Des dels moviments d’alliberament realment rupturistes sempre ens hem trobat amb la capacitat de la dreta i part de l’esquerra de poltrona de crear grans murs per tal d’intentar silenciar el nostre discurs, ridiculitzar-lo o mirar de deslegitimar-lo; però amb gran tossudesa i sacrifici per part de la militància hem anat fent forat en aquest mur, fins el punt que una bona part del nostre cos discursiu s’ha anat fent lloc en sectors de la població en allò que li diuen sentit comú.

Ara es troba en aquesta situació molta gent pel que fa a la defensa del dret a decidir, quan o bé mai s’hi havia trobat o directament era part dels fabricadors del morter per a aquest mur. I ara amb sorpresa, indignació i ràbia veu com des d’una bona part dels mitjans, organitzacions i partits contraris a la llibertat del nostre poble se l’acusa de feixista, de dividir, de ser una minoria subvencionada, entre d’altres; i es va construint el mur per tal d’amagar darrere d’infàmies el dret a la llibertat de la nostra nació. Els atacs són de tot tipus i de sectors de vegades insospitats. Tenim des de la més barroera comparació amb el nazisme i el feixisme, fins a donar a entendre que tot independentista és un col·laborador necessari del desfalc d’allò públic que està realitzant CiU amb els seus socis, ja sigui mitjançant retallades o directament amb la corrupció.

Normalment, aquests atacs solen venir de la dreta i l’extrema dreta espanyolista (PP-UPyD-PSOE-C’s), però sobtadament apareixen els defensors de la Unitat d’Espanya de la vessant que en teoria hauria de defensar la llibertat de les nacions a la lliure autodeterminació. Per il·lustrar aquest últim cas, un bon exemple seria Salvador López Arnal. Teòricament comunista, dia rere dia treu les vísceres per atacar, de la manera més poc argumentada possible, i agafant-se a un o dos estigmes, el dret a decidir del poble català. Només cal fer un cop d’ull als seus escrits setmanals per veure l’obsessió, la curiosa anàlisi, la minsa argumentació i el posicionament que moltes vegades el porta a defensar com a garants de les llibertats a PP-PSOE i C’s (aquesta última acusació la faig en el seu propi llenguatge i fluix argumentari). Els exemples són impressionants i els podeu trobar per la xarxa. A mi allò que més m’agrada és quan ens acusa de no estar del costat dels Unamuno, Rosalia de Castro, Sánchez Buey o Durruti, entre d’altres, en oposar-nos a la «sacrosanta Unitat d’Espanya», com si els comunistes francesos dels anys 40 s’oposessin als Marx, Hegel o Nietzsche, entre d’altres, en pro de la burgesia francesa, al enfrontar-se a les tropes alemanyes.

En casos com aquest mai sé si realment volen foragitar la classe treballadora de l’independentisme o bé foragitar-la de la construcció i la direcció d’un nou estat.

La conclusió és quelcom que ja sabíem: l’oposició a la llibertat del nostre poble i de la classe treballadora és gran, i utilitzarà totes les eines per desacreditar i subjugar el nostre poble. Per això a nosaltres només ens queda un camí: el cap fred, l’anàlisi acurada i la tossudesa de qui vol ser lliure.

Adrià Pet

Militant de l’EI-Sitges

Anuncis