You are currently browsing Joan-Arnal Boy’s articles.

El mes de Maig de l’any 1851 se celebrava a Akrom, Ohio, EEUU, una una especie d’audiència o assemblea oberta, amb el nom de Convenció per als Drets la Dona, on es donava la paraula a diferents representants de la societat d’aquell país, i lloc per argumentacions a favor i en contra de l’extensió del concepte d’igualtat de drets a les persones del sexe femení. No en va la majoria dels oradors eren Pastors i Sacerdots de les diverses branques del cristianisme reformista i protestant, alguns favorables, altres no.

Les cronistes de l’època ressaltaren desde el primer dia la presència entre el públic d’una única dona afroamericana, voltant la cinquantena llarga, molt prima, de faccions marcades, alta com un sant pau i tant dignament arreglada i tocada que arriben a comparar les seves maneres amb les d’una reina.

Al cap de dos dies d’escoltar atentament desde una cadira a la dreta de la primera fila del públic, lloc de privilegi, la misteriosa dona decidí demanar la paraula a la presidenta i coorganitzadora de la convenció: Frances Dana Baker Gage. Més tard abdues dones relatarien de forma diferent aquell instant, però està clar que la presidenta de l’assemblea accedir a donar la paraula a la nostra protagonista sense oposar-hi cap però, en consciència d’estar transgredint profundament certes convencions de l’època.

Havent obtingut el permís per parlar, dirigí un breu discurs carregat d’ironia, al públic desde la estrada estant, en un dialecte barreja d’holandès i anglès, propi de la ciutat on nasqué i avui desaparegut (degut a això la traducció literal és impossible i us ofereixo una versió interpretativa, recollint entre parèntesi les aportacions que hi faig. Més avall el text considerat original, recollit per Frances Danna Baker Gage):

sojourner truth 11

el discurs:

“Bé, fillets, on hi ha tant enrenou és que hi ha alguna cosa fora d’ordre. Crec que (mentres estem) aquí parlant els negres de sud i les dones de nord, els homes blancs arribaran a un bon acord sobre el tema. Però, què fem aquí parlant?

Aquest home d’allà diu que les dones necessiten que se’ls ajudi a pujar als carruatges, i (a passar) sobre les rases, i que han de tenir el millor lloc a tot arreu. A mi mai ningú m’ajuda a (arrossegar) carruatges, o (a passar) sobre els bassals de fang, o em dóna el millor lloc enllòc! I no sóc una dona?

¡Míreume! Mireu el meu braç! He llaurat i sembrat i recollit en graners, i cap home m’havia de dirigir! I no sóc una dona?

Podria treballar tant i menjar tant com un home – quan aconsegueixo què per mejar – i suportar el fuet també! I no sóc una dona?

M’han donat tretze fills, i he vist la majoria de tots venuts a l’esclavitud, i quan he cridat de dolor (per ser) mare, ningú sinó Jesús m’ha sentit! I no sóc una dona?

Llavors es parla d’això (que tots tenim) al cap: què és això (com) en diuen? [murmuris desde l’audiència, “intel·lecte”] Això és, afecte. Què té això a veure amb els drets de les dones o dels drets negres ‘? …(dissertació intraduïble i llarga d’explicar sobre la capacitat intel·lectual de les races i sexes)

Després l’home de negre d’allà, ell diu que les dones no poden tenir drets tant com els homes, perquè Crist no era una dona! (i jo pregunto:) D’on va venir el Crist? D’on va venir el Crist? De Déu i d’una dona! El feren entre Deu i una dona, Cap home no va tenir-hi res a veure!

Jo no sé llegir però he sentit la Biblia i hem sentit aquí que fou la primera dona qui arrossegar l’home al pecat, doncs si la primera dona que mai feu Deu, (fou) prou forta per posar el món de cap per avall…, totes les dones treballant una al costat de l’altre podríem donar-li la volta de nou i tombar-lo dret!! I ara que (les dones) estan demanant de fer-ho, els homes millor que ens (deixin) fer.

Ja m’han escoltat, i ara, la vella Sojourner no té res més a dir.”

En aquest punt, callà i tornar en silenci al seu lloc.

El públic, format majorment per homes i en la seva totalitat de pell blanca, però gran part d’ells plenament conscients de la justícia de les causes emancipadores posades sobre la taula, esclatà en aplaudiments, i plors d’emoció.

En la versió dels fets donada per Frances Gage al llibre conjunt: Història del sufragi femení, de 1863 (d’on n’hem extret la versió original del discurs), relata que la pujada a l’estrada de la dona desconeguda no fou gens ben rebuda per la majoria de l’audiència i que foren les seves paraules les que transformaren aquella convenció fins llavors tensa i aprop de fer fallida, en un èxit sense precedents.

Per contra el New York Anty-Slavery Buggle amb el que la protagonista d’aquest relat va col·laborà a partir d’aquella data, publicà immediatament després de la convenció una versió bastant més edulcorada, tan dels fets com del discurs mateix. És provable que abdues versions exagerin, doncs és ben cert que no fou sempre ben rebuda en les diferents conferències on tingué oportunitat de parlar, però també que aquesta fou la única on s’hi presentà sola, i com una desconeguda espontània, i que la força i eloqüència d’aquesta dona negra, aparentment analfabeta, i d’origen i vida efectivament humils, aconseguia remoure en el més profund de les consciències de qui l’escoltava.

250px-Sojourner_Truth_33

La vida.

Aquesta dona era Sojourner Truth, nom adoptat en convertir-se al metodisme. S’alçava vora el metre vuitanta, molt per sobre de la mitjana, havia nascut a Nova York a finals del s.XVIII, descendent de persones esclavitzades, i esclavitzada ella mateixa fins que, farta de que li prenguessin els fills per vendre’ls, decidí fugir l’any 1827, amb l’única filla que conservà sempre al seu costat de 13 que parir. L’atzar feu que sols un any més tard prosperaren les lleis abolicionistes a l’estat on havia nascut, després d’un procés de lluita de vàries generacions, i pogué tornar al cap de dos ja amb la condició de persona lliure.

Sojouner fou, junt amb Elizabeth Freeman de les primeres dones afroamericanes en demandar a un propietari esclavista per tal d’aconseguir la llibertat per un dels seus fills, Peter, l’únic que aconseguí localitzar després de ser venut quan tenia 5 anys, i víctima d’abusos desde aleshores. I guanyà.

La trajectòria de lluita, predicant per l’emancipació amb arguments dels evangelis a peu de carrer, la dugué a ser víctima de la repressió al seu propi estat de Nova York, malgrat aquesta devoció cristiana (acabarà santificada per diverses esglésies), de forma que decidí emigrar cap un altre estat, a una comunitat de colons utòpica instal·lada a Massachusetts, que recollia diverses influències, en plena època d’efervescència d’aquestes experiències, no absentes de contradiccions, fins que aquesta es va auto-dissoldre .

Gràcies a la seva intervenció a la Convenció per als drets de la Dona organitzada per Tracy Hanna i Frances Danna Baker Gage, s’instal·là a Ohio durant els següents anys per organitzar desde allà diverses gires de xerrades, actes i accions en favor de l’alliberament de les persones esclaves i de les dones en general, junt amb un nodrit grup d’activistes, col·laborant, com abans hem dit, amb el “New York Anty-Slavery Bugle”, i amb el grup “Amics del Progrés”, fent conferències i participant de convencions i accions diverses. Fins convertir-se en un dels referents imprescindibles per entendre la evolució de la lluita emancipadora als EEUU del seu segle.

Més endavant tornar a Nova York, on conegué el President Abraham Lincoln i, a partir del decret d’abolició, col·laborà molt activament amb el reclutament de regiments d’afroamericans i de recursos per l’exèrcit del nord, durant la Guerra Civil, i, un cop acabada aquesta, seguí al peu del canó defensant la igualtat de drets, fins que anys més tard, ja molt gran, es retirà a Michigan a una experiència més o menys semblant a la que havia conegut a Massachusetts de forma fallida, que aquesta vegada sí reeixí doncs fou el seu retir fins al final dels seus dies.

Les idees:

Sojourner Truth fou una persona lliurepensadora, que, partint d’una formació devotament cristiana, sabé entendre i rellegir els evangelis (referent universal als EEUU encara ara) per enfocar-los a una missió alliberadora en clau de genere i de lluita de classes.

Malgrat modular els seus discursos per fer front a auditoris habitualment refractaris a escoltar una dona, i més si aquesta era pobre, i de pell negra. No va afluixar mai en la defensa de la igualtat de drets universal, motor de les lluites d’alliberament d’aquell temps, en destapar les perversions dels discursos ben intencionats dels moderats d’una i altre banda, i de fer propostes clares en favor del progrés humà i material de les classes més desafavorides, sense dubtar tampoc, si calia, en denunciar l’avarícia de la classe dominant.

Així doncs, al seu discurs a la Convenció per als Drets de la Dona, si bé recorre a exemples molt bàsics, alhora destapa aquells que entenien l’emancipació de la dona partint d’una concepció racial i classista d’aquesta, separant la lluita de les dones de les dels homes, de l’emancipació del treball, i allunyant finalment l’assoliment de la plena igualtat de drets.

En “And ain’t I a woman?” (i no sóc una dona?) hi ha la triple reivindicació davant una triple opressió: com a dona, com a afroamericana, i treballadora. Reblant els arguments en favor de la igualtat de drets entre homes i dones, reafirma alhora la universalitat d’aquells drets, sense distinció, tampoc pel color de pell o l’origen ètnic o social. I hi és present en cadascun dels arguments que utilitza. Cal tenir en compte que aquest fou el primer, el menys preparat, el més espontani…

Algun dia Hollywood ens n’haurie de fer la peli. Però no ho faran.

Versió “original” del text:

“Wall, chilern, whar dar is so much racket dar must be somethin’ out o’ kilter. I tink dat ‘twixt de niggers of de Souf and de womin at de Norf, all talkin’ ’bout rights, de white men will be in a fix pretty soon. But what’s all dis here talkin’ ’bout?”

“Dat man ober dar say dat womin needs to be helped into carriages, and lifted ober ditches, and to hab de best place everywhar. Nobody eber helps me into carriages, or ober mud-puddles, or gibs me any best place!” And raising herself to her full height, and her voice to a pitch like rolling thunder, she asked. ‘And ain’t I a woman? Look at me! Look at my arm! (and she bared her right arm to the shoulder, showing her tremendous muscular power). I have ploughed, and planted, and gathered into barns, and no man could head me! And ain’t I a woman? I could work as much and eat as much as a man – when I could get it – and bear de lash as well! And ain’t I a woman? I have borne thirteen chilern, and seen ’em mos’ all sold off to slavery, and when I cried out with my mother’s grief, none but Jesus heard me! And ain’t I a woman?”

“Den dey talks ’bout dis ting in de head; what dis dey call it?” (“Intellect,” whispered someone near.) “Dat’s it, honey. What’s dat got to do wid womin’s rights or nigger’s rights? If my cup won’t hold but a pint, and yourn holds a quart, wouldn’t ye be mean not to let me have my little half-measure full?” And she pointed her significant finger, and sent a keen glance at the minister who had made the argument. The cheering was long and loud.

“Den dat little man in back dar, he say women can’t have as much rights as men, ’cause Christ wan’t a woman! Whar did your Christ come from?” Rolling thunder couldn’t have stilled that crowd, as did those deep, wonderful tones, as she stood there with out-stretched arms and eyes of fire. Raising her voice still louder, she repeated, “Whar did your Christ come from? From God and a woman! Man had nothin’ to do wid Him.”

Oh, what a rebuke that was to that little man. Turning again to another objector, she took up the defense of Mother Eve. I can not follow her through it all. It was pointed, and witty, and solemn; eliciting at almost every sentence deafening applause; and she ended by asserting:

“If de fust woman God ever made was strong enough to turn de world upside down all alone, dese women togedder (and she glanced her eye over the platform) ought to be able to turn it back, and get it right side up again! And now dey is asking to do it, de men better let ’em.” Long-continued cheering greeted this.

“‘Bleeged to ye for hearin’ on me, and now ole Sojourner han’t got nothin’ more to say.”
Sojourner_Truth_22

Joan-Arnal Boy,

Militant de la CUP de Sitges i de l’EI.

Anuncis

La “proposta” del govern municipal de nova retallada en el Capítol 1 dels pressupostos, aquell que fa referència als recursos humans, ha encès (i molt) els ànims entre les i les treballadores de l’Ajuntament.

Imatge

El Ple municipal celebrat el passat dilluns, un dia després de les eleccions autonòmiques, havia de ser tranquil i ràpid però d’això no en va tenir ni un pèl. La nova proposta de retallades en el Capítol 1 (Recursos Humans) del Pressupost municipal ha provocat molta indignació entre el personal del consistori. I això va quedar ben clar amb la mobilització de més d’un centenar de treballadors i treballadores que va obligar a aturar el desenvolupament normal del Ple. Després d’una hora i veient que el govern no feia els passos que creiem necessaris per solucionar el conflicte i abandonar les polítiques d’”ordeno y mando”, el regidor de la CUP va abandonar el seu seient en solidaritat amb el col·lectiu de treballadors.

La difícil situació financera de l’Ajuntament, l’elevat deute que atresora i les polítiques neoliberals nefastes que posa en pràctica el govern; no dóna cap més opció que una clara reducció de la despesa en el Pressupost pel proper 2013. A més, fins ara les retallades més quantioses només s’han produït en serveis i llocs de treball, deixant ben clara la seva última voluntat que no és altra que la d’aprimar fins a la pràctica desaparició d’allò públic.

Aquesta vegada, i després d’una primera retallada en el Capítol 1 i la retirada dels complements salarials (social i de formació) i la paga de Nadal, el govern proposa una triple solució: “reducció solidaria” del 8% del sou dels treballadors, la reducció d’un 15% a interins i laborals o aplicar un ERO que acabi amb 47 treballadors al carrer. Davant d’aquest nou xantatge des de la CUP demanem:

  1. Que el govern aturi el xantatge i les amenaces d’aplicar un ERO entre el personal de l’Ajuntament.
  2. Que l’aprovació inicial dels pressupost es traslladi al mes de gener i no tenir por a deixar pel mes de març l’aprovació definitiva d’aquests.
  3. Convocar una nova taula de negociacions conjunta entre govern, oposició i treballadors per estudiar amb calma el pressupost per minimitzar l’efecte de la reducció en la despesa.
  4. Que el govern compleixi la paraula guanyant la credibilitat perduda davant dels seus treballadors després de prometre que amb la primera retallada de 400.000€ es garantien nòmines i llocs de treball.
  5. Fer els esforços suficients per fer públiques amb prou temps i conjuntament les Ordenances Fiscals i el Pressupost ja que sense les primeres no s’entén l’altre i a la inversa. Només així es pot fer un anàlisis global i treballar d’una manera coherent.

Tot i que esperem que la situació arribi a una solució pactada i que no vulneri una altra vegada els drets dels treballadors, des de la CUP no veiem el govern de dretes municipal amb la voluntat d’arribar a acords amb els treballadors i treballadores. Davant d’aquesta situació no podem fer altra cosa que mostrar tot el nostre suport i recolzament a aquells que en un any i mig han vist retallats els seus drets i els seus sou fins a tres vegades i han de suportar dia rere dia la sensació de caminar a la corda fluixa.
Imatge

La CUP abandona el ple però no la responsabilitat

En abandonar el Ple per les causes abans explicades, no vàrem poder defensar les nostres posicions respecte els punts de l’ordre del dia que restaven per debatre. Per això, i abans de res, volem demanar disculpes a tothom qui no s’hagi pogut sentir representat al llarg del Ple i explicar ara breument els nostres posicionaments.

Front l’aprovació del manifest contra la violència de gènere, tot i votar-hi a favor, volem fer unes poques consideracions. Des de la CUP trobem a faltar transversalitat en el gènere, és a dir, que el manifest no només parli de la violència física contra les dones sinó també de totes aquelles cares (violència psíquica, econòmica, política, laboral…) i víctimes (homosexuals, transexuals, intersexuals…) que pateixen la violència del patriarcat. Alhora, volem denunciar especialment aquella violència més institucionalitzada i “legal” realitzada a través de les institucions de l’Estat com són les lleis antiabortament, contra els matrimonis homosexuals, etc.

D’altra banda, també volem mostrar el nostre suport a la moció presentada pel grup del PSC referent a la greu problemàtica i emergència social que representen els desnonaments. Tot i això, també hi volem aportar una visió més incisiva i crítica, posant de manifest la nul·la capacitat d’arribar a solucions justes per part dels partits polítics els quals estat lligats de peus i mans pels bancs. Per això creiem més necessari que mai que l’Ajuntament prengui cartes sobre l’assumpte i iniciar accions per controlar i minimitzar els efectes de les execucions hipotecàries i desnonaments a Sitges alhora que insta al govern de la Generalitat a emprendre protocols de seguretat i actuació per part dels Mossos d’Esquadra a la no intervenció violenta en casos de famílies desnonades.

Candidatura d’Unitat Popular de Sitges (CUP-Sitges)

www.sitges.cup.cat, sitges@cup.cat, @CUP_SITGES, facebook.com/CUPsitges

Des del dilluns 5 de novembre, cinc treballadors de Telefònica estan en vaga de fam per la readmissió d’un d’ells, acomiadat en ser considerat “no rentable” per tenir baixes mèdiques justificades.

Després de més de tres setmanes en vaga de fam la salut d’aquest companys està greument afectada. Un d’ells ja hagut d’abandonar la vaga per decisió mèdica.

L’acomiadament va ser sentenciat, primer nul i, després, improcedent. Aquest improcedent permetia a Telefònica acomiadar el treballador amb una indemnització o bé readmetre’l. Telefònica va optar per l’acomiadament.

Així estan les lleis: una persona que ha estat declarada innocent pot ser acomiadada. Amb la vergonyosa circumstància, a més, que la pròpia sentència declara que Telefònica ha pretès aplicar una llei amb caràcter retroactiu, vulnerant així l’art. 9.3. de la Constitució.

La llei, que empara i obliga a tots els ciutadans i ciutadanes, no traspassa el mur de las empreses.

És en una situació de crisi aguda quan les injustícies es tornen més insuportables (acomiadaments, desnonaments, estafes bancàries…) i quan es manifesta en tota la seva cruesa el poder abusiu de les grans empreses.

Per això, les organitzacions signants ens comprometem, en la mesura de les nostres possibilitats, a la mediació, la negociació, la lluita per aconseguir els canvis legislatius necessaris perquè:

 

1º) Telefònica readmeti als acomiadats per baixes per malaltia justificades, com és el cas d’en Marcos.

2º) Cap treballador ni treballadora amb baixes mèdiques justificades pugui ser acomiadat/da.

3º) En el cas d’un acomiadament improcedent, que sigui el treballador o treballadora qui tingui la facultat d’optar entre la indemnització i la readmissió.

 

Barcelona, 27 de noviembre de 2012

 

Consideració prèvia:Aquest document és el resultat del treball intens dut a terme al llarg del mes d’Octubre per les i els militants de la CUP, així com les d’altres organitzacions, col·lectius i associacions de l’Esquerra Independentista i moviments socials i populars.

El mateix no és ni molt menys un punt d’arribada o una proposta tancada, ans el contrari. Aquest Programa Polític amb el que la Candidatura d’Unitat Popular – Alternativa d’Esquerres es presenta a les eleccions al Parlament de Catalunya del proper 25 de Novembre és un document en construcció que anirà evolucionant, ja que és un punt de partida a partir del qual han de continuar treballant totes aquelles persones que aposten per la construcció de la Unitat Popular al llarg dels propers mesos i anys.

Aquesta consideració és va decidir en el marc del Consell Polític del passat dissabte 27 d’Octubre.

Per la Construcció Nacional

Independència nacional per als Països Catalans.

Forçarem la ruptura dels Països Catalans amb els estats ocupants a través de l’exercici del dret a l’Autodeterminació del poble català.

Defensa que només junt amb la consecució de lemancipació social serà possible reeixir en el procés per construir la independència nacional.

Una república dels Països Catalans per una democràcia real i directa

Fomentarem i facilitarem la creació dels mecanismes que permetin generar un procés constituent per establir les institucions polítiques comunes que permetin a la societat catalana governar-se.

Treballarem per l’establiment dels mecanismes que permetin la construcció d’una societat plenament democràtica a partir de l’exercici de la democràcia real, popular, horitzontal, participativa, directa, activa i inclusiva. L’evolució de tota societat plenament democràtica és el Socialisme.

Per l’Europa i la Mediterrània Solidàries dels pobles lliures.

La CUP – Alternativa d’Esquerres rebutja formar part de la Unió Europea, l’Euro, l’OTAN i l’Euroexèrcit. L’actual projecte de la UE és un projecte al servei del capitalisme i el neoliberalisme. Rebutgem les polítiques del BCE, FMI i el BM. Treballarem per un marc de relacions euromediterrànies dels pobles lliures. Promourem el tancament de totes les bases militars, i la construcció d’una societat que potenciï la cultura de la pau, la cooperació i la solidaritat internacionalista

Pel català com a llengua comuna i preferent

En primer lloc, fem una aposta clara perquè el català, la llengua pròpia i històrica d’aquestes terres, sigui la llengua de cohesió social, la llengua comuna de les persones que convivim en aquest territori i, per justícia –com fan tots els estats que volen garantir la continuïtat històrica de la seva llengua–, llengua oficial. Defensarem que l’occità sigui llengua oficial a la Vall d’Aran i la Fenolleda i el castellà als territoris castellanoparlants del País Valencià.

Aquesta oficialitat del català no impedeix, però, que considerem que en aquests nous Països Catalans uns dels objectius com a país consisteixi a treballar pel plurilingüisme, per aquest motiu haurem de tenir en consideració el castellà –i en els territoris de la Catalunya Nord el francès–, com una de les realitats lingüístiques del nostre país, impulsarem un debat social sobre quin haurà de ser el estatus jurídic d’aquestes llengües.

Per un nou model social, econòmic i cultural

Una economia al servei del poble. Aturem les retallades

La CUP – Alternativa d’Esquerres defensa un model socioeconòmic socialista i ecològic enfront del model capitalista. S’han d’establir mecanismes que permetin la nacionalització de la banca, les entitats intervingudes amb diners públic, així com l’establiment de les mesures legals a l’abast per encausar i jutjar als responsables econòmics i polítics de l’actual situació econòmica i social.

Sobirania econòmica i no pagament del deute il·legítim

Apostem per fer una auditoria popular, declarar nul i suspendre el pagament del deute públic il·legítim als fons d’inversió i la banca internacional.

Nacionalització i autogestió dels sectors estratègics

Defensem la propietat pública i col·lectiva dels sectors estratègics clau. Les diverses fonts d’energia, l’aigua i altres recursos naturals han de ser declarades de titularitat i gestió pública, democràtica i col·lectiva.

La cultura com a eina de transformació social

Ens comprometem a situar els equipaments i infraestructures culturals al servei de les noves relacions col·lectives que volem promoure.

Per un espai comunicatiu dels Països Catalans

Volem uns mitjans de comunicació que reflecteixin la realitat social i nacional sense filtres partidistes ni interessos conjunturals, i treballarem per un espai comunicatiu d’àmbit de Països Catalans.

Per la igualtat d’oportunitats, les llibertats, i els drets socials i laborals

Repartiment dels treballs i de la riquesa

Pel repartiment del treball productiu, domèstic i de cura, la reducció de la jornada laboral, dignificació del treball, tancament de les ETT,derogació de les reformes laborals i establiment d’un nou marc laboral. Treballarem per acabar amb el treball precari.

Pels drets i les llibertats

Treballarem per derogar lleis discriminatòries com ara la d’estrangeria i els efectes segregadors que en deriven: racisme institucional, desprotecció laboral i assetjament policíac entre d’altres.

Per uns serveis públics universals, de qualitats i únics

Defensem l’existència d’una única xarxa pública amb prestacions universals i gratuïtes, i amb criteris d’alta qualitat i eficiència. Per fer-ho, promourem la derogació de tot acord o concert amb entitats privades en l’àmbit dels serveis públics i les pensions. Impulsarem l’assumpció i gestió de la propietat per part del sector públic de les actuals escoles i hospitals concertats. Universitat pública, de qualitat i gratuïta. El coneixement i recerca han d’estar al servei del poble i no del capital i el mercat. Readmissió de les persones acomiadades com a resultat de les polítiques de desbaratament dels serveis públics. Proposarem l’augment de les partides pressupostàries dels serveis públics i del sistema de pensions, així com establir un marc legal que impedeixi una disminució d’aquestes partides en un futur.

Pel dret a l’habitatge i a la terra

Defensem una moratòria dels desnonaments: prohibició immediata de tots els desnonaments per raons econòmiques. Advoquem per crear un mercat públic de lloguer amb preus que no sobrepassin el 30% de la renda del llogater. Despenalització de l’ocupació.

Cap a una societat no patriarcal

Per unes polítiques públiques que facin efectiu l’avortament lliure i gratuït dins del sistema sanitari públic, la lluita contra la violència de gènere amb els mitjans necessaris per desenvolupar-la, el reconeixement social del treball productiu, domèstic i de cures, la perspectiva de gènere en totes les polítiques públiques, el dret de lesbianes, gais, bisexuals, trans i intersexuals de viure amb llibertat la seva sexualitat.

Per la defensa del territori

Per un model territorial respectuós amb el medi i al servei de les persones

Per un canvi radical en la política d’infraestructures, acabant amb les obres de destrucció massiva i les socialment i econòmicament deficitàries (aeroports comarcals i trens d’alta velocitat), apostant per la promoció del transport públic en detriment del vehicle privat. Replantejament del model turístic per aturar la tendència que està convertint els Països Catalans en un parc temàtic. Vam dir No a Eurovegas, diem no als models com BarcelonaWorld i Terra Mítica. Promourem plans integrals de protecció del medi ambient contra tota mena d’activitats que en el marc capitalista es desenvolupen i amenacen la seva pervivència.

Uns Països Catalans sense nuclears amb un model energètic ecològic

Desplegament i intensificació de l’ús d’energies alternatives i renovables sota el model de la generació distribuïda, tot advocant per una reducció gradual del consum energètic. Estem en contra de les grans infraestructures energètiques que només estan al servei del capital com és el cas de la MAT.

Sobirania alimentària i per una nova cultura de l’aigua i de la terra

Treballarem per superar l’actual marc de producció socialment i econòmicament insostenible, promoure la pagesia ecològica com a sector estratègic per a la seguretat alimentària, l’equilibri socio-ambiental a l’entorn rural i la creació d’ocupació dins d’un nou paradigma d’economia ecològica. Prohibició dels cultius transgènics. Defensem la gestió pública, directa i transparent de tot el cicle de l’aigua, treballarem per evitar la seva privatització.

 

 

Entrevista a David Fernandez a Sabadell

 

Entrevista a David Fernandez a Rac1

 

 

 

 

Entrevista a Pau Lozano, cap de llista nº2 de la CUP-AE per Lleida i Pirineus.

 

 

  • Som els somiadors que creiem en les realitats possibles i estem convençudes que la utopia és l’únic motor de la transformació i el canvi.
  • Som els que no acceptem la submissió ni la renúncia que ens imposen. Els que les seves polítiques i notícies no ens espanten. Els que hem perdut la por fins i tot a tenir por.
  • Som les que ens enfrontem permanentment a la cultura de la derrota.
  • Som les que volem una vida de colors, de matisos, i no de gris-decadència.
  • Som els Sense Futur a qui el present no els paralitza. Perquè hem decidit rebregar-lo.
  • Som el NOSALTRES que ha omplert els carrers i les places en descobrir-ho. No som mercaderies en mans de polítics i banquers
  • Som les que hem compartit espais, gestos i somriures. Paraules i lluites. Cops de porra i altres formes de violència generalitzada. I ho hem suportat ajuntant-nos.
  • Som les que hem cridat: “Volem un habitatge digne” i ens hem compromès per aconseguir-ho. Desobeint lleis injustes. Resistint-nos a ser foragitades.
  • Som les que no ens hem quedat a casa a veure què.
  • Som els que volem educar els nostres fills i filles en una escola que sigui pública i de qualitat. Els que no creiem en l’adoctrinament ni en les escoles-fàbrica.
  • Som les que sabem que la cultura no és un luxe ni un bé de consum. Les que creem contra el buit creatiu a què la societat de l’espectacle ens aboca.
  • Som l’esperança de vida de la sanitat pública. El dret a envellir dignament. No som un negoci.
  • Som tot allò que configura els barris, els pobles, les comunitats. Som l’urbanisme de la nostra pròpia vida en comú. Som les ciutats de totes les persones.
  • Som la lluita contra la precarietat. L’exigència d’un treball digne. Som el suport mutu i l’autoorganització que es rebel·la contra els acomodiaments. Som tots els aturats que volen deixar de ser-ho. Les que avorrim l’esclavatge d’aquest treball de misèria.
  • Som les que hem entès que el coneixement no s’ha de mercantilitzar sinó estendre de forma crítica. La universitat ha de ser del i pel poble.
  • Som els que ens estimem molt més el nostre territori que els diners que es genera en explotar-lo.
  • Som les que pensem alternatives. Les que cooperem i no competim. Les que foragitarem els mafiosos de la destrucció i la cleptocràcia.
  • Som acollidores. No volem que els murs del desconeixement i la desconfiança ens separin. Som les que avorrim l’existència dels CIE’s i les extradicions.
  • Som la nostra identitat que ve d’antic i muta. Som els nostres referents culturals i lingüístics. Som el català parlat de cadascú.
  • Som la territorialitat completa de la nostra manera de ser i existir.
  • Som els que creiem en les paraules; i pensem que han de deixar de ser buides i recuperar el seu significat.
  • Som la independència plena. La real. Lluny de la subordinació a d’altres estats o a l’Europa del capital, del frau, del deute, de l’especulació, de la guerra i de l’exclusió social.
  • Som les que volem re-tornar a la democràcia. A la presa de decisions col·lectives, directes, participatives, actives i inclusives.
  • Som les que no volem delegar la nostra responsabilitat. Les que volem recuperar la nostra acció política sense donar xecs en blanc a res ni a ningú.
  • Som els que volem fundar les nostres institucions polítiques comunes que ens permetin governar-nos.
  • Som les que anirem al Parlament a desobeir i impugnar les seves institucions, aquelles que estan al servei d’un ordre depredador i egoista.
  • Som els hereus de la tradició obrera, de les revoltes populars, i de tots els processos d’autoorganització i ruptura. Dels fets aquí o a l’altra banda.
  • Som el procés que es crea i recrea. Que es va modificant i és mòbil. Que es multiplica.
  • Som l’aprenentatge fruit de cada acció que hem fet o defensat. Som els que sentim que ha arribat l’hora confluir, i de gestar espais de poder constituent a cada vila o barri.
  • Som tot allò que som i el que podem ser encara. Som encara més.

 

Som Unitat Popular.

I ho volem tot!

 

Som anticapitalistes perquè no volem un sistema que es basa en la desigualtat i en l’explotació de les persones i els recursos naturals, per la seva supervivència.

 

Som anticapitalistes perquè no estem d’acord amb el consumisme individualista sobre el que se sustenta l’economia de creixement continu depredadora dels recursos que ens ha portat a la crisi actual.

 

Som anticapitalistes perquè no volem que el poder financer mani l’economia, l’economia mani la política i els polítics carreguin sobre les classes populars els interessos que reclamen els especuladors financers.

 

Som anticapitalistes perquè volem que les decisions empresarials es prenguin als centres de treball entre totes les treballadores i no en els despatxos llunyans d’empreses de fons d’inversió.

 

Som anticapitalistes perquè l’interès col·lectiu ha de prevaldre sobre l’interès individual.

 

Som anticapitalistes perquè s’ha de garantir el dret a l’habitatge i a una vida digna i no el dret a la propietat i a la usura.

 

Som anticapitalistes perquè és un dels pilars del patriarcat i aquest mai ens farà a tothom iguals.

 

Som anticapitalistes perquè la socialdemocràcia només ha funcionat quan el capitalisme es desenvolupa a bon ritme i és captiva del’economia liberal en temps de crisi.

 

Som anticapitalistes perquè el capitalisme és un dels pilars del patriarcat i aquest perpetua les relacions de poder, competitivitat i els estereotips violents. Apostem per unes relacions lliures i sanes basades en la confiança i el respecte compartits.

Som anticapitalistes perquè el sistema no admet reformes, s’ha de destruir.

No ens podem guarir de la crisi amb les medicines que recepten aquells que ens han encomanat la malaltia del capitalisme, per això som anticapitalistes.

 

Oscar Mendoza, CGT – Funció Pública

 

Sovint se’ns acusa a la CUP, com a la resta de l’Esquerra Independentista, d’avantposar a la independència les nostres reivindicacions socials. És el preu a pagar per la nostra sinceritat i radicalitat a l’hora de definir-nos, en aquest temps ensopit d’ambigüitats.

Aquesta manca de definició és la que permet als partits sobiranistes amagar les seves preferències socials, que en tenen, i les porten a la pràctica. I, molt important, és aquesta mateixa manca de definició la que, aplicada a la qüestió nacional, els ha permès amagar la seva claudicació des de la Transició. Des de l’això no toca dels convergents, a l’emplaçament a les institucions internacionals o a futurs llunyans d’Esquerra.

Amb aquest argument, els transversals constantment criden a l’unitat i a la renúncia sobre el contingut de la independència, però només a la CUP. Per què mai es demana a Convergència que renuncïi al seu projecte neo-liberal i pari de destruir les poques estructures d’estat que tenim, els serveis públics, en pro de l’unitat independentista? O a Esquerra que deixi de banda els seu liberalisme social (sic)? Per què no reclamen a Solidaritat que deixi d’opinar sobre temes que no siguin exclusivament l’independència política?

Que no es presenten els partits independentistes per a les institucions que després hauran de gestionar tota mena d’assumptes? Oi que ocuparan conselleries i comissions parlamentàries? Oi que aplicaran retallades o deixaran d’aplicar-les?

Parlem clar doncs, i definim-nos. Quina independència volem? Per a què? I per a qui?

L’Esquerra Independentista ho tenim molt clar, perquè vam néixer per a això. Som independentistes perquè no renunciarem a que els Països Catalans ens organitzem com millor ens convingui. I som socialistes perquè sabem que sense independència econòmica, no tindrem una veritable independència política. Volem la independència per a que el conjunt del poble decideixi quin país volem, i que l’economia estigui al nostre servei per al nostre benestar, i no per a que nosaltres estiguem al servei de l’economia d’uns quants, per al seu benefici propi.

Ho volem tot, i no renunciarem a res. Això vol dir que dificultarem un procés independentista que no coincideixi del tot amb el nostre projecte? Evidentment que no. Per parlar d’independència sempre ens hi trobaran perquè sempre hi hem estat, i gairebé sempre en solitari.

Sabem que això molesta, i que la intenció de fons és excloure’ns del debat independentista. Potser per això ara criden els transversals al vot útil.

Que nosaltres quedem fora del Parlament principatí, és garantia d’un procés a mitges, d’un nou pacte amb Espanya, vernissat d’estat propi. Per això diem que el nostre vot és més útil que mai, si el que es vol és una independència total de la nació completa.

I si això fós poc, resulta que des de l’aritmètica electoral, el nostre no només és útil, sinó indispensable. Aquells que al·leguen que s’ha de votar pels partits que tenen diputats “assegurats”, haurien d’explicar que els vots que podria treure la CUP, en cas d’anar cap a ells, significarien 2 diputats “independentistes” més, però 4 escons quedarien a repartir entre partits no independentistes. En canvi, aquests mateixos vots, podrien significar que nosaltres entréssim al parlament amb 3, o fins i tot 5 diputats, que ja no es repartirien entre els partits espanyolistes amb menys vots.

Sempre s’ha dit, que qui no parla clar, alguna cosa amaga. Nosaltres ho hem dit sempre: independència i socialisme per als Països Catalans!

Karim Akbih, Cup de Vilanova

Imatge

La CUP té com a objectiu desenvolupar el projecte polític de la construcció de la unitat popular i generar dinàmiques de contrapoder popular. Les Candidatures d’Unitat Popular treballen per la concreció unes formes de fer política des de la proximitat, des de la participació directa en la presa de decisions i amb el treball colze a colze amb les diferents lluites instaurades en el nostre territori. La CUP és per pròpia definició espai de treball polític arrelat en el territori i pròxim a la gent en el que hi conflueixen, entre d’altres, un seguit de persones provinents de col·lectius, moviments i organitzacions representatives de l’esquerra, així com d’organitzacions i col·lectius de l’esquerra independentista i transformadora.

Les Candidatures d’Unitat Popular entenem que només a través d’un municipalisme d’alliberament arrelat al territori, a la seva gent i a la pròpia història, és possible endegar un procés de construcció nacional i transformació social que tingui en compte l’àmbit nacional, els Països Catalans, trencant les fronteres imposades i retornant el poder de decisió al poble. Davant un sistema que cada vegada allunya més de les classes populars els marcs de decisió econòmic, social i polític, són els municipis les úniques institucions que resten a l’abast del poble i que poden tenir legitimitat per construir àmbits compartits de decisió i de superació dels conflictes socials i nacionals que es plantegen.

Actualment les administracions públiques municipals estan lligades de peus i mans cosa que provoca una manca d’eficiència de les nostres lluites en el marc de les polítiques municipals. Ens trobem que les necessitats de la classe popular més afectada per la crisi i les retallades dels drets socials passen per accions polítiques que es formulen en institucions supramunicipals. Al mateix temps que els nostres ajuntaments estan endeutats per les mancances de finançament induïdes per les polítiques europees i nacionals i per la mala gestió realitzada els últims anys.

En aquest marc tenim la necessitat de la creació d’un programa polític nacional que ens permeti posicionar-nos com una organització política amb un discurs independentista, social i rupturista amb les diferents estructures d’estats que s’imposen en el nostre territori, els Països Catalans. Llancem doncs, una proposta política nacional contra les receptes imposades per la Unió Europea i els Estats espanyol i francès, executada mitjançant l’obertura de dos fronts de lluita; la mobilització política al carrer amb les reivindicacions de la classe treballadora, les lluites populars i l’Esquerra Independentista; i per l’altre l’aprofitament de l’altaveu mediàtic de la lluita institucional al parlament.

La CUP ens presentem a les eleccions al parlament de Catalunya per defensar el dret a decidir dels pobles, per reclamar la independència dels Països Catalans, per la defensa dels serveis públics i dels nostres drets socials i laborals, pel dret al treball i a viure dignament, per donar veu a la gent que ha perdut la casa en la resistència contra els desnonaments, per promoure unes polítiques d’igualtat entre sexes i per donar una alternativa al sistema capitalista. Un sistema capitalista i patriarcal basat en l’explotació de les persones i dels recursos naturals, on uns pocs controlen i dirigeixen la vida de la resta de població.

Cal dir prou a aquesta situació,

a arribat l’hora del poble i ho volem tot.

Amb referència a l’Intervenció del regidor de cultura en nom de l’ equip
de govern a la re-inauguració del triangle contra l’ homofòbia que va
tenir lloc el proposat 5 d’octubre el FAGC vol MANIFESTAR:

La nostra sorpresa davant l’ argumentació exposada per justificar la
necessitat de prendre mesures d’ordre públic a l’ estiu davant “LA
SATURACIÓ” de turisme gai a la Vila.

Aquest argumentari és una de les claus que va portar a les fitxes
policials a homosexuals a l’ estiu de 1996.

Tot i que valoren positivament l’afirmació del regidor que va admetre
“QUE HAVIA ESTAT UNA ERRADA LES FITXES” i L’Actitud dialogant i efectiva
del sr alcalde davant la nostra petició de restaurar el monument.

Demanem que aquest plenari es pronuncii en contra dels arguments
criminilitzadors vers al col.lectiu gai pronunciats pel regidor de cultura
en nom de l’ equip de govern.No es podrà passar pàgina mai si no és des-de
l’ autocrítica i la de demanar disculpes integrant a la comunitat gai en
absoluta igualtat respecte a l’ heterosexual.

Aprofitem l’ ocasió per donar les gràcies a la CUP per presentar aquesta
moció i tots els grups municipals que defensen els drets i llibertats del
col.lectiu LGTB

Barcelona 29.10.2012

Eugeni Rodríguez Giménez
Portaveu del FAGC

President de L’Observatori Contra L’Homofòbia
C/ Verdi 88 – 08012 Barcelona
Tel.: 652 13 89 46

Clíca aquí per llegir el document: l’Esquerra Independentista i el full de ruta de l’ANC

Em sembla que era Nietzche que deia que sí que la història sempre torna, però que ho fa sempre una mica en plan de broma. No hi pogut evitar pensar-hi en veure les imatges de la rebuda a Artur Mas a la plaça St. Jaume dijous, en arribar de Madrid, en un intent força reeixit gràcies a la inestimable col·laboració de TV3 i Rac1, d’emular les rebudes als polítics catalans que cap als anys trenta anaven a bregar a Madrid amb els governants de la República.

Aquests dies hem pogut gaudir d’un impressionant desplegament per part dels principals mitjans de difusió del principat, amb els mitjans públics agrupats entorn el CAC i els del Grup Godó al capdavant. En una carrera per situar-se preferentment en la narració de la història que els ha portat a sobreinformar fins la histèria i que corre el perill d’aburrir.

Més impressió fa si revisitem hemeroteques i veiem com parlaven aquests mateixos mitjans i la majoria d’aquests mateixos periodistes, quan en parlaven, de qualsevol proposta indepe fins poc abans de l’Onze d’aquest any.

Tota aquesta bombolla informativa és semblant a la que descriu Amadeu Hurtado, en el seu llibre sobre els fets d’octubre del 34, viscuts en primera persona. D’aquella, els que tingueren sort acabaren tots a la presó, i alguns dels millors, com sempre, quedaren pel camí. Entre ells Jaume Compte i molts altres. Cal anar amb compte amb les bromes de la història.

El govern de Catalunya, empresonat

Probablement per això l’actual President de la Generalitat es va afanyar a declarar que “no haremos nada que pueda parecer o interpretarse como una ruptura… no estamos locos, no nos echamos al monte!”.

Abans li ho habie repetit al seu col·lega de Rajoy per tranquil·litzar-lo, com davant les càmeres, i quelcom més que li devia prometre per estalviar-se tan alegrement la gangbang espanyolista de presentar el projecte de pacte fiscal davant el congrés espanyol a lo Ibarretxe (a qui van obligar a anar-hi, i a fer-ho), a l’espera que sorgeixi, de les pròpies institucions o forces principatines, una tercera via més o menys transitable que eviti el descarrilament del tren de via estreta que condueixen, d’ample espanyol.

Poc han trigat els sindicats més grocs i la patronal d’aquí i d’allà a reclamar que s’estudií la possibilitat del concert econòmic o es facin altres passos per revertir la actual “passa” d’independentisme, que està destapant una realitat que pocs es pensaven: ara com ara l’acceptació de la ruptura amb l’estat espanyol per part de la major part de la societat catalana és un fet.

Als milers de ciutadans que sortiren el dia de la Diada, si van sumant moltíssima gent que fins aquell dia encara contemplava la independència com una utopia, amb tot allò del viatge a Ítaca i altres eufemismes recurrents, però que ara que sembla que l’arribada al paradís hel·lenístic haigui de ser imminent (sic), molts dels que fins ara ignoraven o fins hi tot miraven amb cert menyspreu, més o menys indissimulat, les venalitats d’uns quants extremistes de cap calent, ara s’apunten a la festa per no quedar fora de la majoria, temerosos de sentir-se apart, i, com deia una il·lustre sitgetana aquest estiu: el dia D seran els primers que agafaran la bandera i es plantaran al carrer a aplaudir i sumar-se als que guanyen, com igualment feien quan els que guanyaven eren els altres i per això n’eren part.

Però la gent, la massa de gent, és ideològicament molt amorfa i molt manipulable i encara no ni ha prou amb tot plegat, el retorn a la vella tàctica incrementalista i les consabudes ambigüitats, planen sobre la transformació d’aquell clam netament independentista en una fantasmada d’estat propi, que es farà realitat com per art de màgia en una formula sospitosament semblant a allò que abans d’ahir en deien simplement pacte fiscal. És el que té deixar-ho en mans dels convergents.

Ara que ens tenen ben distretes amb eleccions a tort i a dret i voleiant la immensa pastanaga que nosaltres mateixes hem donat per no perdre la il·lusió, ja sonen rumors increïbles sobre una nova pujada de l’IVA el mes que ve, i cert mercadeig amb les pensions en les negociacions del proper rescat… a Grècia o Portugal els mitjans tampoc parlen de rescat, i ja en porten uns quants.

Ojo l’hortet al que ens estan portant.

Joan-Arnal Boy

militant de l’EI de Sitges

La mani va ser l’èxit esperat, fins al punt que va absorbir la convocada per l’Esquerra Indepe per anar cap al fossar com cada any, que va quedar com un bloc més de la mobilització beneïda per TV3 i el Grup Godó, malgrat partir d’un punt diferent i caminar en una altre direcció.

El guió estava escrit, no era un programa lineal, sinó un gran contenidor, per fer un símil radiofònic, on hi cabia de tot, fins hi tot el Barça es va apuntar a la festa amb una probablement falsa segona equipació per l’any que ve, molt oportuna, que ja es podia comprar dilluns passat mateix. L’èxit estava assegurat.

A voltes son ben curioses les aliances i coalicions de forces que fan girar les rodes de la història, la Xina Popular de Mao, per posar un exemple, emergí d’una aliança entre treballadors, camperols i burgesia, petita i mitjana o “nacional”, com en diuen allà, i així ho representa a la seva bandera, amb quatre estrelles, una per cada un d’aquests grups socials.

La mateixa Comunitat Autònoma de Catalunya fou el resultat del compromís històric entre el PSUC i Montserrat que segellà la transició principatina fa quasi quaranta anys i ha vingut configurant desde aleshores la narració política catalana, de Xirinacs a Ítaca, i de la festa de la rosa al camp nou, per posar quatre punts cardinals a aquesta geografia de país petit, que era un oasi fins fa ben poc.

Però el fracàs de la via autonomista degut a la manca d’intel·ligència política dels partits espanyols, ha impulsat amb força a la societat catalana la idea de la separació d’un estat basat en la mentida històrica i la imposició d’una cultura sobre les altres que el conformen o el podrien haver conformat. Idea que el compromís històric havia intentat esborrar marginant-la durant vint-i-tres anys de pujolisme, i amb el posterior auge del PSC de la ma de les sigles històriques de l’independentisme: ERC, que en la seva reencarnació moderna diu no renunciar-hi, mentre treballa en direcció contraria, centrada en l’absurd joc de les cadires polítiques amb la resta de la classe política de país.

Aquest auge indepe feia por, feia molta por als poders establerts, i als seus partits representants, doncs implicava el fracàs absolut de les polítiques seguides desde l’establiment d’aquell pacte i podia portar a la mort política de tota una generació que ha estat perdent el temps intentant quadrar l’encaix del país a l’estat del espanyols, i començava a quedar prematurament desfasada. Les mobilitzacions entorn del 15M (que van cometre el gran error de no abraçar la causa independentista), i les posteriors contra les retallades, començaven a mostrar un desgast molt fort de les coordenades polítiques al us i una possible hel·lenització de la política catalana, amb nou actors que irrompen amb força pels descosits de l’oasi naufragat.

La resposta ha estat genial, a can CiU, i al món sencer han descobert que el major motor mobilitzador de la societat catalana no era altre que el seu alliberament, la seva autodeterminació, la Independència, així en majúscules, i ja estan parlant de fer-ne un parc temàtic, una Catalunya en miniatura escala 1:1, amb un estat propi (govern, parlament, policia, sistema sanitari i educatiu, funcionariat, hisenda…), però circumscrit a les quatre províncies que ells controlen i dins d’una entitat superior, esclar, dins d’uns futurs estats units d’Europa, no fos cas que s’ens anés l’olla i ens donés per associar-nos amb els bascos, o els sards, o els algerians, o pitjor, que s’ens acudís de canviar el sistema econòmic i abandonéssim el neoliberalisme caníbal que patrocina la UE.

La feinada que ha tingut Artur Mas l’endemà mateix per desviar l’atenció de tothom de la reclamació central de la Diada, carregant de connotacions negatives la paraula independència per poder dominar la situació i que no se’ls escapi de les mans, no serà re en comparació de quan ens haigui de convèncer a totes de les bondats del que pacti amb espanya per evitar-la i que no afecti als seus negocis amb Madrid. Per sort per ell, mentre tingui TV3 i el Grup Godó al seu costat, probablement ens podrà convèncer del que vulgui.

Hem tingut un somni, resava en anglès una pancarta que portava una gent de la Noguera a la mani de la Diada, a veure quan triguen a espatllar-lo.

 

Joan-Arnal Boy

Militant de l’Esquerra Independentista de Sitges i de la CUP-AE

El proper Onze de Setembre, com cada any, a la Ciutat Comtal, per la tarda es celebraran dues manifestacions independentistes diferents simultàniament.. L’una per reclamar un estat propi, i l’altre per reivindicar la construcció nacional… qüestió de matís?

Com cada any, almenys en l’àmbit independentista principatí, l’inici del curs polític ve marcat per la Diada de l’Onze de Setembre, jornada de reivindicació nacional històrica, junt amb les del 9 d’octubre, el 31 de desembre, el 25 d’abril… i alguna més, que cada any reuneixen milers de persones en les diferents manifestacions, homenatges i actes independentistes que s’hi celebren. A Barcelona concretament al voltant del fossar de les moreres.

Aquests desplegament d’actes, i de mobilitzacions amb el conseqüent esforç organitzatiu i reivindicatiu, en les diades, ha contribuït en bona mesura a mantenir encesa una flama, la de la reivindicació independentista, que, amb el temps, gracies a molts altres factors, entre els que també hi ha la feina sorda i constant del moviment d’esquerra independentista (EI), ha esdevingut qüestió central, per bé i per mal, en la narració actual de la realitat política catalana. Podem dir que està de moda ser indepe.

Som molts els que celebràvem aquesta moda com un impuls necessari per avançar cap a l’objectiu de construir una nació lliure, rica i plena.

I ens hem decepcionat molt quan la irrupció d’una nova marca independentista pretesament unitària i transversalista (l’ANC) ha girat l’esquena a tot el moviment social que ha vingut treballant aquesta i moltes altres demandes socials incansablement fins ara, al plantejar una estratègia, i un full de ruta, que deixa al marge el conjunt de la societat, relegant-ne el paper d’aquesta a un segon pla d’acompanyament i celebració d’unes institucions i uns partits que, ja em perdonaran, però jo tenia entès que estaven absolutament sotmeses i acceptaven gratament la seva submissió a la legislació vigent, és més, en son els autors! Almenys en la lletra, d’unes lleis que no preveuen en cap cas la opció independentista. (Potser estic mal informat).

Alhora en el conjunt de les seves reivindicacions deslliguen la transformació social de la qüestió nacional, se suposa per sumar més suports a la causa indepe, i renuncien de pas a més de mig país, entregant directament la Franja, el País Valencià, Ses Illes i Catalunya Nord en les seves presses per ser “independents”. Francament, som uns quants els que pensem que per fer això… no calia.

I per acabar-ho d’adobar han convocat per la Diada una manifestació independentista alternativa a la que l’EI convoca cada any a les cinc de la tarda a plç. Urquinaona per anar cap al fossar. El colmo hagués estat que s’hi apuntés el president Mas i l’haguessen acollit darrere la pancarta amb el lema independència. Amb tot el suport del grup Godó i altres Mass Media.

La cosa no passaria de l’anècdota (evidentment Mas ja ha dit que no hi anirà), d’un episodi més de la característica tàctica convergent de tapar les misèries fent voleiar la senyera, ara estelada, si no fos perquè aquesta cínica utilització de les il·lusions independentistes de la societat catalana és una de les causes de que aquest país no haigui assolit el seu anhelat alliberament.

Però increïblement la gent de l’ANC sembla prestar-s’he de forma acrítica a aquesta nova jugada dels convergents de la punyeta, al evitar la condemna del seu esperpèntic intent de reduir la reivindicació nacional de la Diada a un clam per un nou pacte fiscal amb l’estat espanyol, nova pastanaga del govern per tenir-nos distretes del trencament del pacte social que han suposat les seves retallades salvatges i la posterior repressió social.

La pastanaga de la demanda del pacte-fiscal-o-si-no-la-independència, ja no enganya gairebé ningú.

D’entrada perquè és ben conegut, tot i que no està de més fer-ne memòria, que la renuncia explicita a una agència fiscal pròpia va ser una de les principals concessions que feu l’actual president de la Generalitat al tancar, a la Moncloa, la rebaixa de l’estatut amb en ZP, per allà el gener del 2006, a canvi de petar-se l’aleshores president català Pasqual Maragall, en una jugada que va deixar ben clares quines son les prioritats polítiques reals dels fins avui dos partits més grans de la Catalunya autonòmica, doncs tan el PSC-PSOE com CiU, passaren el ribot a dos mans per “l’ambiciós” text estatutari sorgit del parlament autonòmic el 30 setembre de l’any anterior, amb l’únic objectiu de mantenir la cadira l’un, i d’aconseguir-la (o més aviat de recuperar-la) l’altre.

I per altre banda perquè, en tot cas, els diferents sistemes de finançament autonòmic i públic que hem tingut han estat sempre fruit de les negociacions entre els nostres actuals governants de CiU i el govern de torn de Madrid, fins hi tot en l’època del tripartit, així que son tan responsables com els altres de l’ara tan evident espoli fiscal de Catalunya, i de la seva situació d’indefensió davant l’estat espanyol.

Però ni els pals ni la pastanaga ha pogut tapar del tot el constant degoteig de casos de corrupció que esquitxen la coalició governant a tots nivells (casos Treball, Pretoria, Palau de la Musica, Hisenda i un llarguíssim etc. que no superen ni els seus col·legues del PP Valencià). Fins hi tot el Polònia en fa guassa, tan de la mentida de l’independentisme de CiU com de la seva capacitat per sortir indemnes dels diferents pufus que se’ls van destapant (talment com els Valencians…).

Félix Millet, presumpte financer d’una fundació que finança convergència, assegurava en una entrevista fa uns anys que al principat els qui tallen el bacallà son 400 persones, les mateixes, amb poques variacions, desde fa almenys trenta i pico anys, que es coneixen prou entre elles i que son com una família, evidentment ell n’era part. CiU és el representant polític d’aquest exclusiu cercle, d’aquesta nostrada oligarquia, i de ningú més. Tota la seva trajectòria política ha anat encarada a afavorir descaradament aquest cercle d’empresaris afí, i a ningú més. Desde allò de la Banca Catalana, fins ara, en que empresaris del negoci farmacèutic s’encarreguen de privatitzar l’accés a la sanitat que fins ara era pública, desde la mateixa Conselleria de Sanitat del Govern de la Generalitat, passant per moltíssims moltíssims altres exemples.

¿Algú s’ha parat a pensar quin país emergiria d’una independència sorgida de la mà d’aquesta gent?

Amb sort seriem com una mena de protectorat ultraliberal de la unió europea, amb una economia depenent i importadora, que només beneficiaria la continuació dels negocis, mercadejos i xanxullos de la citada oligarquia pàtria amb Madrid, i al Barça, annexe indispensable. Tot plegat aniríem més o menys com ara, amb més retallades, i un urbanisme expansionista, encaminat cap una configuració física i social tipus Marina d’Or, però a lo bèstia, amb casinos pels quatre costats i pistes d’esquí abandonades fins dalt de tot dels ports de Beseit, amb increïbles ressorts tot inclòs a qualsevol racó del mapa on hi hagués hagut algun paisatge o bé d’interès cultural que, en una altre època, havien valgut la pena de visitar i conèixer, abans que s’ho venguessin tot, pam a pam i/o pedra a pedra, fent net per d’encabir-hi apartaments… just després d’esborrar els drets socials del diccionari. En definitiva: La Miami d’Europa.

Estic segur que no és aquest el somni que compartim les persones que somiem la independència, almenys no el de la immensa majoria. Però la bona fe d’un projecte “espontani”, poc estructurat per la base, i amb massa pressa per deixar-ho tot en mans d’una classe política que ja fa molts anys va renunciar a assumir les demandes d’aquesta societat, i només aspira a manipular-la en benefici propi, pot dur molta gent a confondre naps i cols, i fins hi tot creure’s els cants de sirena sobiranistes dels millors amics que té l’estat espanyol, d’entre “els nostres”, és a dir CiU, el partit català dels negocis. Sobretot arran del desconcert que segur que vindrà de la doble convocatòria indepe la tarda de l’Onze de Setembre d’aquest any. A la mateixa hora a diferent lloc. L’una per reclamar un estat propi (amb algun afegitó, i un suport massiu dels mitjans de difusió), i l’altre per reivindicar la construcció nacional… qüestió de matís?

En tot cas no passa res, la manifestació de l’independentisme popular,  i de la popularitat de l’independentisme serà un èxit rotund, doncs per una vegada ens hem posat totes d’acord en una cosa: volem ser independents de l’estat espanyol. I TV3 i tota la maquinaria de mitjans ho transmetran com un multitudinari esdeveniment col·lectiu, desdibuixant qualsevol realitat, el relat ja està guionitzat. No en va ells també han apostat per aquesta carta, tothom s’ha apuntat al carro… aquest any.

Sols espero que, d’aquí un temps, quan els companys i companyes de l’ANC s’adonin que alguns dels seus companys de pancarta només buscaven rentar-se la cara de les responsabilitats per les retallades salvatges i mitigar el desgast electoral, preveient un més que provable avançament de les eleccions, i de l’empitjorament de la crisi que vindrà, que aleshores serà l’excusa que posaran per no avançar cap a la independència, quan tot això passi, i passi de moda ser indepe… Sense ser independents.

Que la decepció que vindrà no desanimi massa, i puguem recomençar de nou, aquest cop colze a colze, fent camí per construir un país que no haigui de demanar permís a ningú per ser el que vulgui.

Per construir uns Països Catalans plenament lliures, de Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó, superant clarament el pastís que ens deixaran aquesta colla de lladres.

Joan-Arnal Boy

militant de l’EI

Quan als mitjans de comunicació parlen de retallades, i altres eufemismes per englobar les polítiques que estan duent a terme els nostres governants, a vegades pot semblar que parlen de quelcom que no ens afecta directament, que no incideix en el nostre nivell de vida. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Articles Anteriors

Anuncis