, aquesta proposta, feta i oberta desde la plataforma de difusió més potent que es coneix, representa una bona oportunitat per superar la història i recuperar la capacitat de plantar cara a l’absolut cinisme i manca d’escrúpols dels nostres governants, polítics i econòmics. Però cal portar-la al carrer per fer-la real, cap moviment que vulgui ser coherent amb les idees que es presenten pot parir-se en un despatx o un plató televisiu.

Cal que ens trobem al carrer, en les lluites del dia a dia, a cada assemblea popular de cada poble i de cada barri, per bastir una alternativa real, prou forta i duradora, com per poder plantar cara al capital, de forma efectiva.

I el primer pas és fer-la extensiva al conjunt de la nació, portant-la i articulant-la a València, a Alacant, a Palma, a Felanitx, a Fraga, a Lleida, a Sitges, a Perpinyà… i als carrers i pobles del conjunt dels Països Catalans. Per evitar renúncies, i malentesos que la podrien fer naufragar, per fer-la realment real i que no esdevingui un brindis al sol, impedint de nou la unitat en la lluita per la transformació social necessària, davant a barbàrie del capital.

Joan-Arnal Boy

Militant de l’EI, i de la CUP-AE, de Sitges.

Altres enllaços:

Article “el procés constituent i la unitat popular”

Entrevista a l’Arcadi Oliveres a Vilaweb

Sovint se’ns acusa a la CUP, com a la resta de l’Esquerra Independentista, d’avantposar a la independència les nostres reivindicacions socials. És el preu a pagar per la nostra sinceritat i radicalitat a l’hora de definir-nos, en aquest temps ensopit d’ambigüitats.

Aquesta manca de definició és la que permet als partits sobiranistes amagar les seves preferències socials, que en tenen, i les porten a la pràctica. I, molt important, és aquesta mateixa manca de definició la que, aplicada a la qüestió nacional, els ha permès amagar la seva claudicació des de la Transició. Des de l’això no toca dels convergents, a l’emplaçament a les institucions internacionals o a futurs llunyans d’Esquerra.

Amb aquest argument, els transversals constantment criden a l’unitat i a la renúncia sobre el contingut de la independència, però només a la CUP. Per què mai es demana a Convergència que renuncïi al seu projecte neo-liberal i pari de destruir les poques estructures d’estat que tenim, els serveis públics, en pro de l’unitat independentista? O a Esquerra que deixi de banda els seu liberalisme social (sic)? Per què no reclamen a Solidaritat que deixi d’opinar sobre temes que no siguin exclusivament l’independència política?

Que no es presenten els partits independentistes per a les institucions que després hauran de gestionar tota mena d’assumptes? Oi que ocuparan conselleries i comissions parlamentàries? Oi que aplicaran retallades o deixaran d’aplicar-les?

Parlem clar doncs, i definim-nos. Quina independència volem? Per a què? I per a qui?

L’Esquerra Independentista ho tenim molt clar, perquè vam néixer per a això. Som independentistes perquè no renunciarem a que els Països Catalans ens organitzem com millor ens convingui. I som socialistes perquè sabem que sense independència econòmica, no tindrem una veritable independència política. Volem la independència per a que el conjunt del poble decideixi quin país volem, i que l’economia estigui al nostre servei per al nostre benestar, i no per a que nosaltres estiguem al servei de l’economia d’uns quants, per al seu benefici propi.

Ho volem tot, i no renunciarem a res. Això vol dir que dificultarem un procés independentista que no coincideixi del tot amb el nostre projecte? Evidentment que no. Per parlar d’independència sempre ens hi trobaran perquè sempre hi hem estat, i gairebé sempre en solitari.

Sabem que això molesta, i que la intenció de fons és excloure’ns del debat independentista. Potser per això ara criden els transversals al vot útil.

Que nosaltres quedem fora del Parlament principatí, és garantia d’un procés a mitges, d’un nou pacte amb Espanya, vernissat d’estat propi. Per això diem que el nostre vot és més útil que mai, si el que es vol és una independència total de la nació completa.

I si això fós poc, resulta que des de l’aritmètica electoral, el nostre no només és útil, sinó indispensable. Aquells que al·leguen que s’ha de votar pels partits que tenen diputats “assegurats”, haurien d’explicar que els vots que podria treure la CUP, en cas d’anar cap a ells, significarien 2 diputats “independentistes” més, però 4 escons quedarien a repartir entre partits no independentistes. En canvi, aquests mateixos vots, podrien significar que nosaltres entréssim al parlament amb 3, o fins i tot 5 diputats, que ja no es repartirien entre els partits espanyolistes amb menys vots.

Sempre s’ha dit, que qui no parla clar, alguna cosa amaga. Nosaltres ho hem dit sempre: independència i socialisme per als Països Catalans!

Karim Akbih, Cup de Vilanova

Imatge

La CUP té com a objectiu desenvolupar el projecte polític de la construcció de la unitat popular i generar dinàmiques de contrapoder popular. Les Candidatures d’Unitat Popular treballen per la concreció unes formes de fer política des de la proximitat, des de la participació directa en la presa de decisions i amb el treball colze a colze amb les diferents lluites instaurades en el nostre territori. La CUP és per pròpia definició espai de treball polític arrelat en el territori i pròxim a la gent en el que hi conflueixen, entre d’altres, un seguit de persones provinents de col·lectius, moviments i organitzacions representatives de l’esquerra, així com d’organitzacions i col·lectius de l’esquerra independentista i transformadora.

Les Candidatures d’Unitat Popular entenem que només a través d’un municipalisme d’alliberament arrelat al territori, a la seva gent i a la pròpia història, és possible endegar un procés de construcció nacional i transformació social que tingui en compte l’àmbit nacional, els Països Catalans, trencant les fronteres imposades i retornant el poder de decisió al poble. Davant un sistema que cada vegada allunya més de les classes populars els marcs de decisió econòmic, social i polític, són els municipis les úniques institucions que resten a l’abast del poble i que poden tenir legitimitat per construir àmbits compartits de decisió i de superació dels conflictes socials i nacionals que es plantegen.

Actualment les administracions públiques municipals estan lligades de peus i mans cosa que provoca una manca d’eficiència de les nostres lluites en el marc de les polítiques municipals. Ens trobem que les necessitats de la classe popular més afectada per la crisi i les retallades dels drets socials passen per accions polítiques que es formulen en institucions supramunicipals. Al mateix temps que els nostres ajuntaments estan endeutats per les mancances de finançament induïdes per les polítiques europees i nacionals i per la mala gestió realitzada els últims anys.

En aquest marc tenim la necessitat de la creació d’un programa polític nacional que ens permeti posicionar-nos com una organització política amb un discurs independentista, social i rupturista amb les diferents estructures d’estats que s’imposen en el nostre territori, els Països Catalans. Llancem doncs, una proposta política nacional contra les receptes imposades per la Unió Europea i els Estats espanyol i francès, executada mitjançant l’obertura de dos fronts de lluita; la mobilització política al carrer amb les reivindicacions de la classe treballadora, les lluites populars i l’Esquerra Independentista; i per l’altre l’aprofitament de l’altaveu mediàtic de la lluita institucional al parlament.

La CUP ens presentem a les eleccions al parlament de Catalunya per defensar el dret a decidir dels pobles, per reclamar la independència dels Països Catalans, per la defensa dels serveis públics i dels nostres drets socials i laborals, pel dret al treball i a viure dignament, per donar veu a la gent que ha perdut la casa en la resistència contra els desnonaments, per promoure unes polítiques d’igualtat entre sexes i per donar una alternativa al sistema capitalista. Un sistema capitalista i patriarcal basat en l’explotació de les persones i dels recursos naturals, on uns pocs controlen i dirigeixen la vida de la resta de població.

Cal dir prou a aquesta situació,

a arribat l’hora del poble i ho volem tot.

El proper Onze de Setembre, com cada any, a la Ciutat Comtal, per la tarda es celebraran dues manifestacions independentistes diferents simultàniament.. L’una per reclamar un estat propi, i l’altre per reivindicar la construcció nacional… qüestió de matís?

Com cada any, almenys en l’àmbit independentista principatí, l’inici del curs polític ve marcat per la Diada de l’Onze de Setembre, jornada de reivindicació nacional històrica, junt amb les del 9 d’octubre, el 31 de desembre, el 25 d’abril… i alguna més, que cada any reuneixen milers de persones en les diferents manifestacions, homenatges i actes independentistes que s’hi celebren. A Barcelona concretament al voltant del fossar de les moreres.

Aquests desplegament d’actes, i de mobilitzacions amb el conseqüent esforç organitzatiu i reivindicatiu, en les diades, ha contribuït en bona mesura a mantenir encesa una flama, la de la reivindicació independentista, que, amb el temps, gracies a molts altres factors, entre els que també hi ha la feina sorda i constant del moviment d’esquerra independentista (EI), ha esdevingut qüestió central, per bé i per mal, en la narració actual de la realitat política catalana. Podem dir que està de moda ser indepe.

Som molts els que celebràvem aquesta moda com un impuls necessari per avançar cap a l’objectiu de construir una nació lliure, rica i plena.

I ens hem decepcionat molt quan la irrupció d’una nova marca independentista pretesament unitària i transversalista (l’ANC) ha girat l’esquena a tot el moviment social que ha vingut treballant aquesta i moltes altres demandes socials incansablement fins ara, al plantejar una estratègia, i un full de ruta, que deixa al marge el conjunt de la societat, relegant-ne el paper d’aquesta a un segon pla d’acompanyament i celebració d’unes institucions i uns partits que, ja em perdonaran, però jo tenia entès que estaven absolutament sotmeses i acceptaven gratament la seva submissió a la legislació vigent, és més, en son els autors! Almenys en la lletra, d’unes lleis que no preveuen en cap cas la opció independentista. (Potser estic mal informat).

Alhora en el conjunt de les seves reivindicacions deslliguen la transformació social de la qüestió nacional, se suposa per sumar més suports a la causa indepe, i renuncien de pas a més de mig país, entregant directament la Franja, el País Valencià, Ses Illes i Catalunya Nord en les seves presses per ser “independents”. Francament, som uns quants els que pensem que per fer això… no calia.

I per acabar-ho d’adobar han convocat per la Diada una manifestació independentista alternativa a la que l’EI convoca cada any a les cinc de la tarda a plç. Urquinaona per anar cap al fossar. El colmo hagués estat que s’hi apuntés el president Mas i l’haguessen acollit darrere la pancarta amb el lema independència. Amb tot el suport del grup Godó i altres Mass Media.

La cosa no passaria de l’anècdota (evidentment Mas ja ha dit que no hi anirà), d’un episodi més de la característica tàctica convergent de tapar les misèries fent voleiar la senyera, ara estelada, si no fos perquè aquesta cínica utilització de les il·lusions independentistes de la societat catalana és una de les causes de que aquest país no haigui assolit el seu anhelat alliberament.

Però increïblement la gent de l’ANC sembla prestar-s’he de forma acrítica a aquesta nova jugada dels convergents de la punyeta, al evitar la condemna del seu esperpèntic intent de reduir la reivindicació nacional de la Diada a un clam per un nou pacte fiscal amb l’estat espanyol, nova pastanaga del govern per tenir-nos distretes del trencament del pacte social que han suposat les seves retallades salvatges i la posterior repressió social.

La pastanaga de la demanda del pacte-fiscal-o-si-no-la-independència, ja no enganya gairebé ningú.

D’entrada perquè és ben conegut, tot i que no està de més fer-ne memòria, que la renuncia explicita a una agència fiscal pròpia va ser una de les principals concessions que feu l’actual president de la Generalitat al tancar, a la Moncloa, la rebaixa de l’estatut amb en ZP, per allà el gener del 2006, a canvi de petar-se l’aleshores president català Pasqual Maragall, en una jugada que va deixar ben clares quines son les prioritats polítiques reals dels fins avui dos partits més grans de la Catalunya autonòmica, doncs tan el PSC-PSOE com CiU, passaren el ribot a dos mans per “l’ambiciós” text estatutari sorgit del parlament autonòmic el 30 setembre de l’any anterior, amb l’únic objectiu de mantenir la cadira l’un, i d’aconseguir-la (o més aviat de recuperar-la) l’altre.

I per altre banda perquè, en tot cas, els diferents sistemes de finançament autonòmic i públic que hem tingut han estat sempre fruit de les negociacions entre els nostres actuals governants de CiU i el govern de torn de Madrid, fins hi tot en l’època del tripartit, així que son tan responsables com els altres de l’ara tan evident espoli fiscal de Catalunya, i de la seva situació d’indefensió davant l’estat espanyol.

Però ni els pals ni la pastanaga ha pogut tapar del tot el constant degoteig de casos de corrupció que esquitxen la coalició governant a tots nivells (casos Treball, Pretoria, Palau de la Musica, Hisenda i un llarguíssim etc. que no superen ni els seus col·legues del PP Valencià). Fins hi tot el Polònia en fa guassa, tan de la mentida de l’independentisme de CiU com de la seva capacitat per sortir indemnes dels diferents pufus que se’ls van destapant (talment com els Valencians…).

Félix Millet, presumpte financer d’una fundació que finança convergència, assegurava en una entrevista fa uns anys que al principat els qui tallen el bacallà son 400 persones, les mateixes, amb poques variacions, desde fa almenys trenta i pico anys, que es coneixen prou entre elles i que son com una família, evidentment ell n’era part. CiU és el representant polític d’aquest exclusiu cercle, d’aquesta nostrada oligarquia, i de ningú més. Tota la seva trajectòria política ha anat encarada a afavorir descaradament aquest cercle d’empresaris afí, i a ningú més. Desde allò de la Banca Catalana, fins ara, en que empresaris del negoci farmacèutic s’encarreguen de privatitzar l’accés a la sanitat que fins ara era pública, desde la mateixa Conselleria de Sanitat del Govern de la Generalitat, passant per moltíssims moltíssims altres exemples.

¿Algú s’ha parat a pensar quin país emergiria d’una independència sorgida de la mà d’aquesta gent?

Amb sort seriem com una mena de protectorat ultraliberal de la unió europea, amb una economia depenent i importadora, que només beneficiaria la continuació dels negocis, mercadejos i xanxullos de la citada oligarquia pàtria amb Madrid, i al Barça, annexe indispensable. Tot plegat aniríem més o menys com ara, amb més retallades, i un urbanisme expansionista, encaminat cap una configuració física i social tipus Marina d’Or, però a lo bèstia, amb casinos pels quatre costats i pistes d’esquí abandonades fins dalt de tot dels ports de Beseit, amb increïbles ressorts tot inclòs a qualsevol racó del mapa on hi hagués hagut algun paisatge o bé d’interès cultural que, en una altre època, havien valgut la pena de visitar i conèixer, abans que s’ho venguessin tot, pam a pam i/o pedra a pedra, fent net per d’encabir-hi apartaments… just després d’esborrar els drets socials del diccionari. En definitiva: La Miami d’Europa.

Estic segur que no és aquest el somni que compartim les persones que somiem la independència, almenys no el de la immensa majoria. Però la bona fe d’un projecte “espontani”, poc estructurat per la base, i amb massa pressa per deixar-ho tot en mans d’una classe política que ja fa molts anys va renunciar a assumir les demandes d’aquesta societat, i només aspira a manipular-la en benefici propi, pot dur molta gent a confondre naps i cols, i fins hi tot creure’s els cants de sirena sobiranistes dels millors amics que té l’estat espanyol, d’entre “els nostres”, és a dir CiU, el partit català dels negocis. Sobretot arran del desconcert que segur que vindrà de la doble convocatòria indepe la tarda de l’Onze de Setembre d’aquest any. A la mateixa hora a diferent lloc. L’una per reclamar un estat propi (amb algun afegitó, i un suport massiu dels mitjans de difusió), i l’altre per reivindicar la construcció nacional… qüestió de matís?

En tot cas no passa res, la manifestació de l’independentisme popular,  i de la popularitat de l’independentisme serà un èxit rotund, doncs per una vegada ens hem posat totes d’acord en una cosa: volem ser independents de l’estat espanyol. I TV3 i tota la maquinaria de mitjans ho transmetran com un multitudinari esdeveniment col·lectiu, desdibuixant qualsevol realitat, el relat ja està guionitzat. No en va ells també han apostat per aquesta carta, tothom s’ha apuntat al carro… aquest any.

Sols espero que, d’aquí un temps, quan els companys i companyes de l’ANC s’adonin que alguns dels seus companys de pancarta només buscaven rentar-se la cara de les responsabilitats per les retallades salvatges i mitigar el desgast electoral, preveient un més que provable avançament de les eleccions, i de l’empitjorament de la crisi que vindrà, que aleshores serà l’excusa que posaran per no avançar cap a la independència, quan tot això passi, i passi de moda ser indepe… Sense ser independents.

Que la decepció que vindrà no desanimi massa, i puguem recomençar de nou, aquest cop colze a colze, fent camí per construir un país que no haigui de demanar permís a ningú per ser el que vulgui.

Per construir uns Països Catalans plenament lliures, de Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó, superant clarament el pastís que ens deixaran aquesta colla de lladres.

Joan-Arnal Boy

militant de l’EI

Articles Anteriors