Vivim probablement el final d’una era en que per norma impera el cinisme per sobre de totes les demés actituds humanes. El cinisme d’un sistema excloent i corrupte, que encara patim.

Qui millor ho ha definit ha sigut el gran Josep Fontana, en aquestes línies, publicades recentment a El Periodico:

Els partits polítics -tots, però en una proporció diferent, d’acord amb les seves possibilitats d’oferir compensacions- es mantenen econòmicament del diner brut que reben de les institucions financeres i de les grans empreses. …(Al seu torn), els partits corresponen a aquest finançament amb favors i concessions, a costa dels interessos públics.

Els casos PP-Bàrcenas o el cas Palau-CDC testimonien unes dinàmiques que han format part de la praxi política desde l’adveniment del sistema de partits ( Filesa-PSC, Pallerols -Unió…), però que sols són una continuació de les formes de fer anteriors, com la mal dita transició mateixa.

Tots els partits que han format part d’aquest sistema s’han alimentat de l’estafa. Però han esdevingut ostatges dels financers.

Això els impossibilita aprovar la dació en pagament, o qualsevol altre mesura per mitigar la crisi o corregir el to antisocial de les lleis actuals. ( En el seu moment, no fa tant, un partit que havia arribat a la Generalitat amb la promesa d’eradicar els peatges, en renovà la concessió per cinquanta anys, evidentment amb el suport entusiasta de tots els representants parlamentaris, de tots els colors ).

La crisi ha destapat bona part de les seves misèries, fent palesa la necessitat de canviar l’ordre i el sentit de les coses, però el fet que la societat arribi a la conclusió que això no funciona no vol dir que sigui el pròleg d’un canvi o d’una ruptura positiva, ni molt menys immediata. Cal empènyer, i molt, perquè vaigui en el sentit que volem que ho faci.

La mateixa idea de la independència sembla presa per el filibusterisme d’aquesta classe política que vol utilitzar-la simplement per mantenir la cadira i els privilegis adquirits en estreta connivència amb els poders econòmics. Ells mateixos diuen que volen la independència per deixar de ser independentistes i centrar-se a seguir governant en favor d’uns pocs, que tot canvií per no canviar res.

El primer que haurem de canviar, si mai volem un país realment independent i plenament lliure, és l’actual clase política i tots els seus sequaços. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Joan-Arnal Boy Martinez

Militant d’esquerra independentista, i la CUP de Sitges

indepcanviartot

Anuncis