Hi va haver un temps en que el futbol era un esport popular, la canalla de classe treballadora s’apuntaven a jugar a l’equip del barri o del poble on vivien, i el sentiment de pertinença relligava la comunitat amb certes senyes identitàries que han quedat marcades a foc amb els colors de la samarreta: l’antifeixisme del Júpiter, el catalanisme blaugrana… etc.

Aquestes setmanes però, hem assistit a un moviment de protesta espontani que sorprenentment clamava contra la realització del proper mundial al país pretesament “més futboler” del món, al Brazil, pàtria del jogo bonito, la torcida, dels grans Garrincha, Socrates, i de Pelé… O Rei.

L’espurna d’aquest rebuig té l’origen en la corrupció generalitzada que vivim també aquí, però que sol disparar-se acompanyant aquests grans esdeveniments (no sols els futbolístics), tenim exemples prou propers, com el cas que ha portat el gendre del rei d’Espanya davant els tribunals.

El món de l’esport d’elit s’ha transformat en el manà del prestigi pels més rics i altre mena de gent sense escrúpols, que mouen i remouen xifres del tot inconcebibles per la majoria de mortals, i mai en tenen prou.

S’ha recreat una sort d’elit para-esportiva mundial al costat, i a costa, dels nens jugadors, dels Gil i Gil, Núñez, Gaspar (que ara semblen ben modestos), als Abramovix, Rossell, o Blatter… i un llarg etcètera, l’esport, en aquest cas el futbol, ha posat el marc perfecte per fer negocis multimilionaris amb escàs control fiscal. En paral·lel s’ha volgut identificar l’activitat esportiva amb el negoci de l’esport d’elit, oblidant els valors que encarnava, que un dia fou paradigma de la resolució de conflictes sense violència, d’esforços heroics en noble competència, de realització personal i col·lectiva, i sobretot, de diversió compartida.

Bola_Escola

No hauria de ser estrany que l’organització d’un mundial de futbol hagi servit d’espurna, al Brazil, per prendre el foc d’una protesta popular, contraposant l’incontrolat i amoral enriquiment d’uns pocs amb les necessitats reals de la població, farta de treballar pel diable. Precisament en un país on el futbol és el símbol més patriòtic, els ciutadans l’han volgut fer servir com a ariet per canviar les coses.

Cal felicitar-los i molt, han sabut donar la volta a les coses i transformar una de les majors eines de control social (i per tant una debilitat) en una palanca contra un sistema político-econòmic abusiu i asfixiant. I també no perdre de vista la resposta que el Govern “d’esquerra neoliberal” del PT brasiler està donant a aquesta mobilització en massa, a les antípodes del que coneixem al regne d’Espanya.

Joan-Arnal Boy Martínez

Militant de l’esquerra independentista

Anuncis