You are currently browsing the category archive for the ‘opinio’ category.

T’aixeques de bon matí, la radio i els diaris et llencen a la cara la nova versió del cas Barcenas de torn, o diga-li Gurtel, Palau, Filesa, Unió, Treball, Botswana, NOOS o com vulguis, a penes ja queden noms per posar. La reacció visceral és de indignació envers els protagonistes d’aquests casos i focalitzem la ira contra un testaferro i el president, algun alt funcionari o el ministre del ram en qüestió. Això si, com sempre, majoritàriament es pensa en la necessitat de canviar les cares, de convocar eleccions, que abdiqui el rei, posar més filtres o controls, es a dir, posar algun pedaç que ens permeti seguir amb el nostre dia a dia una mica més tranquils o menys alterats.

Però poques vegades volem enfrontar-nos a les preguntes clau: podem seguir parlant de casos aïllats? és tothom corrupte? és natura o l’educació que fomenta el sistema? és el sistema corrupte? Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

Des dels moviments d’alliberament realment rupturistes sempre ens hem trobat amb la capacitat de la dreta i part de l’esquerra de poltrona de crear grans murs per tal d’intentar silenciar el nostre discurs, ridiculitzar-lo o mirar de deslegitimar-lo; però amb gran tossudesa i sacrifici per part de la militància hem anat fent forat en aquest mur, fins el punt que una bona part del nostre cos discursiu s’ha anat fent lloc en sectors de la població en allò que li diuen sentit comú.

Ara es troba en aquesta situació molta gent pel que fa a la defensa del dret a decidir, quan o bé mai s’hi havia trobat o directament era part dels fabricadors del morter per a aquest mur. I ara amb sorpresa, indignació i ràbia veu com des d’una bona part dels mitjans, organitzacions i partits contraris a la llibertat del nostre poble se l’acusa de feixista, de dividir, de ser una minoria subvencionada, entre d’altres; i es va construint el mur per tal d’amagar darrere d’infàmies el dret a la llibertat de la nostra nació. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Imatge
Aquests dies, les converses de carrer i les xarxes socials s’han tornat a omplir de crides a favor de la unitat per aconseguir la independència. Cal analitzar aquesta reivindicació popular, que va aparèixer amb força les passades eleccions al Parlament de Catalunya, i cal donar-hi resposta per tal que molta gent no torni a patir una frustració col·lectiva en cas que aquesta “unitat” no es torni a aconseguir.

Em sembla que era Nietzche que deia que sí que la història sempre torna, però que ho fa sempre una mica en plan de broma. No hi pogut evitar pensar-hi en veure les imatges de la rebuda a Artur Mas a la plaça St. Jaume dijous, en arribar de Madrid, en un intent força reeixit gràcies a la inestimable col·laboració de TV3 i Rac1, d’emular les rebudes als polítics catalans que cap als anys trenta anaven a bregar a Madrid amb els governants de la República.

Aquests dies hem pogut gaudir d’un impressionant desplegament per part dels principals mitjans de difusió del principat, amb els mitjans públics agrupats entorn el CAC i els del Grup Godó al capdavant. En una carrera per situar-se preferentment en la narració de la història que els ha portat a sobreinformar fins la histèria i que corre el perill d’aburrir.

Més impressió fa si revisitem hemeroteques i veiem com parlaven aquests mateixos mitjans i la majoria d’aquests mateixos periodistes, quan en parlaven, de qualsevol proposta indepe fins poc abans de l’Onze d’aquest any.

Tota aquesta bombolla informativa és semblant a la que descriu Amadeu Hurtado, en el seu llibre sobre els fets d’octubre del 34, viscuts en primera persona. D’aquella, els que tingueren sort acabaren tots a la presó, i alguns dels millors, com sempre, quedaren pel camí. Entre ells Jaume Compte i molts altres. Cal anar amb compte amb les bromes de la història.

El govern de Catalunya, empresonat

Probablement per això l’actual President de la Generalitat es va afanyar a declarar que “no haremos nada que pueda parecer o interpretarse como una ruptura… no estamos locos, no nos echamos al monte!”.

Abans li ho habie repetit al seu col·lega de Rajoy per tranquil·litzar-lo, com davant les càmeres, i quelcom més que li devia prometre per estalviar-se tan alegrement la gangbang espanyolista de presentar el projecte de pacte fiscal davant el congrés espanyol a lo Ibarretxe (a qui van obligar a anar-hi, i a fer-ho), a l’espera que sorgeixi, de les pròpies institucions o forces principatines, una tercera via més o menys transitable que eviti el descarrilament del tren de via estreta que condueixen, d’ample espanyol.

Poc han trigat els sindicats més grocs i la patronal d’aquí i d’allà a reclamar que s’estudií la possibilitat del concert econòmic o es facin altres passos per revertir la actual “passa” d’independentisme, que està destapant una realitat que pocs es pensaven: ara com ara l’acceptació de la ruptura amb l’estat espanyol per part de la major part de la societat catalana és un fet.

Als milers de ciutadans que sortiren el dia de la Diada, si van sumant moltíssima gent que fins aquell dia encara contemplava la independència com una utopia, amb tot allò del viatge a Ítaca i altres eufemismes recurrents, però que ara que sembla que l’arribada al paradís hel·lenístic haigui de ser imminent (sic), molts dels que fins ara ignoraven o fins hi tot miraven amb cert menyspreu, més o menys indissimulat, les venalitats d’uns quants extremistes de cap calent, ara s’apunten a la festa per no quedar fora de la majoria, temerosos de sentir-se apart, i, com deia una il·lustre sitgetana aquest estiu: el dia D seran els primers que agafaran la bandera i es plantaran al carrer a aplaudir i sumar-se als que guanyen, com igualment feien quan els que guanyaven eren els altres i per això n’eren part.

Però la gent, la massa de gent, és ideològicament molt amorfa i molt manipulable i encara no ni ha prou amb tot plegat, el retorn a la vella tàctica incrementalista i les consabudes ambigüitats, planen sobre la transformació d’aquell clam netament independentista en una fantasmada d’estat propi, que es farà realitat com per art de màgia en una formula sospitosament semblant a allò que abans d’ahir en deien simplement pacte fiscal. És el que té deixar-ho en mans dels convergents.

Ara que ens tenen ben distretes amb eleccions a tort i a dret i voleiant la immensa pastanaga que nosaltres mateixes hem donat per no perdre la il·lusió, ja sonen rumors increïbles sobre una nova pujada de l’IVA el mes que ve, i cert mercadeig amb les pensions en les negociacions del proper rescat… a Grècia o Portugal els mitjans tampoc parlen de rescat, i ja en porten uns quants.

Ojo l’hortet al que ens estan portant.

Joan-Arnal Boy

militant de l’EI de Sitges

La mani va ser l’èxit esperat, fins al punt que va absorbir la convocada per l’Esquerra Indepe per anar cap al fossar com cada any, que va quedar com un bloc més de la mobilització beneïda per TV3 i el Grup Godó, malgrat partir d’un punt diferent i caminar en una altre direcció.

El guió estava escrit, no era un programa lineal, sinó un gran contenidor, per fer un símil radiofònic, on hi cabia de tot, fins hi tot el Barça es va apuntar a la festa amb una probablement falsa segona equipació per l’any que ve, molt oportuna, que ja es podia comprar dilluns passat mateix. L’èxit estava assegurat.

A voltes son ben curioses les aliances i coalicions de forces que fan girar les rodes de la història, la Xina Popular de Mao, per posar un exemple, emergí d’una aliança entre treballadors, camperols i burgesia, petita i mitjana o “nacional”, com en diuen allà, i així ho representa a la seva bandera, amb quatre estrelles, una per cada un d’aquests grups socials.

La mateixa Comunitat Autònoma de Catalunya fou el resultat del compromís històric entre el PSUC i Montserrat que segellà la transició principatina fa quasi quaranta anys i ha vingut configurant desde aleshores la narració política catalana, de Xirinacs a Ítaca, i de la festa de la rosa al camp nou, per posar quatre punts cardinals a aquesta geografia de país petit, que era un oasi fins fa ben poc.

Però el fracàs de la via autonomista degut a la manca d’intel·ligència política dels partits espanyols, ha impulsat amb força a la societat catalana la idea de la separació d’un estat basat en la mentida històrica i la imposició d’una cultura sobre les altres que el conformen o el podrien haver conformat. Idea que el compromís històric havia intentat esborrar marginant-la durant vint-i-tres anys de pujolisme, i amb el posterior auge del PSC de la ma de les sigles històriques de l’independentisme: ERC, que en la seva reencarnació moderna diu no renunciar-hi, mentre treballa en direcció contraria, centrada en l’absurd joc de les cadires polítiques amb la resta de la classe política de país.

Aquest auge indepe feia por, feia molta por als poders establerts, i als seus partits representants, doncs implicava el fracàs absolut de les polítiques seguides desde l’establiment d’aquell pacte i podia portar a la mort política de tota una generació que ha estat perdent el temps intentant quadrar l’encaix del país a l’estat del espanyols, i començava a quedar prematurament desfasada. Les mobilitzacions entorn del 15M (que van cometre el gran error de no abraçar la causa independentista), i les posteriors contra les retallades, començaven a mostrar un desgast molt fort de les coordenades polítiques al us i una possible hel·lenització de la política catalana, amb nou actors que irrompen amb força pels descosits de l’oasi naufragat.

La resposta ha estat genial, a can CiU, i al món sencer han descobert que el major motor mobilitzador de la societat catalana no era altre que el seu alliberament, la seva autodeterminació, la Independència, així en majúscules, i ja estan parlant de fer-ne un parc temàtic, una Catalunya en miniatura escala 1:1, amb un estat propi (govern, parlament, policia, sistema sanitari i educatiu, funcionariat, hisenda…), però circumscrit a les quatre províncies que ells controlen i dins d’una entitat superior, esclar, dins d’uns futurs estats units d’Europa, no fos cas que s’ens anés l’olla i ens donés per associar-nos amb els bascos, o els sards, o els algerians, o pitjor, que s’ens acudís de canviar el sistema econòmic i abandonéssim el neoliberalisme caníbal que patrocina la UE.

La feinada que ha tingut Artur Mas l’endemà mateix per desviar l’atenció de tothom de la reclamació central de la Diada, carregant de connotacions negatives la paraula independència per poder dominar la situació i que no se’ls escapi de les mans, no serà re en comparació de quan ens haigui de convèncer a totes de les bondats del que pacti amb espanya per evitar-la i que no afecti als seus negocis amb Madrid. Per sort per ell, mentre tingui TV3 i el Grup Godó al seu costat, probablement ens podrà convèncer del que vulgui.

Hem tingut un somni, resava en anglès una pancarta que portava una gent de la Noguera a la mani de la Diada, a veure quan triguen a espatllar-lo.

 

Joan-Arnal Boy

Militant de l’Esquerra Independentista de Sitges i de la CUP-AE

El proper Onze de Setembre, com cada any, a la Ciutat Comtal, per la tarda es celebraran dues manifestacions independentistes diferents simultàniament.. L’una per reclamar un estat propi, i l’altre per reivindicar la construcció nacional… qüestió de matís?

Com cada any, almenys en l’àmbit independentista principatí, l’inici del curs polític ve marcat per la Diada de l’Onze de Setembre, jornada de reivindicació nacional històrica, junt amb les del 9 d’octubre, el 31 de desembre, el 25 d’abril… i alguna més, que cada any reuneixen milers de persones en les diferents manifestacions, homenatges i actes independentistes que s’hi celebren. A Barcelona concretament al voltant del fossar de les moreres.

Aquests desplegament d’actes, i de mobilitzacions amb el conseqüent esforç organitzatiu i reivindicatiu, en les diades, ha contribuït en bona mesura a mantenir encesa una flama, la de la reivindicació independentista, que, amb el temps, gracies a molts altres factors, entre els que també hi ha la feina sorda i constant del moviment d’esquerra independentista (EI), ha esdevingut qüestió central, per bé i per mal, en la narració actual de la realitat política catalana. Podem dir que està de moda ser indepe.

Som molts els que celebràvem aquesta moda com un impuls necessari per avançar cap a l’objectiu de construir una nació lliure, rica i plena.

I ens hem decepcionat molt quan la irrupció d’una nova marca independentista pretesament unitària i transversalista (l’ANC) ha girat l’esquena a tot el moviment social que ha vingut treballant aquesta i moltes altres demandes socials incansablement fins ara, al plantejar una estratègia, i un full de ruta, que deixa al marge el conjunt de la societat, relegant-ne el paper d’aquesta a un segon pla d’acompanyament i celebració d’unes institucions i uns partits que, ja em perdonaran, però jo tenia entès que estaven absolutament sotmeses i acceptaven gratament la seva submissió a la legislació vigent, és més, en son els autors! Almenys en la lletra, d’unes lleis que no preveuen en cap cas la opció independentista. (Potser estic mal informat).

Alhora en el conjunt de les seves reivindicacions deslliguen la transformació social de la qüestió nacional, se suposa per sumar més suports a la causa indepe, i renuncien de pas a més de mig país, entregant directament la Franja, el País Valencià, Ses Illes i Catalunya Nord en les seves presses per ser “independents”. Francament, som uns quants els que pensem que per fer això… no calia.

I per acabar-ho d’adobar han convocat per la Diada una manifestació independentista alternativa a la que l’EI convoca cada any a les cinc de la tarda a plç. Urquinaona per anar cap al fossar. El colmo hagués estat que s’hi apuntés el president Mas i l’haguessen acollit darrere la pancarta amb el lema independència. Amb tot el suport del grup Godó i altres Mass Media.

La cosa no passaria de l’anècdota (evidentment Mas ja ha dit que no hi anirà), d’un episodi més de la característica tàctica convergent de tapar les misèries fent voleiar la senyera, ara estelada, si no fos perquè aquesta cínica utilització de les il·lusions independentistes de la societat catalana és una de les causes de que aquest país no haigui assolit el seu anhelat alliberament.

Però increïblement la gent de l’ANC sembla prestar-s’he de forma acrítica a aquesta nova jugada dels convergents de la punyeta, al evitar la condemna del seu esperpèntic intent de reduir la reivindicació nacional de la Diada a un clam per un nou pacte fiscal amb l’estat espanyol, nova pastanaga del govern per tenir-nos distretes del trencament del pacte social que han suposat les seves retallades salvatges i la posterior repressió social.

La pastanaga de la demanda del pacte-fiscal-o-si-no-la-independència, ja no enganya gairebé ningú.

D’entrada perquè és ben conegut, tot i que no està de més fer-ne memòria, que la renuncia explicita a una agència fiscal pròpia va ser una de les principals concessions que feu l’actual president de la Generalitat al tancar, a la Moncloa, la rebaixa de l’estatut amb en ZP, per allà el gener del 2006, a canvi de petar-se l’aleshores president català Pasqual Maragall, en una jugada que va deixar ben clares quines son les prioritats polítiques reals dels fins avui dos partits més grans de la Catalunya autonòmica, doncs tan el PSC-PSOE com CiU, passaren el ribot a dos mans per “l’ambiciós” text estatutari sorgit del parlament autonòmic el 30 setembre de l’any anterior, amb l’únic objectiu de mantenir la cadira l’un, i d’aconseguir-la (o més aviat de recuperar-la) l’altre.

I per altre banda perquè, en tot cas, els diferents sistemes de finançament autonòmic i públic que hem tingut han estat sempre fruit de les negociacions entre els nostres actuals governants de CiU i el govern de torn de Madrid, fins hi tot en l’època del tripartit, així que son tan responsables com els altres de l’ara tan evident espoli fiscal de Catalunya, i de la seva situació d’indefensió davant l’estat espanyol.

Però ni els pals ni la pastanaga ha pogut tapar del tot el constant degoteig de casos de corrupció que esquitxen la coalició governant a tots nivells (casos Treball, Pretoria, Palau de la Musica, Hisenda i un llarguíssim etc. que no superen ni els seus col·legues del PP Valencià). Fins hi tot el Polònia en fa guassa, tan de la mentida de l’independentisme de CiU com de la seva capacitat per sortir indemnes dels diferents pufus que se’ls van destapant (talment com els Valencians…).

Félix Millet, presumpte financer d’una fundació que finança convergència, assegurava en una entrevista fa uns anys que al principat els qui tallen el bacallà son 400 persones, les mateixes, amb poques variacions, desde fa almenys trenta i pico anys, que es coneixen prou entre elles i que son com una família, evidentment ell n’era part. CiU és el representant polític d’aquest exclusiu cercle, d’aquesta nostrada oligarquia, i de ningú més. Tota la seva trajectòria política ha anat encarada a afavorir descaradament aquest cercle d’empresaris afí, i a ningú més. Desde allò de la Banca Catalana, fins ara, en que empresaris del negoci farmacèutic s’encarreguen de privatitzar l’accés a la sanitat que fins ara era pública, desde la mateixa Conselleria de Sanitat del Govern de la Generalitat, passant per moltíssims moltíssims altres exemples.

¿Algú s’ha parat a pensar quin país emergiria d’una independència sorgida de la mà d’aquesta gent?

Amb sort seriem com una mena de protectorat ultraliberal de la unió europea, amb una economia depenent i importadora, que només beneficiaria la continuació dels negocis, mercadejos i xanxullos de la citada oligarquia pàtria amb Madrid, i al Barça, annexe indispensable. Tot plegat aniríem més o menys com ara, amb més retallades, i un urbanisme expansionista, encaminat cap una configuració física i social tipus Marina d’Or, però a lo bèstia, amb casinos pels quatre costats i pistes d’esquí abandonades fins dalt de tot dels ports de Beseit, amb increïbles ressorts tot inclòs a qualsevol racó del mapa on hi hagués hagut algun paisatge o bé d’interès cultural que, en una altre època, havien valgut la pena de visitar i conèixer, abans que s’ho venguessin tot, pam a pam i/o pedra a pedra, fent net per d’encabir-hi apartaments… just després d’esborrar els drets socials del diccionari. En definitiva: La Miami d’Europa.

Estic segur que no és aquest el somni que compartim les persones que somiem la independència, almenys no el de la immensa majoria. Però la bona fe d’un projecte “espontani”, poc estructurat per la base, i amb massa pressa per deixar-ho tot en mans d’una classe política que ja fa molts anys va renunciar a assumir les demandes d’aquesta societat, i només aspira a manipular-la en benefici propi, pot dur molta gent a confondre naps i cols, i fins hi tot creure’s els cants de sirena sobiranistes dels millors amics que té l’estat espanyol, d’entre “els nostres”, és a dir CiU, el partit català dels negocis. Sobretot arran del desconcert que segur que vindrà de la doble convocatòria indepe la tarda de l’Onze de Setembre d’aquest any. A la mateixa hora a diferent lloc. L’una per reclamar un estat propi (amb algun afegitó, i un suport massiu dels mitjans de difusió), i l’altre per reivindicar la construcció nacional… qüestió de matís?

En tot cas no passa res, la manifestació de l’independentisme popular,  i de la popularitat de l’independentisme serà un èxit rotund, doncs per una vegada ens hem posat totes d’acord en una cosa: volem ser independents de l’estat espanyol. I TV3 i tota la maquinaria de mitjans ho transmetran com un multitudinari esdeveniment col·lectiu, desdibuixant qualsevol realitat, el relat ja està guionitzat. No en va ells també han apostat per aquesta carta, tothom s’ha apuntat al carro… aquest any.

Sols espero que, d’aquí un temps, quan els companys i companyes de l’ANC s’adonin que alguns dels seus companys de pancarta només buscaven rentar-se la cara de les responsabilitats per les retallades salvatges i mitigar el desgast electoral, preveient un més que provable avançament de les eleccions, i de l’empitjorament de la crisi que vindrà, que aleshores serà l’excusa que posaran per no avançar cap a la independència, quan tot això passi, i passi de moda ser indepe… Sense ser independents.

Que la decepció que vindrà no desanimi massa, i puguem recomençar de nou, aquest cop colze a colze, fent camí per construir un país que no haigui de demanar permís a ningú per ser el que vulgui.

Per construir uns Països Catalans plenament lliures, de Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó, superant clarament el pastís que ens deixaran aquesta colla de lladres.

Joan-Arnal Boy

militant de l’EI

Durant els últims dies en pogut escoltar la cançoneta de sempre de la CEOE, amb el titol “vull per a mi el pastis de les pensions”, tornen amb la gran mentida de l’esgotament del model de pensions i ens trobem a govern i altres sectors ballant i tararejant la cançoneta, es obvi el suport de la patronal, però el que podria sobtar és l’acompanyament a la melodia de les cúpules dels sindicats majoritaris. Tot i que aquests últims ho intentin ocultar amb petites declaracions o crides a les mobilitzacions després s’encarreguen de fer-les fracassar amb inacceptables concessions a l’hora de signar acords, per tal de facilitar l’aplicació de lleis o reformes contra la classe treballadora.

Val a dir que aquestes cúpules sindicals en un primer moment, i per intentar fer oblidar la molt feble oposició que van realitzar a l’aprovació de la Reforma Laboral, van fer crides de no fer ni un pas enrere en la reforma de les pensions. Només cal fer un cop d’ull a les hemeroteques per veure com els representants de CCOO i UGT s’omplien la boca entre setembre i novembre assegurant que no posarien en perill un dret que tant havia costat d’assolir per la classe treballadora, per poques setmanes després donar un cop mortal al sistema públic de pensions. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Quan als mitjans de comunicació parlen de retallades, i altres eufemismes per englobar les polítiques que estan duent a terme els nostres governants, a vegades pot semblar que parlen de quelcom que no ens afecta directament, que no incideix en el nostre nivell de vida. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Imatge

El deute privat d’Espanya és un de les més alts del món i el dèficit públic apunta al 100% del PIB. Per si això fos poc, les sospites sobre el sistema bancari creixen com l’escuma, ja han petat els bancs i caixes Valencians i Andalusos, ara toca Unim, poc a poc va caient Bankia…

I si l’economia naufraga, l’edifici polític amenaça ruïna. Totes les institucions – totes! – Estan relacionades amb la corrupció, la incompetència, i la desafecció… Ni la més alta s’en salva. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Mentre tenen el personal pensant en una fastigosa fotografia feta a Botswana, on surten un parell de salvatges lluint les seves armes, trofeus i inquietuds ambientals. El govern de l’estat espanyol ha salvat una de les seves pitjors setmanes mediàtiques des que va començar la legislatura, just fa sis mesos. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

“Varias matáncicas tiene la histórica
En sus pagínicas bien imprentádicas”

(Violeta Parra, Mazúrquika Modérnica)

Encaixat entre els Andes i l’oceà Pacific, com tot el país, travessant les regions del nord d’aquell penyassegat estret i llarg que és Xile. Trobem els 105.000 km2 de la sorra dura del desert d’Atacama, considerat el més àrid del món, amb sequeres que arriben a durar quatre anys, sense caure gota, i una terra endurida per la humitat salina que acompanya la boira marina, nascuda del contrast entre una temperatura nocturna sota zero i un mar escalfat per l’implacable sol del tròpic, que durant el dia asseca totalment aquesta terra, i literalment la cou, a temperatures altíssimes, fins esquerdar-la. I on els escassos pous existents son d’aigua invariablement salada.

Allà ocorregué una de les pitjors, sinó la pitjor “matànica” de la “histórica” “chilénica”, que menciona la genial poetessa en les seves Décimas. La matança d’obrers en vaga acollits a l’escola de Domingo Santa Maria de la ciutat d’Iquique.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

No coneixíem, fins ara, les dots del nostre guapíssim president de la Generalitat en el camp del francès, idioma que suposem ha tingut un paper clau a l’hora de facilitar la bona entesa entre Sheldon Adelson, i l’actual govern de la Generalitat. Precisament perque amb l’anterior govern tripartit, li havien donat carbasses a les propostes del magnat nord americà.

L’home és la personificació de tot allò que els nostres actuals governants tan admiren i posen d’exemple sense cap mena de vergonya. I està clar que per sobre de tots els idiomes del món, el que els uneix és el neoliberalisme que professen, llenguatge universal d’aquells que estimen més els diners que no pas les persones.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Fa pocs dies, sentíem unes declaracions de l’insigne ministre de justícia del govern espanyol, assegurant que cap dona anirà a la presó per haver hagut d’avortar. Paraules que, en boca d’aquest personatge no poden sinó provocar certa inquietud. Com a poc.

Tenint en compte el seu currículum, amb la participació activa en actes de l’església catòlica, on es proclamen, com a dogmes de fe, consignes de clar signe contrari als drets de les dones amb respecte al seu propi cos i la seva salut, negant el dret a l’avortament fins hi tot en el supòsit de que el desenvolupament de l’embaràs posi en perill la vida de les mares.

O veient a qui ha beneit per que el succeeixi al capdavant de l’ajuntament de Madrid, del que fins ara n’era l’alcalde. Però especialment si ens atenem a l’actuació del seu partit. Sense anar gaire lluny, a Ses Illes Balears, on se senten prou forts com per haver-hi establert un camp de proves amb respecte al tema.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Ho sento però aquests tios són la hòstia, no ni havia prou amb intentar fer-nos creure que la solució de la crisi ha de venir precisament de precaritzar encara més les nostres vides.

Sabíem que ens volen tenir distretes de curset en curset i de reciclatge professional en reciclatge personal, treballant quasi gratis, per tal de cotitzar i no perdre el dret d’acabar els nostres dies intentant trampejar amb unes pensions, transformades en meres, i misèrrimes, ajudes socials.

Ara, “per fi”, legalment combinables amb alguna feineta precària que encara puguem anar fent (sic).

Aquest divendres però, ens van fer saber que a més ens podran fer fora gratis durant el primer any de contracte, peti qui peti. I, si això no fos poc, també ens podran canviar les funcions segons convingui, és a dir, que ja no hi ha categoria laboral que valgui. Quelcom equivalent a donar barra lliure als empresaris, amb respecte als nostres drets com a treballadors.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Pels vols de nadal, TV3, la nostra, ens brindà de nou l’oportunitat de veure una deliciosament ensucrada pel·lícula, titulada en busca de la felicitat (the pursuit of happyness).

Es tracta d’un melodrama que resegueix un moment especialment baix del trajecte vital d’un pobre desgraciat, interpretat per Will Smith, que treballa venent uns aparatosos aparells mèdics a comissió, sense cap seguretat social, ni sou base, i que es queda sense casa perque no guanya prou per pagar el lloguer i es veu obligat a dormir on pot, acompanyat per el seu fill, paper que interpreta el propi fill de l’actor, Jaden Smith, mentre busca millorar la seva situació laboral.

L’home, que el primer que perd en el film és la confiança de la seva parella, troba la millor opció en l’anunci d’una empresa financera que ofereix un lloc de treball a cinquanta candidats alhora i els fa passar un periòde de proba de sis mesos, treballant sense cobrar, disfressat com a curs de formació teorico-pràctica que, a més, només serveix per treballar en aquella empresa.

Decideix empassar-se la seva dignitat sense ni qüestionar-s’ho, i ho proba, mirant de compagina-ho amb la venta dels aparells mèdics que li queden, per anar tirant, tot i viure al carrer.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Articles Anteriors

Anuncis