Imatge

El deute privat d’Espanya és un de les més alts del món i el dèficit públic apunta al 100% del PIB. Per si això fos poc, les sospites sobre el sistema bancari creixen com l’escuma, ja han petat els bancs i caixes Valencians i Andalusos, ara toca Unim, poc a poc va caient Bankia…

I si l’economia naufraga, l’edifici polític amenaça ruïna. Totes les institucions – totes! – Estan relacionades amb la corrupció, la incompetència, i la desafecció… Ni la més alta s’en salva.

Les monarquies són cares i les paguem entre totes. És pur parasitisme social que hauria de ser el primer capítol en el paquet de retallades de despesa pública.

Fins fa poc, la del regne d’espanya, malgrat el seu origen franquista, s’en havia sortit prou bé, el 23-F van salvar-se d’ells mateixos, i ho van fer tan bé que van extendre el “malentès” que habia set el propi rei el que habia portat la “democràcia” al país.

Tots els mitjans de difusió d’aquest país han contribuït a crear un món de fantasia a mida, per una majoria social prou predisposada a deixar-se manipular.

Però allò de la gràcia divina sembla que s’ho va emportar Franco a la tomba. Recentment la imatge de la institució s’esquerda. El duc de Palma, emmerdat en un complex procés judicial d’estafa i desviament de fons, i “apartat” preventivament de la família reial, que no coneix la presumpció d’innocència, o sap que el person no ho és.

I el pobret Froilà decideix autodisparar-se al peu (per cert, què feia un nen amb una escopeta?). L’ex-duc de Lugo, també va sortir rebotat de la família reial, no sense abans fer fortuna també, aquest al servei de l’emperador immobiliari Robert de Balkany, propietari de grans centres comercials com els de La Vaguada a Madrid o el de Gran Via a Barcelona.

El 14 d’abril, aniversari de la proclamació de la Segona República espanyola, la casa reial anunciava que el Rei s’havia trencat un maluc a Botswana, en una de les seves passions: matar elefants. L’home hi va anar convidat per Mohammed Eyad Kayali, representant dels negocis de la monarquia saudita a l’estat espanyol. Però, a canvi de què?

És lícit que un Cap d’Estat accepti regalets així sense control públic?

Sectors socials de sensibilitats polítiques exigeixen que expliqui per què va marxar sense avisar. Quants dies. En quin avió va viatjar… Però l’assumpte va molt més enllà de l’incompliment de les seves funcions, cosa per la qual qualsevol treballador seria acomiadat. Si de veritat creu que amb una disculpa d’onze paraules s’arregla tot. Llavors és pitjor.

Perquè la indignació prové de la manifesta manca de solidaritat amb vers els seus súbdits que aquest gest demostra. Ara que ja arribem al 24 per cent d’atur, superant el 50 per cent en el cas dels joves de menys de 30 anys, i l’economia està a punt de ser intervinguda per seguir les receptes provinents d’Europa. Mentre el poble pateix, el Rei es diverteix. Matant.

La qüestió va més enllà d’una equivocació, com en diuen mitjans i polítics. Les dades diuen que la societat majoritàriament no confia en governs, ni en parlaments, ni en partits polítics ni en polítics. I tampoc en els bancs, faltaria més. Ni tan sols en els mitjans de comunicació. Doncs tots treballen per tapar-se les misèries els uns als altres.

L’estat espanyol, en plena hecatombe econòmica per l’ortodòxia merkeliana, pretén tapar les seves podridures, corrupteles i els seus tics més autoritaris i repressius sota la catifa de l’espectacle fent baixar la família reial al plató del Salvame. Però les alfombres ja han rebentat. I ells mateixos van laminant poc a poc la seva ja escassa autoritat moral.

El millor que podrien fer tots plegats és deixar-nos en pau, plegar d’una vegada i marxar cap a casa.

Imatge

Anuncis