You are currently browsing the tag archive for the ‘Independència’ tag.

Des dels moviments d’alliberament realment rupturistes sempre ens hem trobat amb la capacitat de la dreta i part de l’esquerra de poltrona de crear grans murs per tal d’intentar silenciar el nostre discurs, ridiculitzar-lo o mirar de deslegitimar-lo; però amb gran tossudesa i sacrifici per part de la militància hem anat fent forat en aquest mur, fins el punt que una bona part del nostre cos discursiu s’ha anat fent lloc en sectors de la població en allò que li diuen sentit comú.

Ara es troba en aquesta situació molta gent pel que fa a la defensa del dret a decidir, quan o bé mai s’hi havia trobat o directament era part dels fabricadors del morter per a aquest mur. I ara amb sorpresa, indignació i ràbia veu com des d’una bona part dels mitjans, organitzacions i partits contraris a la llibertat del nostre poble se l’acusa de feixista, de dividir, de ser una minoria subvencionada, entre d’altres; i es va construint el mur per tal d’amagar darrere d’infàmies el dret a la llibertat de la nostra nació. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

Sovint se’ns acusa a la CUP, com a la resta de l’Esquerra Independentista, d’avantposar a la independència les nostres reivindicacions socials. És el preu a pagar per la nostra sinceritat i radicalitat a l’hora de definir-nos, en aquest temps ensopit d’ambigüitats.

Aquesta manca de definició és la que permet als partits sobiranistes amagar les seves preferències socials, que en tenen, i les porten a la pràctica. I, molt important, és aquesta mateixa manca de definició la que, aplicada a la qüestió nacional, els ha permès amagar la seva claudicació des de la Transició. Des de l’això no toca dels convergents, a l’emplaçament a les institucions internacionals o a futurs llunyans d’Esquerra.

Amb aquest argument, els transversals constantment criden a l’unitat i a la renúncia sobre el contingut de la independència, però només a la CUP. Per què mai es demana a Convergència que renuncïi al seu projecte neo-liberal i pari de destruir les poques estructures d’estat que tenim, els serveis públics, en pro de l’unitat independentista? O a Esquerra que deixi de banda els seu liberalisme social (sic)? Per què no reclamen a Solidaritat que deixi d’opinar sobre temes que no siguin exclusivament l’independència política?

Que no es presenten els partits independentistes per a les institucions que després hauran de gestionar tota mena d’assumptes? Oi que ocuparan conselleries i comissions parlamentàries? Oi que aplicaran retallades o deixaran d’aplicar-les?

Parlem clar doncs, i definim-nos. Quina independència volem? Per a què? I per a qui?

L’Esquerra Independentista ho tenim molt clar, perquè vam néixer per a això. Som independentistes perquè no renunciarem a que els Països Catalans ens organitzem com millor ens convingui. I som socialistes perquè sabem que sense independència econòmica, no tindrem una veritable independència política. Volem la independència per a que el conjunt del poble decideixi quin país volem, i que l’economia estigui al nostre servei per al nostre benestar, i no per a que nosaltres estiguem al servei de l’economia d’uns quants, per al seu benefici propi.

Ho volem tot, i no renunciarem a res. Això vol dir que dificultarem un procés independentista que no coincideixi del tot amb el nostre projecte? Evidentment que no. Per parlar d’independència sempre ens hi trobaran perquè sempre hi hem estat, i gairebé sempre en solitari.

Sabem que això molesta, i que la intenció de fons és excloure’ns del debat independentista. Potser per això ara criden els transversals al vot útil.

Que nosaltres quedem fora del Parlament principatí, és garantia d’un procés a mitges, d’un nou pacte amb Espanya, vernissat d’estat propi. Per això diem que el nostre vot és més útil que mai, si el que es vol és una independència total de la nació completa.

I si això fós poc, resulta que des de l’aritmètica electoral, el nostre no només és útil, sinó indispensable. Aquells que al·leguen que s’ha de votar pels partits que tenen diputats “assegurats”, haurien d’explicar que els vots que podria treure la CUP, en cas d’anar cap a ells, significarien 2 diputats “independentistes” més, però 4 escons quedarien a repartir entre partits no independentistes. En canvi, aquests mateixos vots, podrien significar que nosaltres entréssim al parlament amb 3, o fins i tot 5 diputats, que ja no es repartirien entre els partits espanyolistes amb menys vots.

Sempre s’ha dit, que qui no parla clar, alguna cosa amaga. Nosaltres ho hem dit sempre: independència i socialisme per als Països Catalans!

Karim Akbih, Cup de Vilanova

Imatge

La CUP té com a objectiu desenvolupar el projecte polític de la construcció de la unitat popular i generar dinàmiques de contrapoder popular. Les Candidatures d’Unitat Popular treballen per la concreció unes formes de fer política des de la proximitat, des de la participació directa en la presa de decisions i amb el treball colze a colze amb les diferents lluites instaurades en el nostre territori. La CUP és per pròpia definició espai de treball polític arrelat en el territori i pròxim a la gent en el que hi conflueixen, entre d’altres, un seguit de persones provinents de col·lectius, moviments i organitzacions representatives de l’esquerra, així com d’organitzacions i col·lectius de l’esquerra independentista i transformadora.

Les Candidatures d’Unitat Popular entenem que només a través d’un municipalisme d’alliberament arrelat al territori, a la seva gent i a la pròpia història, és possible endegar un procés de construcció nacional i transformació social que tingui en compte l’àmbit nacional, els Països Catalans, trencant les fronteres imposades i retornant el poder de decisió al poble. Davant un sistema que cada vegada allunya més de les classes populars els marcs de decisió econòmic, social i polític, són els municipis les úniques institucions que resten a l’abast del poble i que poden tenir legitimitat per construir àmbits compartits de decisió i de superació dels conflictes socials i nacionals que es plantegen.

Actualment les administracions públiques municipals estan lligades de peus i mans cosa que provoca una manca d’eficiència de les nostres lluites en el marc de les polítiques municipals. Ens trobem que les necessitats de la classe popular més afectada per la crisi i les retallades dels drets socials passen per accions polítiques que es formulen en institucions supramunicipals. Al mateix temps que els nostres ajuntaments estan endeutats per les mancances de finançament induïdes per les polítiques europees i nacionals i per la mala gestió realitzada els últims anys.

En aquest marc tenim la necessitat de la creació d’un programa polític nacional que ens permeti posicionar-nos com una organització política amb un discurs independentista, social i rupturista amb les diferents estructures d’estats que s’imposen en el nostre territori, els Països Catalans. Llancem doncs, una proposta política nacional contra les receptes imposades per la Unió Europea i els Estats espanyol i francès, executada mitjançant l’obertura de dos fronts de lluita; la mobilització política al carrer amb les reivindicacions de la classe treballadora, les lluites populars i l’Esquerra Independentista; i per l’altre l’aprofitament de l’altaveu mediàtic de la lluita institucional al parlament.

La CUP ens presentem a les eleccions al parlament de Catalunya per defensar el dret a decidir dels pobles, per reclamar la independència dels Països Catalans, per la defensa dels serveis públics i dels nostres drets socials i laborals, pel dret al treball i a viure dignament, per donar veu a la gent que ha perdut la casa en la resistència contra els desnonaments, per promoure unes polítiques d’igualtat entre sexes i per donar una alternativa al sistema capitalista. Un sistema capitalista i patriarcal basat en l’explotació de les persones i dels recursos naturals, on uns pocs controlen i dirigeixen la vida de la resta de població.

Cal dir prou a aquesta situació,

a arribat l’hora del poble i ho volem tot.

Imatge
Aquests dies, les converses de carrer i les xarxes socials s’han tornat a omplir de crides a favor de la unitat per aconseguir la independència. Cal analitzar aquesta reivindicació popular, que va aparèixer amb força les passades eleccions al Parlament de Catalunya, i cal donar-hi resposta per tal que molta gent no torni a patir una frustració col·lectiva en cas que aquesta “unitat” no es torni a aconseguir.

Clíca aquí per llegir el document: l’Esquerra Independentista i el full de ruta de l’ANC

Em sembla que era Nietzche que deia que sí que la història sempre torna, però que ho fa sempre una mica en plan de broma. No hi pogut evitar pensar-hi en veure les imatges de la rebuda a Artur Mas a la plaça St. Jaume dijous, en arribar de Madrid, en un intent força reeixit gràcies a la inestimable col·laboració de TV3 i Rac1, d’emular les rebudes als polítics catalans que cap als anys trenta anaven a bregar a Madrid amb els governants de la República.

Aquests dies hem pogut gaudir d’un impressionant desplegament per part dels principals mitjans de difusió del principat, amb els mitjans públics agrupats entorn el CAC i els del Grup Godó al capdavant. En una carrera per situar-se preferentment en la narració de la història que els ha portat a sobreinformar fins la histèria i que corre el perill d’aburrir.

Més impressió fa si revisitem hemeroteques i veiem com parlaven aquests mateixos mitjans i la majoria d’aquests mateixos periodistes, quan en parlaven, de qualsevol proposta indepe fins poc abans de l’Onze d’aquest any.

Tota aquesta bombolla informativa és semblant a la que descriu Amadeu Hurtado, en el seu llibre sobre els fets d’octubre del 34, viscuts en primera persona. D’aquella, els que tingueren sort acabaren tots a la presó, i alguns dels millors, com sempre, quedaren pel camí. Entre ells Jaume Compte i molts altres. Cal anar amb compte amb les bromes de la història.

El govern de Catalunya, empresonat

Probablement per això l’actual President de la Generalitat es va afanyar a declarar que “no haremos nada que pueda parecer o interpretarse como una ruptura… no estamos locos, no nos echamos al monte!”.

Abans li ho habie repetit al seu col·lega de Rajoy per tranquil·litzar-lo, com davant les càmeres, i quelcom més que li devia prometre per estalviar-se tan alegrement la gangbang espanyolista de presentar el projecte de pacte fiscal davant el congrés espanyol a lo Ibarretxe (a qui van obligar a anar-hi, i a fer-ho), a l’espera que sorgeixi, de les pròpies institucions o forces principatines, una tercera via més o menys transitable que eviti el descarrilament del tren de via estreta que condueixen, d’ample espanyol.

Poc han trigat els sindicats més grocs i la patronal d’aquí i d’allà a reclamar que s’estudií la possibilitat del concert econòmic o es facin altres passos per revertir la actual “passa” d’independentisme, que està destapant una realitat que pocs es pensaven: ara com ara l’acceptació de la ruptura amb l’estat espanyol per part de la major part de la societat catalana és un fet.

Als milers de ciutadans que sortiren el dia de la Diada, si van sumant moltíssima gent que fins aquell dia encara contemplava la independència com una utopia, amb tot allò del viatge a Ítaca i altres eufemismes recurrents, però que ara que sembla que l’arribada al paradís hel·lenístic haigui de ser imminent (sic), molts dels que fins ara ignoraven o fins hi tot miraven amb cert menyspreu, més o menys indissimulat, les venalitats d’uns quants extremistes de cap calent, ara s’apunten a la festa per no quedar fora de la majoria, temerosos de sentir-se apart, i, com deia una il·lustre sitgetana aquest estiu: el dia D seran els primers que agafaran la bandera i es plantaran al carrer a aplaudir i sumar-se als que guanyen, com igualment feien quan els que guanyaven eren els altres i per això n’eren part.

Però la gent, la massa de gent, és ideològicament molt amorfa i molt manipulable i encara no ni ha prou amb tot plegat, el retorn a la vella tàctica incrementalista i les consabudes ambigüitats, planen sobre la transformació d’aquell clam netament independentista en una fantasmada d’estat propi, que es farà realitat com per art de màgia en una formula sospitosament semblant a allò que abans d’ahir en deien simplement pacte fiscal. És el que té deixar-ho en mans dels convergents.

Ara que ens tenen ben distretes amb eleccions a tort i a dret i voleiant la immensa pastanaga que nosaltres mateixes hem donat per no perdre la il·lusió, ja sonen rumors increïbles sobre una nova pujada de l’IVA el mes que ve, i cert mercadeig amb les pensions en les negociacions del proper rescat… a Grècia o Portugal els mitjans tampoc parlen de rescat, i ja en porten uns quants.

Ojo l’hortet al que ens estan portant.

Joan-Arnal Boy

militant de l’EI de Sitges

La mani va ser l’èxit esperat, fins al punt que va absorbir la convocada per l’Esquerra Indepe per anar cap al fossar com cada any, que va quedar com un bloc més de la mobilització beneïda per TV3 i el Grup Godó, malgrat partir d’un punt diferent i caminar en una altre direcció.

El guió estava escrit, no era un programa lineal, sinó un gran contenidor, per fer un símil radiofònic, on hi cabia de tot, fins hi tot el Barça es va apuntar a la festa amb una probablement falsa segona equipació per l’any que ve, molt oportuna, que ja es podia comprar dilluns passat mateix. L’èxit estava assegurat.

A voltes son ben curioses les aliances i coalicions de forces que fan girar les rodes de la història, la Xina Popular de Mao, per posar un exemple, emergí d’una aliança entre treballadors, camperols i burgesia, petita i mitjana o “nacional”, com en diuen allà, i així ho representa a la seva bandera, amb quatre estrelles, una per cada un d’aquests grups socials.

La mateixa Comunitat Autònoma de Catalunya fou el resultat del compromís històric entre el PSUC i Montserrat que segellà la transició principatina fa quasi quaranta anys i ha vingut configurant desde aleshores la narració política catalana, de Xirinacs a Ítaca, i de la festa de la rosa al camp nou, per posar quatre punts cardinals a aquesta geografia de país petit, que era un oasi fins fa ben poc.

Però el fracàs de la via autonomista degut a la manca d’intel·ligència política dels partits espanyols, ha impulsat amb força a la societat catalana la idea de la separació d’un estat basat en la mentida històrica i la imposició d’una cultura sobre les altres que el conformen o el podrien haver conformat. Idea que el compromís històric havia intentat esborrar marginant-la durant vint-i-tres anys de pujolisme, i amb el posterior auge del PSC de la ma de les sigles històriques de l’independentisme: ERC, que en la seva reencarnació moderna diu no renunciar-hi, mentre treballa en direcció contraria, centrada en l’absurd joc de les cadires polítiques amb la resta de la classe política de país.

Aquest auge indepe feia por, feia molta por als poders establerts, i als seus partits representants, doncs implicava el fracàs absolut de les polítiques seguides desde l’establiment d’aquell pacte i podia portar a la mort política de tota una generació que ha estat perdent el temps intentant quadrar l’encaix del país a l’estat del espanyols, i començava a quedar prematurament desfasada. Les mobilitzacions entorn del 15M (que van cometre el gran error de no abraçar la causa independentista), i les posteriors contra les retallades, començaven a mostrar un desgast molt fort de les coordenades polítiques al us i una possible hel·lenització de la política catalana, amb nou actors que irrompen amb força pels descosits de l’oasi naufragat.

La resposta ha estat genial, a can CiU, i al món sencer han descobert que el major motor mobilitzador de la societat catalana no era altre que el seu alliberament, la seva autodeterminació, la Independència, així en majúscules, i ja estan parlant de fer-ne un parc temàtic, una Catalunya en miniatura escala 1:1, amb un estat propi (govern, parlament, policia, sistema sanitari i educatiu, funcionariat, hisenda…), però circumscrit a les quatre províncies que ells controlen i dins d’una entitat superior, esclar, dins d’uns futurs estats units d’Europa, no fos cas que s’ens anés l’olla i ens donés per associar-nos amb els bascos, o els sards, o els algerians, o pitjor, que s’ens acudís de canviar el sistema econòmic i abandonéssim el neoliberalisme caníbal que patrocina la UE.

La feinada que ha tingut Artur Mas l’endemà mateix per desviar l’atenció de tothom de la reclamació central de la Diada, carregant de connotacions negatives la paraula independència per poder dominar la situació i que no se’ls escapi de les mans, no serà re en comparació de quan ens haigui de convèncer a totes de les bondats del que pacti amb espanya per evitar-la i que no afecti als seus negocis amb Madrid. Per sort per ell, mentre tingui TV3 i el Grup Godó al seu costat, probablement ens podrà convèncer del que vulgui.

Hem tingut un somni, resava en anglès una pancarta que portava una gent de la Noguera a la mani de la Diada, a veure quan triguen a espatllar-lo.

 

Joan-Arnal Boy

Militant de l’Esquerra Independentista de Sitges i de la CUP-AE

El proper Onze de Setembre, com cada any, a la Ciutat Comtal, per la tarda es celebraran dues manifestacions independentistes diferents simultàniament.. L’una per reclamar un estat propi, i l’altre per reivindicar la construcció nacional… qüestió de matís?

Com cada any, almenys en l’àmbit independentista principatí, l’inici del curs polític ve marcat per la Diada de l’Onze de Setembre, jornada de reivindicació nacional històrica, junt amb les del 9 d’octubre, el 31 de desembre, el 25 d’abril… i alguna més, que cada any reuneixen milers de persones en les diferents manifestacions, homenatges i actes independentistes que s’hi celebren. A Barcelona concretament al voltant del fossar de les moreres.

Aquests desplegament d’actes, i de mobilitzacions amb el conseqüent esforç organitzatiu i reivindicatiu, en les diades, ha contribuït en bona mesura a mantenir encesa una flama, la de la reivindicació independentista, que, amb el temps, gracies a molts altres factors, entre els que també hi ha la feina sorda i constant del moviment d’esquerra independentista (EI), ha esdevingut qüestió central, per bé i per mal, en la narració actual de la realitat política catalana. Podem dir que està de moda ser indepe.

Som molts els que celebràvem aquesta moda com un impuls necessari per avançar cap a l’objectiu de construir una nació lliure, rica i plena.

I ens hem decepcionat molt quan la irrupció d’una nova marca independentista pretesament unitària i transversalista (l’ANC) ha girat l’esquena a tot el moviment social que ha vingut treballant aquesta i moltes altres demandes socials incansablement fins ara, al plantejar una estratègia, i un full de ruta, que deixa al marge el conjunt de la societat, relegant-ne el paper d’aquesta a un segon pla d’acompanyament i celebració d’unes institucions i uns partits que, ja em perdonaran, però jo tenia entès que estaven absolutament sotmeses i acceptaven gratament la seva submissió a la legislació vigent, és més, en son els autors! Almenys en la lletra, d’unes lleis que no preveuen en cap cas la opció independentista. (Potser estic mal informat).

Alhora en el conjunt de les seves reivindicacions deslliguen la transformació social de la qüestió nacional, se suposa per sumar més suports a la causa indepe, i renuncien de pas a més de mig país, entregant directament la Franja, el País Valencià, Ses Illes i Catalunya Nord en les seves presses per ser “independents”. Francament, som uns quants els que pensem que per fer això… no calia.

I per acabar-ho d’adobar han convocat per la Diada una manifestació independentista alternativa a la que l’EI convoca cada any a les cinc de la tarda a plç. Urquinaona per anar cap al fossar. El colmo hagués estat que s’hi apuntés el president Mas i l’haguessen acollit darrere la pancarta amb el lema independència. Amb tot el suport del grup Godó i altres Mass Media.

La cosa no passaria de l’anècdota (evidentment Mas ja ha dit que no hi anirà), d’un episodi més de la característica tàctica convergent de tapar les misèries fent voleiar la senyera, ara estelada, si no fos perquè aquesta cínica utilització de les il·lusions independentistes de la societat catalana és una de les causes de que aquest país no haigui assolit el seu anhelat alliberament.

Però increïblement la gent de l’ANC sembla prestar-s’he de forma acrítica a aquesta nova jugada dels convergents de la punyeta, al evitar la condemna del seu esperpèntic intent de reduir la reivindicació nacional de la Diada a un clam per un nou pacte fiscal amb l’estat espanyol, nova pastanaga del govern per tenir-nos distretes del trencament del pacte social que han suposat les seves retallades salvatges i la posterior repressió social.

La pastanaga de la demanda del pacte-fiscal-o-si-no-la-independència, ja no enganya gairebé ningú.

D’entrada perquè és ben conegut, tot i que no està de més fer-ne memòria, que la renuncia explicita a una agència fiscal pròpia va ser una de les principals concessions que feu l’actual president de la Generalitat al tancar, a la Moncloa, la rebaixa de l’estatut amb en ZP, per allà el gener del 2006, a canvi de petar-se l’aleshores president català Pasqual Maragall, en una jugada que va deixar ben clares quines son les prioritats polítiques reals dels fins avui dos partits més grans de la Catalunya autonòmica, doncs tan el PSC-PSOE com CiU, passaren el ribot a dos mans per “l’ambiciós” text estatutari sorgit del parlament autonòmic el 30 setembre de l’any anterior, amb l’únic objectiu de mantenir la cadira l’un, i d’aconseguir-la (o més aviat de recuperar-la) l’altre.

I per altre banda perquè, en tot cas, els diferents sistemes de finançament autonòmic i públic que hem tingut han estat sempre fruit de les negociacions entre els nostres actuals governants de CiU i el govern de torn de Madrid, fins hi tot en l’època del tripartit, així que son tan responsables com els altres de l’ara tan evident espoli fiscal de Catalunya, i de la seva situació d’indefensió davant l’estat espanyol.

Però ni els pals ni la pastanaga ha pogut tapar del tot el constant degoteig de casos de corrupció que esquitxen la coalició governant a tots nivells (casos Treball, Pretoria, Palau de la Musica, Hisenda i un llarguíssim etc. que no superen ni els seus col·legues del PP Valencià). Fins hi tot el Polònia en fa guassa, tan de la mentida de l’independentisme de CiU com de la seva capacitat per sortir indemnes dels diferents pufus que se’ls van destapant (talment com els Valencians…).

Félix Millet, presumpte financer d’una fundació que finança convergència, assegurava en una entrevista fa uns anys que al principat els qui tallen el bacallà son 400 persones, les mateixes, amb poques variacions, desde fa almenys trenta i pico anys, que es coneixen prou entre elles i que son com una família, evidentment ell n’era part. CiU és el representant polític d’aquest exclusiu cercle, d’aquesta nostrada oligarquia, i de ningú més. Tota la seva trajectòria política ha anat encarada a afavorir descaradament aquest cercle d’empresaris afí, i a ningú més. Desde allò de la Banca Catalana, fins ara, en que empresaris del negoci farmacèutic s’encarreguen de privatitzar l’accés a la sanitat que fins ara era pública, desde la mateixa Conselleria de Sanitat del Govern de la Generalitat, passant per moltíssims moltíssims altres exemples.

¿Algú s’ha parat a pensar quin país emergiria d’una independència sorgida de la mà d’aquesta gent?

Amb sort seriem com una mena de protectorat ultraliberal de la unió europea, amb una economia depenent i importadora, que només beneficiaria la continuació dels negocis, mercadejos i xanxullos de la citada oligarquia pàtria amb Madrid, i al Barça, annexe indispensable. Tot plegat aniríem més o menys com ara, amb més retallades, i un urbanisme expansionista, encaminat cap una configuració física i social tipus Marina d’Or, però a lo bèstia, amb casinos pels quatre costats i pistes d’esquí abandonades fins dalt de tot dels ports de Beseit, amb increïbles ressorts tot inclòs a qualsevol racó del mapa on hi hagués hagut algun paisatge o bé d’interès cultural que, en una altre època, havien valgut la pena de visitar i conèixer, abans que s’ho venguessin tot, pam a pam i/o pedra a pedra, fent net per d’encabir-hi apartaments… just després d’esborrar els drets socials del diccionari. En definitiva: La Miami d’Europa.

Estic segur que no és aquest el somni que compartim les persones que somiem la independència, almenys no el de la immensa majoria. Però la bona fe d’un projecte “espontani”, poc estructurat per la base, i amb massa pressa per deixar-ho tot en mans d’una classe política que ja fa molts anys va renunciar a assumir les demandes d’aquesta societat, i només aspira a manipular-la en benefici propi, pot dur molta gent a confondre naps i cols, i fins hi tot creure’s els cants de sirena sobiranistes dels millors amics que té l’estat espanyol, d’entre “els nostres”, és a dir CiU, el partit català dels negocis. Sobretot arran del desconcert que segur que vindrà de la doble convocatòria indepe la tarda de l’Onze de Setembre d’aquest any. A la mateixa hora a diferent lloc. L’una per reclamar un estat propi (amb algun afegitó, i un suport massiu dels mitjans de difusió), i l’altre per reivindicar la construcció nacional… qüestió de matís?

En tot cas no passa res, la manifestació de l’independentisme popular,  i de la popularitat de l’independentisme serà un èxit rotund, doncs per una vegada ens hem posat totes d’acord en una cosa: volem ser independents de l’estat espanyol. I TV3 i tota la maquinaria de mitjans ho transmetran com un multitudinari esdeveniment col·lectiu, desdibuixant qualsevol realitat, el relat ja està guionitzat. No en va ells també han apostat per aquesta carta, tothom s’ha apuntat al carro… aquest any.

Sols espero que, d’aquí un temps, quan els companys i companyes de l’ANC s’adonin que alguns dels seus companys de pancarta només buscaven rentar-se la cara de les responsabilitats per les retallades salvatges i mitigar el desgast electoral, preveient un més que provable avançament de les eleccions, i de l’empitjorament de la crisi que vindrà, que aleshores serà l’excusa que posaran per no avançar cap a la independència, quan tot això passi, i passi de moda ser indepe… Sense ser independents.

Que la decepció que vindrà no desanimi massa, i puguem recomençar de nou, aquest cop colze a colze, fent camí per construir un país que no haigui de demanar permís a ningú per ser el que vulgui.

Per construir uns Països Catalans plenament lliures, de Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó, superant clarament el pastís que ens deixaran aquesta colla de lladres.

Joan-Arnal Boy

militant de l’EI

Articles Anteriors

Anuncis