You are currently browsing the tag archive for the ‘indepe’ tag.

Fa poc més d’un any que es posava en marxa públicament l’ANC i iniciava el desplegament del seu full de ruta cap a la independència.

Moltes érem les que posàvem en dubte l’oportunitat de l’aposta, així com la idoneïtat de l’estratègia, i m’hi incloc, però el que a aquestes alçades no es pot negar és que ha suposat un autèntic sotrac per la història política d’aquest país i un impepinable impuls per la causa independentista, no sols al principat, sinó pel conjunt de la nació.

L’autodeterminació ocupa avui el centre del debat polític, i ni les múltiples crisis que ens van caient a sobre (financera, econòmica, social, ecològica, política i etc) l’han desplaçat ni un mil·límetre d’aquesta centralitat política.

I la roda sembla girar a favor de l’independentisme d’esquerres, doncs, si més no, el procés seguit almenys ha servit per destapar els diferents models de país que cada actor polític proposa al poble català:

Per una banda tenim l’estat ultraliberal, anorèxic de complexió i sense serveis públics universals, sinó privatitzats, on tot són oportunitats de negoci per els qui no tenen escrúpols en lucrar-se amb el que sigui, desde la salut fins al menjar de les criatures en edat escolar. Tot allò que una persona pot necessitar per viure i desenvolupar-se el llarg de la seva vida serà susceptible de compra-venda… més o menys com fins ara però a lo bèstia.

CECOT-Antoni-Artur-20121027

“Catalunya serà business friendly o no serà” bramava el president de la CECOT, i tots i cadascun dels consellers de l’actual govern han repetit el mantra d’una o altre manera, suposem que perquè ens quedés molt clar.

Aquest és el model d’estat que imposa la UE i la troica, un estat amb una mínima capacitat reguladora i una forta estructura repressiva per protegir els interessos dels amos del negoci. Un estat amb la sobirania supeditada a Brussel·les i al poder els lobbys que, desde allà, són amos del pati europeu.

I aquí al nostre país té els seus adeptes. Sobretot entre els que, fins ara, han remenat les cireres, han tallat el bacallà, i ens han donat garrofes i de tan en tan estopa.

Però per altre banda, l’actual context ha posat sobre la taula una altre manera d’entendre el futur. L’esquerra indepe ja no està sola en la proposta de fer un procés constituent que generi una dinàmica de canvis reals i profunds, en apostar per un nou país autènticament sobirà, amb una economia planificada participadament entre totes, al servei de totes, i que tingui com a objectiu el bé comú, i el repartiment de la riquesa entre totes les que participem en generar-la.

Cada cop som més les que plantegem la necessitat d’un canvi real en la concepció mateixa del país, en un país que es pensi i es faci desde abaix, desde la base, i no desde dalt, desde les elits. I van naixen assemblees constituents al llarg i ample del país, poc a poc, però sense pausa, per entre totes pensar i dibuixar aquest nou país.

Hi ha sobre la taula dues propostes, dues formes d’entendre i encarar el futur, una proposta lampedussiana, que vol que tot canvií perquè en el fons no canvií re i una proposta de canvi real cap a una societat necessàriament millor. Cadascú esculli.

Joan-Arnal Boy Martinez,

Esquerra independentista de Chile

La mani va ser l’èxit esperat, fins al punt que va absorbir la convocada per l’Esquerra Indepe per anar cap al fossar com cada any, que va quedar com un bloc més de la mobilització beneïda per TV3 i el Grup Godó, malgrat partir d’un punt diferent i caminar en una altre direcció.

El guió estava escrit, no era un programa lineal, sinó un gran contenidor, per fer un símil radiofònic, on hi cabia de tot, fins hi tot el Barça es va apuntar a la festa amb una probablement falsa segona equipació per l’any que ve, molt oportuna, que ja es podia comprar dilluns passat mateix. L’èxit estava assegurat.

A voltes son ben curioses les aliances i coalicions de forces que fan girar les rodes de la història, la Xina Popular de Mao, per posar un exemple, emergí d’una aliança entre treballadors, camperols i burgesia, petita i mitjana o “nacional”, com en diuen allà, i així ho representa a la seva bandera, amb quatre estrelles, una per cada un d’aquests grups socials.

La mateixa Comunitat Autònoma de Catalunya fou el resultat del compromís històric entre el PSUC i Montserrat que segellà la transició principatina fa quasi quaranta anys i ha vingut configurant desde aleshores la narració política catalana, de Xirinacs a Ítaca, i de la festa de la rosa al camp nou, per posar quatre punts cardinals a aquesta geografia de país petit, que era un oasi fins fa ben poc.

Però el fracàs de la via autonomista degut a la manca d’intel·ligència política dels partits espanyols, ha impulsat amb força a la societat catalana la idea de la separació d’un estat basat en la mentida històrica i la imposició d’una cultura sobre les altres que el conformen o el podrien haver conformat. Idea que el compromís històric havia intentat esborrar marginant-la durant vint-i-tres anys de pujolisme, i amb el posterior auge del PSC de la ma de les sigles històriques de l’independentisme: ERC, que en la seva reencarnació moderna diu no renunciar-hi, mentre treballa en direcció contraria, centrada en l’absurd joc de les cadires polítiques amb la resta de la classe política de país.

Aquest auge indepe feia por, feia molta por als poders establerts, i als seus partits representants, doncs implicava el fracàs absolut de les polítiques seguides desde l’establiment d’aquell pacte i podia portar a la mort política de tota una generació que ha estat perdent el temps intentant quadrar l’encaix del país a l’estat del espanyols, i començava a quedar prematurament desfasada. Les mobilitzacions entorn del 15M (que van cometre el gran error de no abraçar la causa independentista), i les posteriors contra les retallades, començaven a mostrar un desgast molt fort de les coordenades polítiques al us i una possible hel·lenització de la política catalana, amb nou actors que irrompen amb força pels descosits de l’oasi naufragat.

La resposta ha estat genial, a can CiU, i al món sencer han descobert que el major motor mobilitzador de la societat catalana no era altre que el seu alliberament, la seva autodeterminació, la Independència, així en majúscules, i ja estan parlant de fer-ne un parc temàtic, una Catalunya en miniatura escala 1:1, amb un estat propi (govern, parlament, policia, sistema sanitari i educatiu, funcionariat, hisenda…), però circumscrit a les quatre províncies que ells controlen i dins d’una entitat superior, esclar, dins d’uns futurs estats units d’Europa, no fos cas que s’ens anés l’olla i ens donés per associar-nos amb els bascos, o els sards, o els algerians, o pitjor, que s’ens acudís de canviar el sistema econòmic i abandonéssim el neoliberalisme caníbal que patrocina la UE.

La feinada que ha tingut Artur Mas l’endemà mateix per desviar l’atenció de tothom de la reclamació central de la Diada, carregant de connotacions negatives la paraula independència per poder dominar la situació i que no se’ls escapi de les mans, no serà re en comparació de quan ens haigui de convèncer a totes de les bondats del que pacti amb espanya per evitar-la i que no afecti als seus negocis amb Madrid. Per sort per ell, mentre tingui TV3 i el Grup Godó al seu costat, probablement ens podrà convèncer del que vulgui.

Hem tingut un somni, resava en anglès una pancarta que portava una gent de la Noguera a la mani de la Diada, a veure quan triguen a espatllar-lo.

 

Joan-Arnal Boy

Militant de l’Esquerra Independentista de Sitges i de la CUP-AE

Articles Anteriors