Els últims esdeveniments a Sitges ens estan demostrant com la fallida, òbvia i reconeguda per tothom, d’un model econòmic i social no té per què ser la raó de la seva defunció, ans al contrari. No és important si el model és viable o sostenible, com es diu ara; allò important de la qüestió és si dóna beneficis a curt termini i si els dóna a qui els ha de donar, ja que, de totes maneres, quan tot s’ensorri ho pagarem les classes populars. Així és com funcionen les ments de la direcció política i econòmica de la nostra vila, i els últims exemples ho clarifiquen cada dia més.

 

            El relat començaria el dia abans del ple municipal en el qual es portaven a aprovació inicial les taxes i els pressupostos.

            Aquella nit ens anàvem a dormir amb la idea que el govern, en minoria per la fugida del PP, hauria de pactar amb l’oposició per poder tirar endavant les taxes i els pressupostos, que s’encetaria  un període d’al·legacions amb què es podria fer una volta al model imperant a la nostra vila, tot buscant una progressivitat en taxes i impostos, dotant d’eines els serveis socials, l’educació,implantant les tan necessàries polítiques d’habitatge social, etc. Esperàvem un moment d’aquells en què la política es guanya un xic de respecte. Però és clar, com moltes esperances aquest pensament tenia una part d’ingenuïtat, i en aquest cas potser la major part. Calia tenir ben present que dos dels tres partits de l’oposició havien format part de la creació i el manteniment d’aquest model de vila basat en l’especulació urbanística, la precarietat laboral inherent al sector serveis, la temporalitat i un llarg etcètera deduïble dels primers exemples. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

L’aperitiu:

El gran Manuel Vàzquez Montalban, ens va ensenyar que tot relat té el seu aroma, o aromes, i aquests no es perceben sols amb un sentit de l’olfacte, imaginari. També hi intervé necessàriament el sentit del gust, directament connectats abdós amb la part del subconscient on resideix el record.

En el relat del moment històric actual podríem dir que encara som a l’aperitiu: S’hi pot detectar el sabor profund i desconcertadorament agredolç d’un escabetx amb bolets (tan és el peix, si és blau), acompanyat de l’aspror del vi novell de la terra, aquell que encenia la taula.

El procés iniciat l’onze de setembre de l’any passat ha obert un debat social, del carrer als mitjans i institucions, sobre al qüestió independentista, situació molt positiva en sí mateixa, considerant que aquest era un tema, fins aleshores, absolutament tabú, molt molest, marginat i menyspreat obertament, per uns mitjans de comunicació, i una classe política, embrancats en “altres interessos”… durant més de 30 anys.

Però encara no em passat d’aquest punt. Malgrat la profusió de literatura al respecte, i el molt soroll que s’esta fent al voltant del tema desde els mitjans de comunicació.

Uns mitjans que, últimament, ens venen advertint hipòcritament d’un suposat xoc de trens entre el govern d’Espanya i el poble català, per l’actitud d’aquest. De resultes del qual “moriríem” atropellats. Com si no vinguessen atropellant-nos, amb tot el que tenen, desde fa cinc-cents anys.

Ja no ens espanten.

Viurem_Lliures

I encara som a l’aperitiu…

Aquest conflicte ja era aquí molt abans. És un conflicte larvat que ve de lluny, entre el poble català i el govern del regne d’Espanya, concretament d’aquest contra la supervivència d’aquell.

No el provoca el debat, ni el procés independentista que impulsa i compromet una franja cada vegada més gran d’aquesta societat, sobretot al principat però, en diferent mesura, al llarg i ample dels Països Catalans. Ni molt menys ve marcat per les actituds d’una classe política absolutament superada per l’impuls del moviment social, i que viu molt allunyada de l’interès de la majoria, a qui només coneixen per les enquestes.

És conseqüència del permanent intent esborrador d’un imperi contra un poble ocupat, i forma part indestriable d’aquesta aberració de la història que és l’imperi Espanyol, nascut del genocidi dels nostres veïns jueus i àrabs.

IxCT_mural

el primer plat: la consulta?

Després del rotund èxit de la cadena humana del darrer onze de setembre, el següent pas, si es vol avançar i que no quedi en quelcom estèril, és fer la consulta. Digui el que digui el govern d’Espanya.

La història no és el resultat inevitable d’allò que férem ahir, sinó fruit del que decidim fer avui, i, si això ens pertany, el futur és nostre. Això és l’autodeterminació. Tenim l’oportunitat de decidir com serà el futur, d’aquest país, i de la societat que el conforma.

No ho deixarem en mans de les vedets del despropòsit que ens han governat fins ara.

Joan-Arnal Boy Martinez

militant d’esquerra independentista.

Vivim probablement el final d’una era en que per norma impera el cinisme per sobre de totes les demés actituds humanes. El cinisme d’un sistema excloent i corrupte, que encara patim.

Qui millor ho ha definit ha sigut el gran Josep Fontana, en aquestes línies, publicades recentment a El Periodico:

Els partits polítics -tots, però en una proporció diferent, d’acord amb les seves possibilitats d’oferir compensacions- es mantenen econòmicament del diner brut que reben de les institucions financeres i de les grans empreses. …(Al seu torn), els partits corresponen a aquest finançament amb favors i concessions, a costa dels interessos públics.

Els casos PP-Bàrcenas o el cas Palau-CDC testimonien unes dinàmiques que han format part de la praxi política desde l’adveniment del sistema de partits ( Filesa-PSC, Pallerols -Unió…), però que sols són una continuació de les formes de fer anteriors, com la mal dita transició mateixa.

Tots els partits que han format part d’aquest sistema s’han alimentat de l’estafa. Però han esdevingut ostatges dels financers.

Això els impossibilita aprovar la dació en pagament, o qualsevol altre mesura per mitigar la crisi o corregir el to antisocial de les lleis actuals. ( En el seu moment, no fa tant, un partit que havia arribat a la Generalitat amb la promesa d’eradicar els peatges, en renovà la concessió per cinquanta anys, evidentment amb el suport entusiasta de tots els representants parlamentaris, de tots els colors ).

La crisi ha destapat bona part de les seves misèries, fent palesa la necessitat de canviar l’ordre i el sentit de les coses, però el fet que la societat arribi a la conclusió que això no funciona no vol dir que sigui el pròleg d’un canvi o d’una ruptura positiva, ni molt menys immediata. Cal empènyer, i molt, perquè vaigui en el sentit que volem que ho faci.

La mateixa idea de la independència sembla presa per el filibusterisme d’aquesta classe política que vol utilitzar-la simplement per mantenir la cadira i els privilegis adquirits en estreta connivència amb els poders econòmics. Ells mateixos diuen que volen la independència per deixar de ser independentistes i centrar-se a seguir governant en favor d’uns pocs, que tot canvií per no canviar res.

El primer que haurem de canviar, si mai volem un país realment independent i plenament lliure, és l’actual clase política i tots els seus sequaços. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Joan-Arnal Boy Martinez

Militant d’esquerra independentista, i la CUP de Sitges

indepcanviartot

T’aixeques de bon matí, la radio i els diaris et llencen a la cara la nova versió del cas Barcenas de torn, o diga-li Gurtel, Palau, Filesa, Unió, Treball, Botswana, NOOS o com vulguis, a penes ja queden noms per posar. La reacció visceral és de indignació envers els protagonistes d’aquests casos i focalitzem la ira contra un testaferro i el president, algun alt funcionari o el ministre del ram en qüestió. Això si, com sempre, majoritàriament es pensa en la necessitat de canviar les cares, de convocar eleccions, que abdiqui el rei, posar més filtres o controls, es a dir, posar algun pedaç que ens permeti seguir amb el nostre dia a dia una mica més tranquils o menys alterats.

Però poques vegades volem enfrontar-nos a les preguntes clau: podem seguir parlant de casos aïllats? és tothom corrupte? és natura o l’educació que fomenta el sistema? és el sistema corrupte? Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Des dels moviments d’alliberament realment rupturistes sempre ens hem trobat amb la capacitat de la dreta i part de l’esquerra de poltrona de crear grans murs per tal d’intentar silenciar el nostre discurs, ridiculitzar-lo o mirar de deslegitimar-lo; però amb gran tossudesa i sacrifici per part de la militància hem anat fent forat en aquest mur, fins el punt que una bona part del nostre cos discursiu s’ha anat fent lloc en sectors de la població en allò que li diuen sentit comú.

Ara es troba en aquesta situació molta gent pel que fa a la defensa del dret a decidir, quan o bé mai s’hi havia trobat o directament era part dels fabricadors del morter per a aquest mur. I ara amb sorpresa, indignació i ràbia veu com des d’una bona part dels mitjans, organitzacions i partits contraris a la llibertat del nostre poble se l’acusa de feixista, de dividir, de ser una minoria subvencionada, entre d’altres; i es va construint el mur per tal d’amagar darrere d’infàmies el dret a la llibertat de la nostra nació. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Fa poc més d’un any que es posava en marxa públicament l’ANC i iniciava el desplegament del seu full de ruta cap a la independència.

Moltes érem les que posàvem en dubte l’oportunitat de l’aposta, així com la idoneïtat de l’estratègia, i m’hi incloc, però el que a aquestes alçades no es pot negar és que ha suposat un autèntic sotrac per la història política d’aquest país i un impepinable impuls per la causa independentista, no sols al principat, sinó pel conjunt de la nació.

L’autodeterminació ocupa avui el centre del debat polític, i ni les múltiples crisis que ens van caient a sobre (financera, econòmica, social, ecològica, política i etc) l’han desplaçat ni un mil·límetre d’aquesta centralitat política.

I la roda sembla girar a favor de l’independentisme d’esquerres, doncs, si més no, el procés seguit almenys ha servit per destapar els diferents models de país que cada actor polític proposa al poble català:

Per una banda tenim l’estat ultraliberal, anorèxic de complexió i sense serveis públics universals, sinó privatitzats, on tot són oportunitats de negoci per els qui no tenen escrúpols en lucrar-se amb el que sigui, desde la salut fins al menjar de les criatures en edat escolar. Tot allò que una persona pot necessitar per viure i desenvolupar-se el llarg de la seva vida serà susceptible de compra-venda… més o menys com fins ara però a lo bèstia.

CECOT-Antoni-Artur-20121027

“Catalunya serà business friendly o no serà” bramava el president de la CECOT, i tots i cadascun dels consellers de l’actual govern han repetit el mantra d’una o altre manera, suposem que perquè ens quedés molt clar.

Aquest és el model d’estat que imposa la UE i la troica, un estat amb una mínima capacitat reguladora i una forta estructura repressiva per protegir els interessos dels amos del negoci. Un estat amb la sobirania supeditada a Brussel·les i al poder els lobbys que, desde allà, són amos del pati europeu.

I aquí al nostre país té els seus adeptes. Sobretot entre els que, fins ara, han remenat les cireres, han tallat el bacallà, i ens han donat garrofes i de tan en tan estopa.

Però per altre banda, l’actual context ha posat sobre la taula una altre manera d’entendre el futur. L’esquerra indepe ja no està sola en la proposta de fer un procés constituent que generi una dinàmica de canvis reals i profunds, en apostar per un nou país autènticament sobirà, amb una economia planificada participadament entre totes, al servei de totes, i que tingui com a objectiu el bé comú, i el repartiment de la riquesa entre totes les que participem en generar-la.

Cada cop som més les que plantegem la necessitat d’un canvi real en la concepció mateixa del país, en un país que es pensi i es faci desde abaix, desde la base, i no desde dalt, desde les elits. I van naixen assemblees constituents al llarg i ample del país, poc a poc, però sense pausa, per entre totes pensar i dibuixar aquest nou país.

Hi ha sobre la taula dues propostes, dues formes d’entendre i encarar el futur, una proposta lampedussiana, que vol que tot canvií perquè en el fons no canvií re i una proposta de canvi real cap a una societat necessàriament millor. Cadascú esculli.

Joan-Arnal Boy Martinez,

Esquerra independentista de Chile

Aprofitant la simplement genial descripció del sempre finíssim Joan Ollé, en la seva darrera columna “sabatina”, direm que Santa Tresa i Sant Arcadi “han unit els seus actius per reploclamar que el seu regne és d’aquest món, i que l’infern són els altres”, i a tant singulars personatges se’ls han sumat d’altres que en el context de fa 1500 anys també haurien passat una canonització col·lectiva, com Itziar Gonzàlez, Jaume Asens, Santiago Vidal (i un llarg etc), per convidar “als descamisats de la CUP, i als desencorbatats d’iniciativa, a tornar a fer fora a puntades de peu, als mercaders del temple.”

La proposta però va molt més enllà del pur intent de reproduir un “cristianisme indignat”, per situar-se en un nou intent d’unir les esquerres amb una formula hibrida entre moviment social i partit polític, en base a un procés constituent per una República Catalana i l’aplicació d’un programa de govern de 10 punts molt bàsics, que poques no firmaríem ara mateix: (enllaç manifest complet)

Però, és possible aquesta unió dels partits d’esquerres i els moviments socials que superi l’actual marc de barbàrie capitalista?

Per entendre d’on venen les divisions que han marcat el camí de les nostres esquerres pàtries, cal fer un breu repàs de la història política del país, posant el focus en aquestes divisions en particular:

La primera divisió és de base ideològica, i té el seu origen al s.XIX (si ve de lluny!), és la divisió entre republicans (liberals o moderats) i internacionalistes (socialistes), aquesta és una divisió ideològica molt difícil de salvar, malgrat les experiències dels primers anys 30, en que ERC va aconseguir guanyar diverses eleccions i governar amb l’ajuda imprescindible de la CNT, però que va quedar quasi definitivament esberlada, a sang i foc, pels fets de maig del 37. De fet no és casual que d’aleshores ençà els republicans s’hagin entès molt més bé amb els liberals de dretes, que amb ningú altre.

La proposta de procés del tàndem Forcades-Arcadi ni tan sols intenta anar en aquest sentit, sinó que busque complicitats tan sols en el segon grup, el dels internacionalistes, també llargament dividits en diversos subgrups (llibertaris, comunistes, socialistes… etc).

Aquest segon grup es divideix per divergències en les formes, molt més que en el fons ideològic, de les seves propostes. Però aquesta divisió també respon a uns processos històrics, que neixen també en el marc dels fets de maig (es van esbatussar tots contra tots), però s’aprofundeixen molt més per les derives històriques enfrontades durant la guerra freda i els anys de la dictadura.

POUM_C_Lenin

Com a exemple clar (que no únic) tenim el cas d’iniciativa: als anys seixanta, quan encara es deien PSUC, van renunciar de facto a la construcció nacional d’aquest país, en el procés per esdevenir el partit de classe del poble treballador català (sic), format molt majoritàriament per persones d’origen immigrant amb moltes dificultats per assumir-lo, en un moment especialment delicat per la pressió esborradora del franquisme, aliat desde la guerra precisament amb la burgesia catalana, aliança que no es va començar a trencar fins a finals d’aquella dècada prodigiosa (i mai del tot).

Posteriorment, i com a peatge culminant del pacte per la restauració borbònica hereva del franquisme, i del seu maleït consens “democràtic”, durant els anys vuitanta també va acabar renunciant a la lluita de classes. Dissolent per absorció els moviments veïnals i sindicals que protagonitzaren en aquest país la lluita per els drets socials, en el marc d’aquella mal dita transició. De la deriva posterior millor ni parlar-ne.

Fruit d’aquest procés de renuncies i de dissolució ideològica del partit dels i les comunistes catalanes, nasqueren les primeres esquerres independentistes modernes, però també un munter d’altres petits grups amb diferents accents d’esquerra radical. I alhora es feu impossible refer l’aliança amb els llibertaris, l’hegemonia dels quals en aquest àmbit ideològic, el que sorgeix de la primera internacional, fou l’autèntic fet diferencial català durant tot el segle passat, doncs el gruix de gents que s’emmarcaven en posicionaments internacionalistes (comunistes, socialistes i etc), aquí sempre foren llibertaris, o hi estaven, i hi segueixen estant, molt influenciats.

També el postmodern i molt espontani moviment dels indignats, l’esquerra indepe renascuda de les seves cendres després de la infame garzonada del 92, o la mateixa proposta de procés constituent, presentada aquesta setmana com si fos un manà caigut del cel “tevetresí”, tenen un posi llibertari imprescindible.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

En l’actual context de crua lluita de classes, amb unes majories socials clarament partidàries de la ruptura amb les polítiques escanyapobres dominants, aquesta proposta, feta i oberta desde la plataforma de difusió més potent que es coneix, representa una bona oportunitat per superar la història i recuperar la capacitat de plantar cara a l’absolut cinisme i manca d’escrúpols dels nostres governants, polítics i econòmics. Però cal portar-la al carrer per fer-la real, cap moviment que vulgui ser coherent amb les idees que es presenten pot parir-se en un despatx o un plató televisiu.

Cal que ens trobem al carrer, en les lluites del dia a dia, a cada assemblea popular de cada poble i de cada barri, per bastir una alternativa real, prou forta i duradora, com per poder plantar cara al capital, de forma efectiva.

I el primer pas és fer-la extensiva al conjunt de la nació, portant-la i articulant-la a València, a Alacant, a Palma, a Felanitx, a Fraga, a Lleida, a Sitges, a Perpinyà… i als carrers i pobles del conjunt dels Països Catalans. Per evitar renúncies, i malentesos que la podrien fer naufragar, per fer-la realment real i que no esdevingui un brindis al sol, impedint de nou la unitat en la lluita per la transformació social necessària, davant a barbàrie del capital.

Joan-Arnal Boy

Militant de l’EI, i de la CUP-AE, de Sitges.

Altres enllaços:

Article “el procés constituent i la unitat popular”

Entrevista a l’Arcadi Oliveres a Vilaweb

Aquesta setmana el Parlament autònom de Catalunya rebutjarà previsiblement una proposta de la CUP-AE per fer una auditoria del deute públic de la Generalitat, i fer-ne públics els resultats, perquè el conjunt de la població pugui avaluar quina part d’aquest deute és legítima o no.

 

Aquesta proposta, que els polítics i mitjans de casa nostra ens diran que és una quimera, sí ha estat aplicada a països com Suècia o Islàndia i té l’aval de la ONU com a actuació de transparència política necessària en el marc de l’actual crisi financera. És més, tant la Conferència de Nacions Unides sobre Deute i Desenvolupament com el Consell de Drets Humans de Nacions Unides, reconeixen l’existència de deutes que, per les circumstàncies en què han estat contrets, o pels impactes que tenen sobre els drets de les persones, poden ser considerats il·legítims.

 

Els polítics, els mitjans i els creadors d’opinió principatins però, es limiten a un mercadeig amb els dèficits amb l’estat que els va molt bé per tapar altres misèries, davant la perplexitat del comú de la població, per lo general ignorants de quin l’abast té allò que estan parlant, i de a què correspon una dècima del seu dèficit amb respecte les nostres vides quotidianes, qüestió per altre banda difícil de comptabilitzar.

 

Així doncs sembla necessari posar una mica de llum i intentar sintetitzar de què parlen quan parlen del deute públic que sembla haver generat aquesta crisi, i com l’han generat. On van a parar els diners?

 

Xifres orientatives d’una estafa a gran escala:

 

El Govern de la Generalitat de Catalunya (CAC) va tancar l’any 2012 uns pressupostos amb un volum total de 37.024,5 milions d’euros (a partir d’ara ME), amb un pretès equilibri absolut entre ingressos i despeses que és tan sols una fal·làcia més, un joc de malabars comptables com queda palès amb els 16000 ME de deute acumulats durant aquests darrers dos anys “d’equilibri pressupostari” i suposat dèficit zero.

 

Per emmarcar aquestes xifres cal explicar que el principat va generar 207.762 ME de PIB aquest any 2012, per tant el pressupost de la Generalitat correspon a poc més d’una sisena part del PIB que generem en un any. Si tenim en compte la xifra oficial de deute de la generalitat (50.948 ME), veurem que correspon a una quarta part aproximadament. Però altres fonts indiquen que aquest deute podria fàcilment ascendir a més de 80.000 ME, les xifres no estan clares, i per això es demana una auditoria.

 

En tot cas, l’any passat la Generalitat va pagar 4.089 ME en deute i interes del deute bancari, i per aquest any es calcula que li tocarà pagar 4.300 ME, equivalent a uns 6 ME al dia. Però si no paren de retallar, com és que el deute no para d’augmentar?

 

La gran mentida.

 

El dogma neoliberal de l’austeritat atribueix l’actual crisi a l’acumulació de deute públic generat pels excessos despilfarradors en pro de l’estat del benestar, que era el dogma econòmic durant els anys de “bonança”.

 

En realitat han sigut el conjunt de les condicions econòmiques creades per anys de polítiques neoliberals, i la gestió que els diferents governs (de qualsevol color) n’han fet d’aquestes polítiques que ells mateixos han aprovat i beneït de forma entusiasta.

 

L’origen del problema està en la política monetària i en el nucli mateix de la construcció de la UE. En el domini de la banca, i de les forces neoliberals que aquesta promou. Aquestes forces van establir un Banc Central Europeu que no era un banc central, sinó un enorme lobby de la banca en pro de la política neoliberal.

 

El que fa un Banc Central en un país és imprimir diners i amb aquests diners compra deute públic al seu Estat, de manera que si els interessos dels seus bons es disparen perquè l’Estat té dificultat per vendre’ls, el Banc Central compra bons i en fa baixar l’interès. D’aquesta manera, en contra del que es diu i del que s’escriu, els interessos del deute les marca el Banc Central de cada estat, no els mercats financers. Menys en el cas d’Europa.

 

Quan es va establir l’euro com a moneda d’us comú del conjunt d’estats que formen part de la UE, es va delegar aquesta autoritat al BCE, que segueix imprimint diners però, ai las! no pas per prestar-los directament als estats, sinó per prestar a la banca privada a uns interessos baixíssims (menys d’un 1%). I és aquesta banca privada la que compra deute públic a uns interessos elevadíssims (ara mateix al 8% en el cas de Català). Negoci rodó. La banca s’ha folrat de diners durant tots aquests anys. Mai els havia anat tan bé. Xuclen la sang als estats, i tan sols quan aquests semblen a punt de declarar suspensió de pagaments, el BCE els ha prestat diner, i tan sols per assegurar-se que la banca privada pogués continuar xuclant els diners dels contribuents. I alhora imposar unes reformes bàrbares, l’escanyament de la capacitat adquisitiva de les classes treballadores i l’anorreament dels drets socials adquirits amb anys i anys de lluites i sacrificis (i li diuen rescat).

 

Quan el bò d’en ZP va donar els primers 30.000 ME del rescat a la banca, descapitalitzant de pas un Estat Espanyol que en aquell moment gaudia de cert superàvit, ens va ficar a totes definitivament a la trampa preparada per una banca sense escrúpols que domina absolutament la sacrosanta UE, i els demés van aplaudir. I els que han vingut darrera no han fet sinó seguir aprofundint la gran presa de pel, intentant que oblidem que tot plegat no és una crisi casual ni passatgera, sinó purament una estafa a gran escala amb la que uns quants estan aconseguint folrar-se, quedar-se les nostres cases, i de pas esborrar els nostres drets.

 

Sens dubte, aquest és el motiu per el qual no interessa fer auditories públiques i transparents del deute públic, que posarien en evidència l’esperpent de la situació a que ens estan portant, i la maldat i la mala fe del conjunt d’una classe política i d’un entramat econòmic i estatal que fa molt de temps va deixar de ser una democràcia, i d’estar al servei del poble… si és que ho ha estat mai. I que la corrupció no és, o no és només, un conjunt d’irregularitats fiscals o de delictes econòmics puntuals, sinó que es troba en el nucli, en la manca d’ètica d’un sistema ideat únicament en pro de l’acumulació sense limit de capital. I sobretot perquè serviria per identificar clarament qui són els escanyapobres que es beneficien d’aquest saqueig promovent un sistema immoral. Les persones, si se’ls pot dir persones, que es beneficien i viuen gràcies al patiment general.

 

 

 

 

Joan-Arnal Boy,

Militant de la CUP-AE i l’EI.

El mes de Maig de l’any 1851 se celebrava a Akrom, Ohio, EEUU, una una especie d’audiència o assemblea oberta, amb el nom de Convenció per als Drets la Dona, on es donava la paraula a diferents representants de la societat d’aquell país, i lloc per argumentacions a favor i en contra de l’extensió del concepte d’igualtat de drets a les persones del sexe femení. No en va la majoria dels oradors eren Pastors i Sacerdots de les diverses branques del cristianisme reformista i protestant, alguns favorables, altres no.

Les cronistes de l’època ressaltaren desde el primer dia la presència entre el públic d’una única dona afroamericana, voltant la cinquantena llarga, molt prima, de faccions marcades, alta com un sant pau i tant dignament arreglada i tocada que arriben a comparar les seves maneres amb les d’una reina.

Al cap de dos dies d’escoltar atentament desde una cadira a la dreta de la primera fila del públic, lloc de privilegi, la misteriosa dona decidí demanar la paraula a la presidenta i coorganitzadora de la convenció: Frances Dana Baker Gage. Més tard abdues dones relatarien de forma diferent aquell instant, però està clar que la presidenta de l’assemblea accedir a donar la paraula a la nostra protagonista sense oposar-hi cap però, en consciència d’estar transgredint profundament certes convencions de l’època.

Havent obtingut el permís per parlar, dirigí un breu discurs carregat d’ironia, al públic desde la estrada estant, en un dialecte barreja d’holandès i anglès, propi de la ciutat on nasqué i avui desaparegut (degut a això la traducció literal és impossible i us ofereixo una versió interpretativa, recollint entre parèntesi les aportacions que hi faig. Més avall el text considerat original, recollit per Frances Danna Baker Gage):

sojourner truth 11

el discurs:

“Bé, fillets, on hi ha tant enrenou és que hi ha alguna cosa fora d’ordre. Crec que (mentres estem) aquí parlant els negres de sud i les dones de nord, els homes blancs arribaran a un bon acord sobre el tema. Però, què fem aquí parlant?

Aquest home d’allà diu que les dones necessiten que se’ls ajudi a pujar als carruatges, i (a passar) sobre les rases, i que han de tenir el millor lloc a tot arreu. A mi mai ningú m’ajuda a (arrossegar) carruatges, o (a passar) sobre els bassals de fang, o em dóna el millor lloc enllòc! I no sóc una dona?

¡Míreume! Mireu el meu braç! He llaurat i sembrat i recollit en graners, i cap home m’havia de dirigir! I no sóc una dona?

Podria treballar tant i menjar tant com un home – quan aconsegueixo què per mejar – i suportar el fuet també! I no sóc una dona?

M’han donat tretze fills, i he vist la majoria de tots venuts a l’esclavitud, i quan he cridat de dolor (per ser) mare, ningú sinó Jesús m’ha sentit! I no sóc una dona?

Llavors es parla d’això (que tots tenim) al cap: què és això (com) en diuen? [murmuris desde l’audiència, “intel·lecte”] Això és, afecte. Què té això a veure amb els drets de les dones o dels drets negres ‘? …(dissertació intraduïble i llarga d’explicar sobre la capacitat intel·lectual de les races i sexes)

Després l’home de negre d’allà, ell diu que les dones no poden tenir drets tant com els homes, perquè Crist no era una dona! (i jo pregunto:) D’on va venir el Crist? D’on va venir el Crist? De Déu i d’una dona! El feren entre Deu i una dona, Cap home no va tenir-hi res a veure!

Jo no sé llegir però he sentit la Biblia i hem sentit aquí que fou la primera dona qui arrossegar l’home al pecat, doncs si la primera dona que mai feu Deu, (fou) prou forta per posar el món de cap per avall…, totes les dones treballant una al costat de l’altre podríem donar-li la volta de nou i tombar-lo dret!! I ara que (les dones) estan demanant de fer-ho, els homes millor que ens (deixin) fer.

Ja m’han escoltat, i ara, la vella Sojourner no té res més a dir.”

En aquest punt, callà i tornar en silenci al seu lloc.

El públic, format majorment per homes i en la seva totalitat de pell blanca, però gran part d’ells plenament conscients de la justícia de les causes emancipadores posades sobre la taula, esclatà en aplaudiments, i plors d’emoció.

En la versió dels fets donada per Frances Gage al llibre conjunt: Història del sufragi femení, de 1863 (d’on n’hem extret la versió original del discurs), relata que la pujada a l’estrada de la dona desconeguda no fou gens ben rebuda per la majoria de l’audiència i que foren les seves paraules les que transformaren aquella convenció fins llavors tensa i aprop de fer fallida, en un èxit sense precedents.

Per contra el New York Anty-Slavery Buggle amb el que la protagonista d’aquest relat va col·laborà a partir d’aquella data, publicà immediatament després de la convenció una versió bastant més edulcorada, tan dels fets com del discurs mateix. És provable que abdues versions exagerin, doncs és ben cert que no fou sempre ben rebuda en les diferents conferències on tingué oportunitat de parlar, però també que aquesta fou la única on s’hi presentà sola, i com una desconeguda espontània, i que la força i eloqüència d’aquesta dona negra, aparentment analfabeta, i d’origen i vida efectivament humils, aconseguia remoure en el més profund de les consciències de qui l’escoltava.

250px-Sojourner_Truth_33

La vida.

Aquesta dona era Sojourner Truth, nom adoptat en convertir-se al metodisme. S’alçava vora el metre vuitanta, molt per sobre de la mitjana, havia nascut a Nova York a finals del s.XVIII, descendent de persones esclavitzades, i esclavitzada ella mateixa fins que, farta de que li prenguessin els fills per vendre’ls, decidí fugir l’any 1827, amb l’única filla que conservà sempre al seu costat de 13 que parir. L’atzar feu que sols un any més tard prosperaren les lleis abolicionistes a l’estat on havia nascut, després d’un procés de lluita de vàries generacions, i pogué tornar al cap de dos ja amb la condició de persona lliure.

Sojouner fou, junt amb Elizabeth Freeman de les primeres dones afroamericanes en demandar a un propietari esclavista per tal d’aconseguir la llibertat per un dels seus fills, Peter, l’únic que aconseguí localitzar després de ser venut quan tenia 5 anys, i víctima d’abusos desde aleshores. I guanyà.

La trajectòria de lluita, predicant per l’emancipació amb arguments dels evangelis a peu de carrer, la dugué a ser víctima de la repressió al seu propi estat de Nova York, malgrat aquesta devoció cristiana (acabarà santificada per diverses esglésies), de forma que decidí emigrar cap un altre estat, a una comunitat de colons utòpica instal·lada a Massachusetts, que recollia diverses influències, en plena època d’efervescència d’aquestes experiències, no absentes de contradiccions, fins que aquesta es va auto-dissoldre .

Gràcies a la seva intervenció a la Convenció per als drets de la Dona organitzada per Tracy Hanna i Frances Danna Baker Gage, s’instal·là a Ohio durant els següents anys per organitzar desde allà diverses gires de xerrades, actes i accions en favor de l’alliberament de les persones esclaves i de les dones en general, junt amb un nodrit grup d’activistes, col·laborant, com abans hem dit, amb el “New York Anty-Slavery Bugle”, i amb el grup “Amics del Progrés”, fent conferències i participant de convencions i accions diverses. Fins convertir-se en un dels referents imprescindibles per entendre la evolució de la lluita emancipadora als EEUU del seu segle.

Més endavant tornar a Nova York, on conegué el President Abraham Lincoln i, a partir del decret d’abolició, col·laborà molt activament amb el reclutament de regiments d’afroamericans i de recursos per l’exèrcit del nord, durant la Guerra Civil, i, un cop acabada aquesta, seguí al peu del canó defensant la igualtat de drets, fins que anys més tard, ja molt gran, es retirà a Michigan a una experiència més o menys semblant a la que havia conegut a Massachusetts de forma fallida, que aquesta vegada sí reeixí doncs fou el seu retir fins al final dels seus dies.

Les idees:

Sojourner Truth fou una persona lliurepensadora, que, partint d’una formació devotament cristiana, sabé entendre i rellegir els evangelis (referent universal als EEUU encara ara) per enfocar-los a una missió alliberadora en clau de genere i de lluita de classes.

Malgrat modular els seus discursos per fer front a auditoris habitualment refractaris a escoltar una dona, i més si aquesta era pobre, i de pell negra. No va afluixar mai en la defensa de la igualtat de drets universal, motor de les lluites d’alliberament d’aquell temps, en destapar les perversions dels discursos ben intencionats dels moderats d’una i altre banda, i de fer propostes clares en favor del progrés humà i material de les classes més desafavorides, sense dubtar tampoc, si calia, en denunciar l’avarícia de la classe dominant.

Així doncs, al seu discurs a la Convenció per als Drets de la Dona, si bé recorre a exemples molt bàsics, alhora destapa aquells que entenien l’emancipació de la dona partint d’una concepció racial i classista d’aquesta, separant la lluita de les dones de les dels homes, de l’emancipació del treball, i allunyant finalment l’assoliment de la plena igualtat de drets.

En “And ain’t I a woman?” (i no sóc una dona?) hi ha la triple reivindicació davant una triple opressió: com a dona, com a afroamericana, i treballadora. Reblant els arguments en favor de la igualtat de drets entre homes i dones, reafirma alhora la universalitat d’aquells drets, sense distinció, tampoc pel color de pell o l’origen ètnic o social. I hi és present en cadascun dels arguments que utilitza. Cal tenir en compte que aquest fou el primer, el menys preparat, el més espontani…

Algun dia Hollywood ens n’haurie de fer la peli. Però no ho faran.

Versió “original” del text:

“Wall, chilern, whar dar is so much racket dar must be somethin’ out o’ kilter. I tink dat ‘twixt de niggers of de Souf and de womin at de Norf, all talkin’ ’bout rights, de white men will be in a fix pretty soon. But what’s all dis here talkin’ ’bout?”

“Dat man ober dar say dat womin needs to be helped into carriages, and lifted ober ditches, and to hab de best place everywhar. Nobody eber helps me into carriages, or ober mud-puddles, or gibs me any best place!” And raising herself to her full height, and her voice to a pitch like rolling thunder, she asked. ‘And ain’t I a woman? Look at me! Look at my arm! (and she bared her right arm to the shoulder, showing her tremendous muscular power). I have ploughed, and planted, and gathered into barns, and no man could head me! And ain’t I a woman? I could work as much and eat as much as a man – when I could get it – and bear de lash as well! And ain’t I a woman? I have borne thirteen chilern, and seen ’em mos’ all sold off to slavery, and when I cried out with my mother’s grief, none but Jesus heard me! And ain’t I a woman?”

“Den dey talks ’bout dis ting in de head; what dis dey call it?” (“Intellect,” whispered someone near.) “Dat’s it, honey. What’s dat got to do wid womin’s rights or nigger’s rights? If my cup won’t hold but a pint, and yourn holds a quart, wouldn’t ye be mean not to let me have my little half-measure full?” And she pointed her significant finger, and sent a keen glance at the minister who had made the argument. The cheering was long and loud.

“Den dat little man in back dar, he say women can’t have as much rights as men, ’cause Christ wan’t a woman! Whar did your Christ come from?” Rolling thunder couldn’t have stilled that crowd, as did those deep, wonderful tones, as she stood there with out-stretched arms and eyes of fire. Raising her voice still louder, she repeated, “Whar did your Christ come from? From God and a woman! Man had nothin’ to do wid Him.”

Oh, what a rebuke that was to that little man. Turning again to another objector, she took up the defense of Mother Eve. I can not follow her through it all. It was pointed, and witty, and solemn; eliciting at almost every sentence deafening applause; and she ended by asserting:

“If de fust woman God ever made was strong enough to turn de world upside down all alone, dese women togedder (and she glanced her eye over the platform) ought to be able to turn it back, and get it right side up again! And now dey is asking to do it, de men better let ’em.” Long-continued cheering greeted this.

“‘Bleeged to ye for hearin’ on me, and now ole Sojourner han’t got nothin’ more to say.”
Sojourner_Truth_22

Joan-Arnal Boy,

Militant de la CUP de Sitges i de l’EI.

La “proposta” del govern municipal de nova retallada en el Capítol 1 dels pressupostos, aquell que fa referència als recursos humans, ha encès (i molt) els ànims entre les i les treballadores de l’Ajuntament.

Imatge

El Ple municipal celebrat el passat dilluns, un dia després de les eleccions autonòmiques, havia de ser tranquil i ràpid però d’això no en va tenir ni un pèl. La nova proposta de retallades en el Capítol 1 (Recursos Humans) del Pressupost municipal ha provocat molta indignació entre el personal del consistori. I això va quedar ben clar amb la mobilització de més d’un centenar de treballadors i treballadores que va obligar a aturar el desenvolupament normal del Ple. Després d’una hora i veient que el govern no feia els passos que creiem necessaris per solucionar el conflicte i abandonar les polítiques d’”ordeno y mando”, el regidor de la CUP va abandonar el seu seient en solidaritat amb el col·lectiu de treballadors.

La difícil situació financera de l’Ajuntament, l’elevat deute que atresora i les polítiques neoliberals nefastes que posa en pràctica el govern; no dóna cap més opció que una clara reducció de la despesa en el Pressupost pel proper 2013. A més, fins ara les retallades més quantioses només s’han produït en serveis i llocs de treball, deixant ben clara la seva última voluntat que no és altra que la d’aprimar fins a la pràctica desaparició d’allò públic.

Aquesta vegada, i després d’una primera retallada en el Capítol 1 i la retirada dels complements salarials (social i de formació) i la paga de Nadal, el govern proposa una triple solució: “reducció solidaria” del 8% del sou dels treballadors, la reducció d’un 15% a interins i laborals o aplicar un ERO que acabi amb 47 treballadors al carrer. Davant d’aquest nou xantatge des de la CUP demanem:

  1. Que el govern aturi el xantatge i les amenaces d’aplicar un ERO entre el personal de l’Ajuntament.
  2. Que l’aprovació inicial dels pressupost es traslladi al mes de gener i no tenir por a deixar pel mes de març l’aprovació definitiva d’aquests.
  3. Convocar una nova taula de negociacions conjunta entre govern, oposició i treballadors per estudiar amb calma el pressupost per minimitzar l’efecte de la reducció en la despesa.
  4. Que el govern compleixi la paraula guanyant la credibilitat perduda davant dels seus treballadors després de prometre que amb la primera retallada de 400.000€ es garantien nòmines i llocs de treball.
  5. Fer els esforços suficients per fer públiques amb prou temps i conjuntament les Ordenances Fiscals i el Pressupost ja que sense les primeres no s’entén l’altre i a la inversa. Només així es pot fer un anàlisis global i treballar d’una manera coherent.

Tot i que esperem que la situació arribi a una solució pactada i que no vulneri una altra vegada els drets dels treballadors, des de la CUP no veiem el govern de dretes municipal amb la voluntat d’arribar a acords amb els treballadors i treballadores. Davant d’aquesta situació no podem fer altra cosa que mostrar tot el nostre suport i recolzament a aquells que en un any i mig han vist retallats els seus drets i els seus sou fins a tres vegades i han de suportar dia rere dia la sensació de caminar a la corda fluixa.
Imatge

La CUP abandona el ple però no la responsabilitat

En abandonar el Ple per les causes abans explicades, no vàrem poder defensar les nostres posicions respecte els punts de l’ordre del dia que restaven per debatre. Per això, i abans de res, volem demanar disculpes a tothom qui no s’hagi pogut sentir representat al llarg del Ple i explicar ara breument els nostres posicionaments.

Front l’aprovació del manifest contra la violència de gènere, tot i votar-hi a favor, volem fer unes poques consideracions. Des de la CUP trobem a faltar transversalitat en el gènere, és a dir, que el manifest no només parli de la violència física contra les dones sinó també de totes aquelles cares (violència psíquica, econòmica, política, laboral…) i víctimes (homosexuals, transexuals, intersexuals…) que pateixen la violència del patriarcat. Alhora, volem denunciar especialment aquella violència més institucionalitzada i “legal” realitzada a través de les institucions de l’Estat com són les lleis antiabortament, contra els matrimonis homosexuals, etc.

D’altra banda, també volem mostrar el nostre suport a la moció presentada pel grup del PSC referent a la greu problemàtica i emergència social que representen els desnonaments. Tot i això, també hi volem aportar una visió més incisiva i crítica, posant de manifest la nul·la capacitat d’arribar a solucions justes per part dels partits polítics els quals estat lligats de peus i mans pels bancs. Per això creiem més necessari que mai que l’Ajuntament prengui cartes sobre l’assumpte i iniciar accions per controlar i minimitzar els efectes de les execucions hipotecàries i desnonaments a Sitges alhora que insta al govern de la Generalitat a emprendre protocols de seguretat i actuació per part dels Mossos d’Esquadra a la no intervenció violenta en casos de famílies desnonades.

Candidatura d’Unitat Popular de Sitges (CUP-Sitges)

www.sitges.cup.cat, sitges@cup.cat, @CUP_SITGES, facebook.com/CUPsitges

Des del dilluns 5 de novembre, cinc treballadors de Telefònica estan en vaga de fam per la readmissió d’un d’ells, acomiadat en ser considerat “no rentable” per tenir baixes mèdiques justificades.

Després de més de tres setmanes en vaga de fam la salut d’aquest companys està greument afectada. Un d’ells ja hagut d’abandonar la vaga per decisió mèdica.

L’acomiadament va ser sentenciat, primer nul i, després, improcedent. Aquest improcedent permetia a Telefònica acomiadar el treballador amb una indemnització o bé readmetre’l. Telefònica va optar per l’acomiadament.

Així estan les lleis: una persona que ha estat declarada innocent pot ser acomiadada. Amb la vergonyosa circumstància, a més, que la pròpia sentència declara que Telefònica ha pretès aplicar una llei amb caràcter retroactiu, vulnerant així l’art. 9.3. de la Constitució.

La llei, que empara i obliga a tots els ciutadans i ciutadanes, no traspassa el mur de las empreses.

És en una situació de crisi aguda quan les injustícies es tornen més insuportables (acomiadaments, desnonaments, estafes bancàries…) i quan es manifesta en tota la seva cruesa el poder abusiu de les grans empreses.

Per això, les organitzacions signants ens comprometem, en la mesura de les nostres possibilitats, a la mediació, la negociació, la lluita per aconseguir els canvis legislatius necessaris perquè:

 

1º) Telefònica readmeti als acomiadats per baixes per malaltia justificades, com és el cas d’en Marcos.

2º) Cap treballador ni treballadora amb baixes mèdiques justificades pugui ser acomiadat/da.

3º) En el cas d’un acomiadament improcedent, que sigui el treballador o treballadora qui tingui la facultat d’optar entre la indemnització i la readmissió.

 

Barcelona, 27 de noviembre de 2012

 

Consideració prèvia:Aquest document és el resultat del treball intens dut a terme al llarg del mes d’Octubre per les i els militants de la CUP, així com les d’altres organitzacions, col·lectius i associacions de l’Esquerra Independentista i moviments socials i populars.

El mateix no és ni molt menys un punt d’arribada o una proposta tancada, ans el contrari. Aquest Programa Polític amb el que la Candidatura d’Unitat Popular – Alternativa d’Esquerres es presenta a les eleccions al Parlament de Catalunya del proper 25 de Novembre és un document en construcció que anirà evolucionant, ja que és un punt de partida a partir del qual han de continuar treballant totes aquelles persones que aposten per la construcció de la Unitat Popular al llarg dels propers mesos i anys.

Aquesta consideració és va decidir en el marc del Consell Polític del passat dissabte 27 d’Octubre.

Per la Construcció Nacional

Independència nacional per als Països Catalans.

Forçarem la ruptura dels Països Catalans amb els estats ocupants a través de l’exercici del dret a l’Autodeterminació del poble català.

Defensa que només junt amb la consecució de lemancipació social serà possible reeixir en el procés per construir la independència nacional.

Una república dels Països Catalans per una democràcia real i directa

Fomentarem i facilitarem la creació dels mecanismes que permetin generar un procés constituent per establir les institucions polítiques comunes que permetin a la societat catalana governar-se.

Treballarem per l’establiment dels mecanismes que permetin la construcció d’una societat plenament democràtica a partir de l’exercici de la democràcia real, popular, horitzontal, participativa, directa, activa i inclusiva. L’evolució de tota societat plenament democràtica és el Socialisme.

Per l’Europa i la Mediterrània Solidàries dels pobles lliures.

La CUP – Alternativa d’Esquerres rebutja formar part de la Unió Europea, l’Euro, l’OTAN i l’Euroexèrcit. L’actual projecte de la UE és un projecte al servei del capitalisme i el neoliberalisme. Rebutgem les polítiques del BCE, FMI i el BM. Treballarem per un marc de relacions euromediterrànies dels pobles lliures. Promourem el tancament de totes les bases militars, i la construcció d’una societat que potenciï la cultura de la pau, la cooperació i la solidaritat internacionalista

Pel català com a llengua comuna i preferent

En primer lloc, fem una aposta clara perquè el català, la llengua pròpia i històrica d’aquestes terres, sigui la llengua de cohesió social, la llengua comuna de les persones que convivim en aquest territori i, per justícia –com fan tots els estats que volen garantir la continuïtat històrica de la seva llengua–, llengua oficial. Defensarem que l’occità sigui llengua oficial a la Vall d’Aran i la Fenolleda i el castellà als territoris castellanoparlants del País Valencià.

Aquesta oficialitat del català no impedeix, però, que considerem que en aquests nous Països Catalans uns dels objectius com a país consisteixi a treballar pel plurilingüisme, per aquest motiu haurem de tenir en consideració el castellà –i en els territoris de la Catalunya Nord el francès–, com una de les realitats lingüístiques del nostre país, impulsarem un debat social sobre quin haurà de ser el estatus jurídic d’aquestes llengües.

Per un nou model social, econòmic i cultural

Una economia al servei del poble. Aturem les retallades

La CUP – Alternativa d’Esquerres defensa un model socioeconòmic socialista i ecològic enfront del model capitalista. S’han d’establir mecanismes que permetin la nacionalització de la banca, les entitats intervingudes amb diners públic, així com l’establiment de les mesures legals a l’abast per encausar i jutjar als responsables econòmics i polítics de l’actual situació econòmica i social.

Sobirania econòmica i no pagament del deute il·legítim

Apostem per fer una auditoria popular, declarar nul i suspendre el pagament del deute públic il·legítim als fons d’inversió i la banca internacional.

Nacionalització i autogestió dels sectors estratègics

Defensem la propietat pública i col·lectiva dels sectors estratègics clau. Les diverses fonts d’energia, l’aigua i altres recursos naturals han de ser declarades de titularitat i gestió pública, democràtica i col·lectiva.

La cultura com a eina de transformació social

Ens comprometem a situar els equipaments i infraestructures culturals al servei de les noves relacions col·lectives que volem promoure.

Per un espai comunicatiu dels Països Catalans

Volem uns mitjans de comunicació que reflecteixin la realitat social i nacional sense filtres partidistes ni interessos conjunturals, i treballarem per un espai comunicatiu d’àmbit de Països Catalans.

Per la igualtat d’oportunitats, les llibertats, i els drets socials i laborals

Repartiment dels treballs i de la riquesa

Pel repartiment del treball productiu, domèstic i de cura, la reducció de la jornada laboral, dignificació del treball, tancament de les ETT,derogació de les reformes laborals i establiment d’un nou marc laboral. Treballarem per acabar amb el treball precari.

Pels drets i les llibertats

Treballarem per derogar lleis discriminatòries com ara la d’estrangeria i els efectes segregadors que en deriven: racisme institucional, desprotecció laboral i assetjament policíac entre d’altres.

Per uns serveis públics universals, de qualitats i únics

Defensem l’existència d’una única xarxa pública amb prestacions universals i gratuïtes, i amb criteris d’alta qualitat i eficiència. Per fer-ho, promourem la derogació de tot acord o concert amb entitats privades en l’àmbit dels serveis públics i les pensions. Impulsarem l’assumpció i gestió de la propietat per part del sector públic de les actuals escoles i hospitals concertats. Universitat pública, de qualitat i gratuïta. El coneixement i recerca han d’estar al servei del poble i no del capital i el mercat. Readmissió de les persones acomiadades com a resultat de les polítiques de desbaratament dels serveis públics. Proposarem l’augment de les partides pressupostàries dels serveis públics i del sistema de pensions, així com establir un marc legal que impedeixi una disminució d’aquestes partides en un futur.

Pel dret a l’habitatge i a la terra

Defensem una moratòria dels desnonaments: prohibició immediata de tots els desnonaments per raons econòmiques. Advoquem per crear un mercat públic de lloguer amb preus que no sobrepassin el 30% de la renda del llogater. Despenalització de l’ocupació.

Cap a una societat no patriarcal

Per unes polítiques públiques que facin efectiu l’avortament lliure i gratuït dins del sistema sanitari públic, la lluita contra la violència de gènere amb els mitjans necessaris per desenvolupar-la, el reconeixement social del treball productiu, domèstic i de cures, la perspectiva de gènere en totes les polítiques públiques, el dret de lesbianes, gais, bisexuals, trans i intersexuals de viure amb llibertat la seva sexualitat.

Per la defensa del territori

Per un model territorial respectuós amb el medi i al servei de les persones

Per un canvi radical en la política d’infraestructures, acabant amb les obres de destrucció massiva i les socialment i econòmicament deficitàries (aeroports comarcals i trens d’alta velocitat), apostant per la promoció del transport públic en detriment del vehicle privat. Replantejament del model turístic per aturar la tendència que està convertint els Països Catalans en un parc temàtic. Vam dir No a Eurovegas, diem no als models com BarcelonaWorld i Terra Mítica. Promourem plans integrals de protecció del medi ambient contra tota mena d’activitats que en el marc capitalista es desenvolupen i amenacen la seva pervivència.

Uns Països Catalans sense nuclears amb un model energètic ecològic

Desplegament i intensificació de l’ús d’energies alternatives i renovables sota el model de la generació distribuïda, tot advocant per una reducció gradual del consum energètic. Estem en contra de les grans infraestructures energètiques que només estan al servei del capital com és el cas de la MAT.

Sobirania alimentària i per una nova cultura de l’aigua i de la terra

Treballarem per superar l’actual marc de producció socialment i econòmicament insostenible, promoure la pagesia ecològica com a sector estratègic per a la seguretat alimentària, l’equilibri socio-ambiental a l’entorn rural i la creació d’ocupació dins d’un nou paradigma d’economia ecològica. Prohibició dels cultius transgènics. Defensem la gestió pública, directa i transparent de tot el cicle de l’aigua, treballarem per evitar la seva privatització.

 

 

Entrevista a David Fernandez a Sabadell

 

Entrevista a David Fernandez a Rac1

 

 

 

 

Entrevista a Pau Lozano, cap de llista nº2 de la CUP-AE per Lleida i Pirineus.

 

 

  • Som els somiadors que creiem en les realitats possibles i estem convençudes que la utopia és l’únic motor de la transformació i el canvi.
  • Som els que no acceptem la submissió ni la renúncia que ens imposen. Els que les seves polítiques i notícies no ens espanten. Els que hem perdut la por fins i tot a tenir por.
  • Som les que ens enfrontem permanentment a la cultura de la derrota.
  • Som les que volem una vida de colors, de matisos, i no de gris-decadència.
  • Som els Sense Futur a qui el present no els paralitza. Perquè hem decidit rebregar-lo.
  • Som el NOSALTRES que ha omplert els carrers i les places en descobrir-ho. No som mercaderies en mans de polítics i banquers
  • Som les que hem compartit espais, gestos i somriures. Paraules i lluites. Cops de porra i altres formes de violència generalitzada. I ho hem suportat ajuntant-nos.
  • Som les que hem cridat: “Volem un habitatge digne” i ens hem compromès per aconseguir-ho. Desobeint lleis injustes. Resistint-nos a ser foragitades.
  • Som les que no ens hem quedat a casa a veure què.
  • Som els que volem educar els nostres fills i filles en una escola que sigui pública i de qualitat. Els que no creiem en l’adoctrinament ni en les escoles-fàbrica.
  • Som les que sabem que la cultura no és un luxe ni un bé de consum. Les que creem contra el buit creatiu a què la societat de l’espectacle ens aboca.
  • Som l’esperança de vida de la sanitat pública. El dret a envellir dignament. No som un negoci.
  • Som tot allò que configura els barris, els pobles, les comunitats. Som l’urbanisme de la nostra pròpia vida en comú. Som les ciutats de totes les persones.
  • Som la lluita contra la precarietat. L’exigència d’un treball digne. Som el suport mutu i l’autoorganització que es rebel·la contra els acomodiaments. Som tots els aturats que volen deixar de ser-ho. Les que avorrim l’esclavatge d’aquest treball de misèria.
  • Som les que hem entès que el coneixement no s’ha de mercantilitzar sinó estendre de forma crítica. La universitat ha de ser del i pel poble.
  • Som els que ens estimem molt més el nostre territori que els diners que es genera en explotar-lo.
  • Som les que pensem alternatives. Les que cooperem i no competim. Les que foragitarem els mafiosos de la destrucció i la cleptocràcia.
  • Som acollidores. No volem que els murs del desconeixement i la desconfiança ens separin. Som les que avorrim l’existència dels CIE’s i les extradicions.
  • Som la nostra identitat que ve d’antic i muta. Som els nostres referents culturals i lingüístics. Som el català parlat de cadascú.
  • Som la territorialitat completa de la nostra manera de ser i existir.
  • Som els que creiem en les paraules; i pensem que han de deixar de ser buides i recuperar el seu significat.
  • Som la independència plena. La real. Lluny de la subordinació a d’altres estats o a l’Europa del capital, del frau, del deute, de l’especulació, de la guerra i de l’exclusió social.
  • Som les que volem re-tornar a la democràcia. A la presa de decisions col·lectives, directes, participatives, actives i inclusives.
  • Som les que no volem delegar la nostra responsabilitat. Les que volem recuperar la nostra acció política sense donar xecs en blanc a res ni a ningú.
  • Som els que volem fundar les nostres institucions polítiques comunes que ens permetin governar-nos.
  • Som les que anirem al Parlament a desobeir i impugnar les seves institucions, aquelles que estan al servei d’un ordre depredador i egoista.
  • Som els hereus de la tradició obrera, de les revoltes populars, i de tots els processos d’autoorganització i ruptura. Dels fets aquí o a l’altra banda.
  • Som el procés que es crea i recrea. Que es va modificant i és mòbil. Que es multiplica.
  • Som l’aprenentatge fruit de cada acció que hem fet o defensat. Som els que sentim que ha arribat l’hora confluir, i de gestar espais de poder constituent a cada vila o barri.
  • Som tot allò que som i el que podem ser encara. Som encara més.

 

Som Unitat Popular.

I ho volem tot!

 

Articles Anteriors