You are currently browsing the category archive for the ‘Uncategorized’ category.

Els últims esdeveniments a Sitges ens estan demostrant com la fallida, òbvia i reconeguda per tothom, d’un model econòmic i social no té per què ser la raó de la seva defunció, ans al contrari. No és important si el model és viable o sostenible, com es diu ara; allò important de la qüestió és si dóna beneficis a curt termini i si els dóna a qui els ha de donar, ja que, de totes maneres, quan tot s’ensorri ho pagarem les classes populars. Així és com funcionen les ments de la direcció política i econòmica de la nostra vila, i els últims exemples ho clarifiquen cada dia més.

 

            El relat començaria el dia abans del ple municipal en el qual es portaven a aprovació inicial les taxes i els pressupostos.

            Aquella nit ens anàvem a dormir amb la idea que el govern, en minoria per la fugida del PP, hauria de pactar amb l’oposició per poder tirar endavant les taxes i els pressupostos, que s’encetaria  un període d’al·legacions amb què es podria fer una volta al model imperant a la nostra vila, tot buscant una progressivitat en taxes i impostos, dotant d’eines els serveis socials, l’educació,implantant les tan necessàries polítiques d’habitatge social, etc. Esperàvem un moment d’aquells en què la política es guanya un xic de respecte. Però és clar, com moltes esperances aquest pensament tenia una part d’ingenuïtat, i en aquest cas potser la major part. Calia tenir ben present que dos dels tres partits de l’oposició havien format part de la creació i el manteniment d’aquest model de vila basat en l’especulació urbanística, la precarietat laboral inherent al sector serveis, la temporalitat i un llarg etcètera deduïble dels primers exemples. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

El mes de Maig de l’any 1851 se celebrava a Akrom, Ohio, EEUU, una una especie d’audiència o assemblea oberta, amb el nom de Convenció per als Drets la Dona, on es donava la paraula a diferents representants de la societat d’aquell país, i lloc per argumentacions a favor i en contra de l’extensió del concepte d’igualtat de drets a les persones del sexe femení. No en va la majoria dels oradors eren Pastors i Sacerdots de les diverses branques del cristianisme reformista i protestant, alguns favorables, altres no.

Les cronistes de l’època ressaltaren desde el primer dia la presència entre el públic d’una única dona afroamericana, voltant la cinquantena llarga, molt prima, de faccions marcades, alta com un sant pau i tant dignament arreglada i tocada que arriben a comparar les seves maneres amb les d’una reina.

Al cap de dos dies d’escoltar atentament desde una cadira a la dreta de la primera fila del públic, lloc de privilegi, la misteriosa dona decidí demanar la paraula a la presidenta i coorganitzadora de la convenció: Frances Dana Baker Gage. Més tard abdues dones relatarien de forma diferent aquell instant, però està clar que la presidenta de l’assemblea accedir a donar la paraula a la nostra protagonista sense oposar-hi cap però, en consciència d’estar transgredint profundament certes convencions de l’època.

Havent obtingut el permís per parlar, dirigí un breu discurs carregat d’ironia, al públic desde la estrada estant, en un dialecte barreja d’holandès i anglès, propi de la ciutat on nasqué i avui desaparegut (degut a això la traducció literal és impossible i us ofereixo una versió interpretativa, recollint entre parèntesi les aportacions que hi faig. Més avall el text considerat original, recollit per Frances Danna Baker Gage):

sojourner truth 11

el discurs:

“Bé, fillets, on hi ha tant enrenou és que hi ha alguna cosa fora d’ordre. Crec que (mentres estem) aquí parlant els negres de sud i les dones de nord, els homes blancs arribaran a un bon acord sobre el tema. Però, què fem aquí parlant?

Aquest home d’allà diu que les dones necessiten que se’ls ajudi a pujar als carruatges, i (a passar) sobre les rases, i que han de tenir el millor lloc a tot arreu. A mi mai ningú m’ajuda a (arrossegar) carruatges, o (a passar) sobre els bassals de fang, o em dóna el millor lloc enllòc! I no sóc una dona?

¡Míreume! Mireu el meu braç! He llaurat i sembrat i recollit en graners, i cap home m’havia de dirigir! I no sóc una dona?

Podria treballar tant i menjar tant com un home – quan aconsegueixo què per mejar – i suportar el fuet també! I no sóc una dona?

M’han donat tretze fills, i he vist la majoria de tots venuts a l’esclavitud, i quan he cridat de dolor (per ser) mare, ningú sinó Jesús m’ha sentit! I no sóc una dona?

Llavors es parla d’això (que tots tenim) al cap: què és això (com) en diuen? [murmuris desde l’audiència, “intel·lecte”] Això és, afecte. Què té això a veure amb els drets de les dones o dels drets negres ‘? …(dissertació intraduïble i llarga d’explicar sobre la capacitat intel·lectual de les races i sexes)

Després l’home de negre d’allà, ell diu que les dones no poden tenir drets tant com els homes, perquè Crist no era una dona! (i jo pregunto:) D’on va venir el Crist? D’on va venir el Crist? De Déu i d’una dona! El feren entre Deu i una dona, Cap home no va tenir-hi res a veure!

Jo no sé llegir però he sentit la Biblia i hem sentit aquí que fou la primera dona qui arrossegar l’home al pecat, doncs si la primera dona que mai feu Deu, (fou) prou forta per posar el món de cap per avall…, totes les dones treballant una al costat de l’altre podríem donar-li la volta de nou i tombar-lo dret!! I ara que (les dones) estan demanant de fer-ho, els homes millor que ens (deixin) fer.

Ja m’han escoltat, i ara, la vella Sojourner no té res més a dir.”

En aquest punt, callà i tornar en silenci al seu lloc.

El públic, format majorment per homes i en la seva totalitat de pell blanca, però gran part d’ells plenament conscients de la justícia de les causes emancipadores posades sobre la taula, esclatà en aplaudiments, i plors d’emoció.

En la versió dels fets donada per Frances Gage al llibre conjunt: Història del sufragi femení, de 1863 (d’on n’hem extret la versió original del discurs), relata que la pujada a l’estrada de la dona desconeguda no fou gens ben rebuda per la majoria de l’audiència i que foren les seves paraules les que transformaren aquella convenció fins llavors tensa i aprop de fer fallida, en un èxit sense precedents.

Per contra el New York Anty-Slavery Buggle amb el que la protagonista d’aquest relat va col·laborà a partir d’aquella data, publicà immediatament després de la convenció una versió bastant més edulcorada, tan dels fets com del discurs mateix. És provable que abdues versions exagerin, doncs és ben cert que no fou sempre ben rebuda en les diferents conferències on tingué oportunitat de parlar, però també que aquesta fou la única on s’hi presentà sola, i com una desconeguda espontània, i que la força i eloqüència d’aquesta dona negra, aparentment analfabeta, i d’origen i vida efectivament humils, aconseguia remoure en el més profund de les consciències de qui l’escoltava.

250px-Sojourner_Truth_33

La vida.

Aquesta dona era Sojourner Truth, nom adoptat en convertir-se al metodisme. S’alçava vora el metre vuitanta, molt per sobre de la mitjana, havia nascut a Nova York a finals del s.XVIII, descendent de persones esclavitzades, i esclavitzada ella mateixa fins que, farta de que li prenguessin els fills per vendre’ls, decidí fugir l’any 1827, amb l’única filla que conservà sempre al seu costat de 13 que parir. L’atzar feu que sols un any més tard prosperaren les lleis abolicionistes a l’estat on havia nascut, després d’un procés de lluita de vàries generacions, i pogué tornar al cap de dos ja amb la condició de persona lliure.

Sojouner fou, junt amb Elizabeth Freeman de les primeres dones afroamericanes en demandar a un propietari esclavista per tal d’aconseguir la llibertat per un dels seus fills, Peter, l’únic que aconseguí localitzar després de ser venut quan tenia 5 anys, i víctima d’abusos desde aleshores. I guanyà.

La trajectòria de lluita, predicant per l’emancipació amb arguments dels evangelis a peu de carrer, la dugué a ser víctima de la repressió al seu propi estat de Nova York, malgrat aquesta devoció cristiana (acabarà santificada per diverses esglésies), de forma que decidí emigrar cap un altre estat, a una comunitat de colons utòpica instal·lada a Massachusetts, que recollia diverses influències, en plena època d’efervescència d’aquestes experiències, no absentes de contradiccions, fins que aquesta es va auto-dissoldre .

Gràcies a la seva intervenció a la Convenció per als drets de la Dona organitzada per Tracy Hanna i Frances Danna Baker Gage, s’instal·là a Ohio durant els següents anys per organitzar desde allà diverses gires de xerrades, actes i accions en favor de l’alliberament de les persones esclaves i de les dones en general, junt amb un nodrit grup d’activistes, col·laborant, com abans hem dit, amb el “New York Anty-Slavery Bugle”, i amb el grup “Amics del Progrés”, fent conferències i participant de convencions i accions diverses. Fins convertir-se en un dels referents imprescindibles per entendre la evolució de la lluita emancipadora als EEUU del seu segle.

Més endavant tornar a Nova York, on conegué el President Abraham Lincoln i, a partir del decret d’abolició, col·laborà molt activament amb el reclutament de regiments d’afroamericans i de recursos per l’exèrcit del nord, durant la Guerra Civil, i, un cop acabada aquesta, seguí al peu del canó defensant la igualtat de drets, fins que anys més tard, ja molt gran, es retirà a Michigan a una experiència més o menys semblant a la que havia conegut a Massachusetts de forma fallida, que aquesta vegada sí reeixí doncs fou el seu retir fins al final dels seus dies.

Les idees:

Sojourner Truth fou una persona lliurepensadora, que, partint d’una formació devotament cristiana, sabé entendre i rellegir els evangelis (referent universal als EEUU encara ara) per enfocar-los a una missió alliberadora en clau de genere i de lluita de classes.

Malgrat modular els seus discursos per fer front a auditoris habitualment refractaris a escoltar una dona, i més si aquesta era pobre, i de pell negra. No va afluixar mai en la defensa de la igualtat de drets universal, motor de les lluites d’alliberament d’aquell temps, en destapar les perversions dels discursos ben intencionats dels moderats d’una i altre banda, i de fer propostes clares en favor del progrés humà i material de les classes més desafavorides, sense dubtar tampoc, si calia, en denunciar l’avarícia de la classe dominant.

Així doncs, al seu discurs a la Convenció per als Drets de la Dona, si bé recorre a exemples molt bàsics, alhora destapa aquells que entenien l’emancipació de la dona partint d’una concepció racial i classista d’aquesta, separant la lluita de les dones de les dels homes, de l’emancipació del treball, i allunyant finalment l’assoliment de la plena igualtat de drets.

En “And ain’t I a woman?” (i no sóc una dona?) hi ha la triple reivindicació davant una triple opressió: com a dona, com a afroamericana, i treballadora. Reblant els arguments en favor de la igualtat de drets entre homes i dones, reafirma alhora la universalitat d’aquells drets, sense distinció, tampoc pel color de pell o l’origen ètnic o social. I hi és present en cadascun dels arguments que utilitza. Cal tenir en compte que aquest fou el primer, el menys preparat, el més espontani…

Algun dia Hollywood ens n’haurie de fer la peli. Però no ho faran.

Versió “original” del text:

“Wall, chilern, whar dar is so much racket dar must be somethin’ out o’ kilter. I tink dat ‘twixt de niggers of de Souf and de womin at de Norf, all talkin’ ’bout rights, de white men will be in a fix pretty soon. But what’s all dis here talkin’ ’bout?”

“Dat man ober dar say dat womin needs to be helped into carriages, and lifted ober ditches, and to hab de best place everywhar. Nobody eber helps me into carriages, or ober mud-puddles, or gibs me any best place!” And raising herself to her full height, and her voice to a pitch like rolling thunder, she asked. ‘And ain’t I a woman? Look at me! Look at my arm! (and she bared her right arm to the shoulder, showing her tremendous muscular power). I have ploughed, and planted, and gathered into barns, and no man could head me! And ain’t I a woman? I could work as much and eat as much as a man – when I could get it – and bear de lash as well! And ain’t I a woman? I have borne thirteen chilern, and seen ’em mos’ all sold off to slavery, and when I cried out with my mother’s grief, none but Jesus heard me! And ain’t I a woman?”

“Den dey talks ’bout dis ting in de head; what dis dey call it?” (“Intellect,” whispered someone near.) “Dat’s it, honey. What’s dat got to do wid womin’s rights or nigger’s rights? If my cup won’t hold but a pint, and yourn holds a quart, wouldn’t ye be mean not to let me have my little half-measure full?” And she pointed her significant finger, and sent a keen glance at the minister who had made the argument. The cheering was long and loud.

“Den dat little man in back dar, he say women can’t have as much rights as men, ’cause Christ wan’t a woman! Whar did your Christ come from?” Rolling thunder couldn’t have stilled that crowd, as did those deep, wonderful tones, as she stood there with out-stretched arms and eyes of fire. Raising her voice still louder, she repeated, “Whar did your Christ come from? From God and a woman! Man had nothin’ to do wid Him.”

Oh, what a rebuke that was to that little man. Turning again to another objector, she took up the defense of Mother Eve. I can not follow her through it all. It was pointed, and witty, and solemn; eliciting at almost every sentence deafening applause; and she ended by asserting:

“If de fust woman God ever made was strong enough to turn de world upside down all alone, dese women togedder (and she glanced her eye over the platform) ought to be able to turn it back, and get it right side up again! And now dey is asking to do it, de men better let ’em.” Long-continued cheering greeted this.

“‘Bleeged to ye for hearin’ on me, and now ole Sojourner han’t got nothin’ more to say.”
Sojourner_Truth_22

Joan-Arnal Boy,

Militant de la CUP de Sitges i de l’EI.

Des del dilluns 5 de novembre, cinc treballadors de Telefònica estan en vaga de fam per la readmissió d’un d’ells, acomiadat en ser considerat “no rentable” per tenir baixes mèdiques justificades.

Després de més de tres setmanes en vaga de fam la salut d’aquest companys està greument afectada. Un d’ells ja hagut d’abandonar la vaga per decisió mèdica.

L’acomiadament va ser sentenciat, primer nul i, després, improcedent. Aquest improcedent permetia a Telefònica acomiadar el treballador amb una indemnització o bé readmetre’l. Telefònica va optar per l’acomiadament.

Així estan les lleis: una persona que ha estat declarada innocent pot ser acomiadada. Amb la vergonyosa circumstància, a més, que la pròpia sentència declara que Telefònica ha pretès aplicar una llei amb caràcter retroactiu, vulnerant així l’art. 9.3. de la Constitució.

La llei, que empara i obliga a tots els ciutadans i ciutadanes, no traspassa el mur de las empreses.

És en una situació de crisi aguda quan les injustícies es tornen més insuportables (acomiadaments, desnonaments, estafes bancàries…) i quan es manifesta en tota la seva cruesa el poder abusiu de les grans empreses.

Per això, les organitzacions signants ens comprometem, en la mesura de les nostres possibilitats, a la mediació, la negociació, la lluita per aconseguir els canvis legislatius necessaris perquè:

 

1º) Telefònica readmeti als acomiadats per baixes per malaltia justificades, com és el cas d’en Marcos.

2º) Cap treballador ni treballadora amb baixes mèdiques justificades pugui ser acomiadat/da.

3º) En el cas d’un acomiadament improcedent, que sigui el treballador o treballadora qui tingui la facultat d’optar entre la indemnització i la readmissió.

 

Barcelona, 27 de noviembre de 2012

 

Som anticapitalistes perquè no volem un sistema que es basa en la desigualtat i en l’explotació de les persones i els recursos naturals, per la seva supervivència.

 

Som anticapitalistes perquè no estem d’acord amb el consumisme individualista sobre el que se sustenta l’economia de creixement continu depredadora dels recursos que ens ha portat a la crisi actual.

 

Som anticapitalistes perquè no volem que el poder financer mani l’economia, l’economia mani la política i els polítics carreguin sobre les classes populars els interessos que reclamen els especuladors financers.

 

Som anticapitalistes perquè volem que les decisions empresarials es prenguin als centres de treball entre totes les treballadores i no en els despatxos llunyans d’empreses de fons d’inversió.

 

Som anticapitalistes perquè l’interès col·lectiu ha de prevaldre sobre l’interès individual.

 

Som anticapitalistes perquè s’ha de garantir el dret a l’habitatge i a una vida digna i no el dret a la propietat i a la usura.

 

Som anticapitalistes perquè és un dels pilars del patriarcat i aquest mai ens farà a tothom iguals.

 

Som anticapitalistes perquè la socialdemocràcia només ha funcionat quan el capitalisme es desenvolupa a bon ritme i és captiva del’economia liberal en temps de crisi.

 

Som anticapitalistes perquè el capitalisme és un dels pilars del patriarcat i aquest perpetua les relacions de poder, competitivitat i els estereotips violents. Apostem per unes relacions lliures i sanes basades en la confiança i el respecte compartits.

Som anticapitalistes perquè el sistema no admet reformes, s’ha de destruir.

No ens podem guarir de la crisi amb les medicines que recepten aquells que ens han encomanat la malaltia del capitalisme, per això som anticapitalistes.

 

Oscar Mendoza, CGT – Funció Pública

 

Sovint se’ns acusa a la CUP, com a la resta de l’Esquerra Independentista, d’avantposar a la independència les nostres reivindicacions socials. És el preu a pagar per la nostra sinceritat i radicalitat a l’hora de definir-nos, en aquest temps ensopit d’ambigüitats.

Aquesta manca de definició és la que permet als partits sobiranistes amagar les seves preferències socials, que en tenen, i les porten a la pràctica. I, molt important, és aquesta mateixa manca de definició la que, aplicada a la qüestió nacional, els ha permès amagar la seva claudicació des de la Transició. Des de l’això no toca dels convergents, a l’emplaçament a les institucions internacionals o a futurs llunyans d’Esquerra.

Amb aquest argument, els transversals constantment criden a l’unitat i a la renúncia sobre el contingut de la independència, però només a la CUP. Per què mai es demana a Convergència que renuncïi al seu projecte neo-liberal i pari de destruir les poques estructures d’estat que tenim, els serveis públics, en pro de l’unitat independentista? O a Esquerra que deixi de banda els seu liberalisme social (sic)? Per què no reclamen a Solidaritat que deixi d’opinar sobre temes que no siguin exclusivament l’independència política?

Que no es presenten els partits independentistes per a les institucions que després hauran de gestionar tota mena d’assumptes? Oi que ocuparan conselleries i comissions parlamentàries? Oi que aplicaran retallades o deixaran d’aplicar-les?

Parlem clar doncs, i definim-nos. Quina independència volem? Per a què? I per a qui?

L’Esquerra Independentista ho tenim molt clar, perquè vam néixer per a això. Som independentistes perquè no renunciarem a que els Països Catalans ens organitzem com millor ens convingui. I som socialistes perquè sabem que sense independència econòmica, no tindrem una veritable independència política. Volem la independència per a que el conjunt del poble decideixi quin país volem, i que l’economia estigui al nostre servei per al nostre benestar, i no per a que nosaltres estiguem al servei de l’economia d’uns quants, per al seu benefici propi.

Ho volem tot, i no renunciarem a res. Això vol dir que dificultarem un procés independentista que no coincideixi del tot amb el nostre projecte? Evidentment que no. Per parlar d’independència sempre ens hi trobaran perquè sempre hi hem estat, i gairebé sempre en solitari.

Sabem que això molesta, i que la intenció de fons és excloure’ns del debat independentista. Potser per això ara criden els transversals al vot útil.

Que nosaltres quedem fora del Parlament principatí, és garantia d’un procés a mitges, d’un nou pacte amb Espanya, vernissat d’estat propi. Per això diem que el nostre vot és més útil que mai, si el que es vol és una independència total de la nació completa.

I si això fós poc, resulta que des de l’aritmètica electoral, el nostre no només és útil, sinó indispensable. Aquells que al·leguen que s’ha de votar pels partits que tenen diputats “assegurats”, haurien d’explicar que els vots que podria treure la CUP, en cas d’anar cap a ells, significarien 2 diputats “independentistes” més, però 4 escons quedarien a repartir entre partits no independentistes. En canvi, aquests mateixos vots, podrien significar que nosaltres entréssim al parlament amb 3, o fins i tot 5 diputats, que ja no es repartirien entre els partits espanyolistes amb menys vots.

Sempre s’ha dit, que qui no parla clar, alguna cosa amaga. Nosaltres ho hem dit sempre: independència i socialisme per als Països Catalans!

Karim Akbih, Cup de Vilanova

Imatge

Imatge
Aquests dies, les converses de carrer i les xarxes socials s’han tornat a omplir de crides a favor de la unitat per aconseguir la independència. Cal analitzar aquesta reivindicació popular, que va aparèixer amb força les passades eleccions al Parlament de Catalunya, i cal donar-hi resposta per tal que molta gent no torni a patir una frustració col·lectiva en cas que aquesta “unitat” no es torni a aconseguir.

Clíca aquí per llegir el document: l’Esquerra Independentista i el full de ruta de l’ANC

El proper Onze de Setembre, com cada any, a la Ciutat Comtal, per la tarda es celebraran dues manifestacions independentistes diferents simultàniament.. L’una per reclamar un estat propi, i l’altre per reivindicar la construcció nacional… qüestió de matís?

Com cada any, almenys en l’àmbit independentista principatí, l’inici del curs polític ve marcat per la Diada de l’Onze de Setembre, jornada de reivindicació nacional històrica, junt amb les del 9 d’octubre, el 31 de desembre, el 25 d’abril… i alguna més, que cada any reuneixen milers de persones en les diferents manifestacions, homenatges i actes independentistes que s’hi celebren. A Barcelona concretament al voltant del fossar de les moreres.

Aquests desplegament d’actes, i de mobilitzacions amb el conseqüent esforç organitzatiu i reivindicatiu, en les diades, ha contribuït en bona mesura a mantenir encesa una flama, la de la reivindicació independentista, que, amb el temps, gracies a molts altres factors, entre els que també hi ha la feina sorda i constant del moviment d’esquerra independentista (EI), ha esdevingut qüestió central, per bé i per mal, en la narració actual de la realitat política catalana. Podem dir que està de moda ser indepe.

Som molts els que celebràvem aquesta moda com un impuls necessari per avançar cap a l’objectiu de construir una nació lliure, rica i plena.

I ens hem decepcionat molt quan la irrupció d’una nova marca independentista pretesament unitària i transversalista (l’ANC) ha girat l’esquena a tot el moviment social que ha vingut treballant aquesta i moltes altres demandes socials incansablement fins ara, al plantejar una estratègia, i un full de ruta, que deixa al marge el conjunt de la societat, relegant-ne el paper d’aquesta a un segon pla d’acompanyament i celebració d’unes institucions i uns partits que, ja em perdonaran, però jo tenia entès que estaven absolutament sotmeses i acceptaven gratament la seva submissió a la legislació vigent, és més, en son els autors! Almenys en la lletra, d’unes lleis que no preveuen en cap cas la opció independentista. (Potser estic mal informat).

Alhora en el conjunt de les seves reivindicacions deslliguen la transformació social de la qüestió nacional, se suposa per sumar més suports a la causa indepe, i renuncien de pas a més de mig país, entregant directament la Franja, el País Valencià, Ses Illes i Catalunya Nord en les seves presses per ser “independents”. Francament, som uns quants els que pensem que per fer això… no calia.

I per acabar-ho d’adobar han convocat per la Diada una manifestació independentista alternativa a la que l’EI convoca cada any a les cinc de la tarda a plç. Urquinaona per anar cap al fossar. El colmo hagués estat que s’hi apuntés el president Mas i l’haguessen acollit darrere la pancarta amb el lema independència. Amb tot el suport del grup Godó i altres Mass Media.

La cosa no passaria de l’anècdota (evidentment Mas ja ha dit que no hi anirà), d’un episodi més de la característica tàctica convergent de tapar les misèries fent voleiar la senyera, ara estelada, si no fos perquè aquesta cínica utilització de les il·lusions independentistes de la societat catalana és una de les causes de que aquest país no haigui assolit el seu anhelat alliberament.

Però increïblement la gent de l’ANC sembla prestar-s’he de forma acrítica a aquesta nova jugada dels convergents de la punyeta, al evitar la condemna del seu esperpèntic intent de reduir la reivindicació nacional de la Diada a un clam per un nou pacte fiscal amb l’estat espanyol, nova pastanaga del govern per tenir-nos distretes del trencament del pacte social que han suposat les seves retallades salvatges i la posterior repressió social.

La pastanaga de la demanda del pacte-fiscal-o-si-no-la-independència, ja no enganya gairebé ningú.

D’entrada perquè és ben conegut, tot i que no està de més fer-ne memòria, que la renuncia explicita a una agència fiscal pròpia va ser una de les principals concessions que feu l’actual president de la Generalitat al tancar, a la Moncloa, la rebaixa de l’estatut amb en ZP, per allà el gener del 2006, a canvi de petar-se l’aleshores president català Pasqual Maragall, en una jugada que va deixar ben clares quines son les prioritats polítiques reals dels fins avui dos partits més grans de la Catalunya autonòmica, doncs tan el PSC-PSOE com CiU, passaren el ribot a dos mans per “l’ambiciós” text estatutari sorgit del parlament autonòmic el 30 setembre de l’any anterior, amb l’únic objectiu de mantenir la cadira l’un, i d’aconseguir-la (o més aviat de recuperar-la) l’altre.

I per altre banda perquè, en tot cas, els diferents sistemes de finançament autonòmic i públic que hem tingut han estat sempre fruit de les negociacions entre els nostres actuals governants de CiU i el govern de torn de Madrid, fins hi tot en l’època del tripartit, així que son tan responsables com els altres de l’ara tan evident espoli fiscal de Catalunya, i de la seva situació d’indefensió davant l’estat espanyol.

Però ni els pals ni la pastanaga ha pogut tapar del tot el constant degoteig de casos de corrupció que esquitxen la coalició governant a tots nivells (casos Treball, Pretoria, Palau de la Musica, Hisenda i un llarguíssim etc. que no superen ni els seus col·legues del PP Valencià). Fins hi tot el Polònia en fa guassa, tan de la mentida de l’independentisme de CiU com de la seva capacitat per sortir indemnes dels diferents pufus que se’ls van destapant (talment com els Valencians…).

Félix Millet, presumpte financer d’una fundació que finança convergència, assegurava en una entrevista fa uns anys que al principat els qui tallen el bacallà son 400 persones, les mateixes, amb poques variacions, desde fa almenys trenta i pico anys, que es coneixen prou entre elles i que son com una família, evidentment ell n’era part. CiU és el representant polític d’aquest exclusiu cercle, d’aquesta nostrada oligarquia, i de ningú més. Tota la seva trajectòria política ha anat encarada a afavorir descaradament aquest cercle d’empresaris afí, i a ningú més. Desde allò de la Banca Catalana, fins ara, en que empresaris del negoci farmacèutic s’encarreguen de privatitzar l’accés a la sanitat que fins ara era pública, desde la mateixa Conselleria de Sanitat del Govern de la Generalitat, passant per moltíssims moltíssims altres exemples.

¿Algú s’ha parat a pensar quin país emergiria d’una independència sorgida de la mà d’aquesta gent?

Amb sort seriem com una mena de protectorat ultraliberal de la unió europea, amb una economia depenent i importadora, que només beneficiaria la continuació dels negocis, mercadejos i xanxullos de la citada oligarquia pàtria amb Madrid, i al Barça, annexe indispensable. Tot plegat aniríem més o menys com ara, amb més retallades, i un urbanisme expansionista, encaminat cap una configuració física i social tipus Marina d’Or, però a lo bèstia, amb casinos pels quatre costats i pistes d’esquí abandonades fins dalt de tot dels ports de Beseit, amb increïbles ressorts tot inclòs a qualsevol racó del mapa on hi hagués hagut algun paisatge o bé d’interès cultural que, en una altre època, havien valgut la pena de visitar i conèixer, abans que s’ho venguessin tot, pam a pam i/o pedra a pedra, fent net per d’encabir-hi apartaments… just després d’esborrar els drets socials del diccionari. En definitiva: La Miami d’Europa.

Estic segur que no és aquest el somni que compartim les persones que somiem la independència, almenys no el de la immensa majoria. Però la bona fe d’un projecte “espontani”, poc estructurat per la base, i amb massa pressa per deixar-ho tot en mans d’una classe política que ja fa molts anys va renunciar a assumir les demandes d’aquesta societat, i només aspira a manipular-la en benefici propi, pot dur molta gent a confondre naps i cols, i fins hi tot creure’s els cants de sirena sobiranistes dels millors amics que té l’estat espanyol, d’entre “els nostres”, és a dir CiU, el partit català dels negocis. Sobretot arran del desconcert que segur que vindrà de la doble convocatòria indepe la tarda de l’Onze de Setembre d’aquest any. A la mateixa hora a diferent lloc. L’una per reclamar un estat propi (amb algun afegitó, i un suport massiu dels mitjans de difusió), i l’altre per reivindicar la construcció nacional… qüestió de matís?

En tot cas no passa res, la manifestació de l’independentisme popular,  i de la popularitat de l’independentisme serà un èxit rotund, doncs per una vegada ens hem posat totes d’acord en una cosa: volem ser independents de l’estat espanyol. I TV3 i tota la maquinaria de mitjans ho transmetran com un multitudinari esdeveniment col·lectiu, desdibuixant qualsevol realitat, el relat ja està guionitzat. No en va ells també han apostat per aquesta carta, tothom s’ha apuntat al carro… aquest any.

Sols espero que, d’aquí un temps, quan els companys i companyes de l’ANC s’adonin que alguns dels seus companys de pancarta només buscaven rentar-se la cara de les responsabilitats per les retallades salvatges i mitigar el desgast electoral, preveient un més que provable avançament de les eleccions, i de l’empitjorament de la crisi que vindrà, que aleshores serà l’excusa que posaran per no avançar cap a la independència, quan tot això passi, i passi de moda ser indepe… Sense ser independents.

Que la decepció que vindrà no desanimi massa, i puguem recomençar de nou, aquest cop colze a colze, fent camí per construir un país que no haigui de demanar permís a ningú per ser el que vulgui.

Per construir uns Països Catalans plenament lliures, de Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó, superant clarament el pastís que ens deixaran aquesta colla de lladres.

Joan-Arnal Boy

militant de l’EI

El passat dijous 24 de maig, Sitges va ser l’escenari del rodatge de l’anunci de suport a la selecció espanyola de cara la propera Eurocopa, protagonitzat per David Bisbal. La imatge d’Espanya i de la Roja quedarà estampada a Sitges durant tota l’Eurocopa i més enllà. Però, aquesta no ha estat la primera vegada que Sitges és l’escenari d’anuncis de representació espanyola, fa pocs mesos va ser la cançó que representava a Espanya en el concurs d’Eurovisió qui va utilitzar el carrers de la vila per fer-ne la gravació. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Avui, 29 de Maig del 2012, a primera hora del matí han detingut a dos militants del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans i de la Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista. Són membres també de la Coordinadora d’Assemblees de Facultat de la Universitat Autònoma de Barcelona. A més a més, han detingut a dos activistes del barri de Sants de Barcelona i un altre company de la CAJEI de Reus a ben entrada la tarda.
Una vegada més, tenim al davant un fet que evidencia la criminal·lització que patim els qui lluitem dia a dia en defensa de l’esenyament públic i de qualitat. Ha estat un any de mobilitzacions costants, lluites al carrer i a les aules i de plantar cara a l’ofensiva de retallades que patim les classes populars així com els membres de la comunitat educativa, els estudiants catalans. Aquestes detencions generen una situació de crispació i malestar general més fort del que ja teniem ahir, davant les anteriors detencions com les esdevingudes a Bunyola, a les Illes, on un altre militant del SEPC juntament amb 3 més activistes han estat detinguts fins avui.

El darrer 20 de maig, Sitges i el Garraf van viure una nova jornada de lluita de la campanya #novullpagar. El peatge dels Túnels del Garraf va quedar col·lapsat per la caravana de conductors que van acudir a la convocatòria de la campanya per denunciar un peatge amortitzat ja desenes de vegades.

Des de la CUP expressem el nostre suport a la campanya #novullpagar. Entenem la insubmissió i la desobediència civil popular com a eines fonamentals per a la transformació profunda que necessitem del nostre model social i nacional. Defensem un model de mobilitat que primi el transport públic però, alhora, no escanyi a les classes populars que necessiten el transport privat en benefici de les oligarquies econòmiques i polítiques.Image

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

El Ple Municipal extraordinari del dilluns 14 de maig va aprovar el Pla d’Ajust que permetrà pagar a l’Ajuntament més de 3.000 factures pendents. Darrera d’aquesta bona notícia, el Pla amaga més polítiques de retallades i un gran espoli de la banca privada de 9 milions d’euros a tots els sitgetans i sitgetanes promogut pel PP.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Durant la setmana passada a la ciutat de Barcelona, sota un setge policial desmesurat, es va celebrar la reunió del Banc Central Europeu (BCE); des de la CUP volem fer unes consideracions sobre el que significa aquest banc, quin model imposa i en benefici de qui, així com el seu paper en l’actual crisi del capitalisme europeu, raons per les quals provoca repulsa en les capes populars. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Durant els últims mesos i anys, des de la dreta política (entenguis des de PSOE fins a PP passant per CiU i altres), es tracta a la classe treballadora de tal manera que sembla extreta d’un manual de psicologia d’un maltractador . Dit així sembla fort però fent un seguiment dels últims discursos dirigits a aquest col·lectiu, ja fos des de l’anterior govern com des de l’actua,l dona totalment aquesta sensació. Ho explicaré bé per tal que s’entengui: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Quan als mitjans de comunicació parlen de retallades, i altres eufemismes per englobar les polítiques que estan duent a terme els nostres governants, a vegades pot semblar que parlen de quelcom que no ens afecta directament, que no incideix en el nostre nivell de vida. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Articles Anteriors